dijous, 3 de setembre de 2009

Retorn a la normalitat

La prova que evidencia d'una forma més que indubtable la fi de les vacances no és que torne a treballar, que torne a dinar amb la iaia a diari, que els diaris tornen a parlar de temes més o menys seriosos, que torne a dormir a RasoirHouse o que passe nits senceres amb el Xurro al llit, gaudint de, potser, el millor sexe que he tingut mai.

Òbric parèntesi. Aquells que passeu per este espai i que hem compartit llit alguna o moltes vegades -i em consta que en sou un grapat- no us feu els ofesos: amb cadascun fou especial. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Per descomptat, estava de conya: el Xurro ho fa molt millor. Retanque parèntesi.

No. La prova de càrrec que evidencia que tornem a la normalitat és el sopar que donaré esta nit a casa per acomiadar l'estiu i al qual assistiran una vintena de persones: els amics d'estiu.

M'explicaré: els meus pares tenen de tota la vida -de tota la meua vida, almenys- un apartament a la urbanització d'una platja de la Ribera, una urbanització esnob i pretensiosa que només pot presumir de tindre una bona platja. Poc més.

Des de menut he passat una part de les vacances d'estiu a este apartament i hi tinc un grup d'amics entre els quals és possible trobar de tot, ja que som amics pel simple fet d'estiuar junts, un fet que no respon a cap decisió ni afinitat personal: simplement els nostres pares van comprar un apartament a la mateixa urbanització.

Independentment d'això, amb el temps he establert una relació més íntima i profunda amb alguns d'ells que es manté viva durant tot l'any i als quals considere amics de veritat, però amb uns altres simplement em limite a tolerar la seua presència o a desitjar-los ofertes de treball a l'estranger. I a ser possible a Rússia. Estos darrers són els amics d'estiu o com els batejà una amiga: “Ése no es amigo mío: sólo es mi compañero de verano”.

Donat que cada estiu passe menys temps a l'apartament -enguany només deu o dotze dies d'agost- la relació és amable i correcta, per la qual cosa no em vaig poder negar a acceptar quan un company d'estiu em proposà a boca de canó i amb traïdoria: Quan fem un sopar i ens mostres la casa nova?

Així, esta nit, entre amics de veritat i companys d'estiu habilitaré la RasoirTerrace per passar una soirée relaxada en la que no faltarà ni el vi ni les converses lleugeres.

I fins l'estiu vinent.



1 comentari:

Allau ha dit...

Bé, això de "normalitat" és una forma de parlar, oi?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails