dilluns, 14 de setembre de 2009

Anada i tornada

Ja estic al tren, però faré tard. I tot i que seran només deu minuts, telefone i avise els amics. En la primera parada del trajecte, només penjar el telèfon, puja un xic i seu enfront meu, cara a cara. És atractiu i té els ulls negres. I és gai. Ho sé, però no sé per què ho sé. Serà cosa del mític gaydar o radar gai. Em sorprén mirant-lo. El sorprenc mirant-me. Veritablement és atractiu. Porta una samarreta amb un frase obscena en anglés. Em somriu. Li torne el somriure. I baixem del tren a València sense intercanviar cap paraula.

A l'estació prove a comprar una mistera. La dependenta del quiosc em diu que 'sólo me quedan mecheros de chica'. Intente pensar com serà una mistera de xica i si funcionarà igual que les misteres no-sexuades i li dic que me la mostre. És de Betty Boop i val un euro i mig. No la vull.

Isc de l'estació i mentre espere que el semàfor del carrer Xàtiva es pose en verd, quatre xics amb ulleres passades de moda, uns quants quilos de sobra i amb bosses de l'Fnac i d'una tenda de còmics del carrer Pelai se'm posen al costat i no puc evitar pensar que són uns freaks de manual.

Travesse quan el semàfor encara està en roig i just enfront de l'institut Lluís Vives demane foc a una xica amb unes sabates altíssimes de xarol verd. Amb el cigarret encés accelere el pas i en passar per la porta del Foster's de la plaça de l'Ajuntament em pregunte com és possible que tants guiris i tants adolescents facen cua al carrer cada dissabte per sopar menjar de merda.

Continue el meu camí i em sorprén que el termòmetre que obri el pas de l'últim tram (o del primer, millor dit) de Sant Vicent marque 27 graus quan són vora les deu de la nit i fa una estona encara plovia amb força. Entre a la plaça de la Reina i continue per la vorera esquerra: deixe enrere Santa Caterina i els negres que venen barrets d'estil italià i peluixos d'Ice Age al terra fins arribar a la Seu i al Micalet. Envolte la catedral fins la plaça de la Mare de Déu, en la qual hi ha un escenari i un grup de música dóna gràcies a Déu per haver deixat la droga davant un escàs i poc entusiasta públic i la indiferència dels turistes. Hi ha una pancarta als peus de l'escenari que diu Drogas no. Vida sí.

Enfile el carrer Navellos fins Samaniego, a l'esquerra. Deixe enrere les placetes de Nules i de Cisneros i pocs minuts després sóc als peus de les Torres de Serrans. M'hi esperen els amics. Sóc l'últim a arribar i comença la nit.

Moltíssimes hores després, i afectat per l'alcohol, les rialles, els encontres i les xarrades típiques d'un dissabte nit torne a ser al tren. Falten tres minuts perquè es pose en marxa quan el xic amb què havia coincidit durant el trajecte d'anada torna a seure davant meu. El seu aspecte, igual que em passa a mi, evidencia que porta tota la nit de farra, que ha begut i que, potser, també s'ha drogat un miqueta.

El tren xiula i es posa en marxa. Comencem de nou el joc descarat de mirades. Novament, em sorprén mirant-lo i el sorprenc mirant-me. Em somriu i li torne el somriure. Falten pocs minuts per a la seua parada i trau el telèfon mòbil. Sense obrir la boca em mira al ulls, dirigeix una mirada ràpida i evident al mòbil i em torna a mirar als ulls. Intuïsc que vol intercanviar els números.

Durant un segon baralle la possibilitat de traure el meu mòbil de la butxaca i demanar-li que m'escriga el seu número, però m'ho repense i descarte la idea: estes coses ja no em passen.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails