Vins

Divendres vaig assistir un tast de vins força particular. El portal Verema.com, el Consell Regulador de la DO d'Utiel-Requena i un bon grapat de cellers de l'interior del País organitzaren una vetllada mancada de qualsevol rastre de la més que habitual heterodòxia impostada de què solen revestir-se esta mena d'actes.

L'originalitat de l'esdeveniment radicava, justament, en l'emplaçament triat pels organitzadors: la discoteca Pachá de València.

L'acte es desenvolupà, com deia, en un ambient distés i relaxat i a ritme de música electrònica, malgrat que a primera hora, com sol ser habitual en qualsevol tast de vins multitudinari, tothom provava a mantenir un posat impertèrrit i monolític: sostenien la copa per la base, bevien menys del que voldrien i fins i tot els més esnobs feien ús de les escopidores i es molestaven a olorar el vi en un ambient carregat de fum i de perfums més o menys encertats.

Una estona després, i a mesura que s'esgotaren els litres d'ull de llebre, de cabernet i, sobretot, de boval, esta mateixa gent començava a entropessar, a bambolar i a perdre l'equilibri, mentre rematava les copes sense mirament i demanava més vi del que el seu organisme podia assimilar.

En realitat, però, este espectacle té lloc de manera indefectible en qualsevol tast de vins que supere la quinzena d'assistents, i divendres les vuit-centes invitacions lliurades per l'organització es van quedar curtes, per la qual cosa es pot considerar un vertader èxit.

Passada la mitjanit el tast de vins donà lloc a una de les sessions habituals de la discoteca: música mainstream, copes caríssimes i un canvi de públic completament diferent: les mamarratxes elegants de mitjana edat amb bolsos de Louis Vuitton van donar pas a un exèrcit de joves d'extraradi, disposats a pagar nou euros per cada copa a una discoteca que malgrat l'abús dels cortinatges barrocs, els pilars de rajola cara vista i els chandeliers gegants que penjaven del sostre no deixa de ser una opció d'oci únicament recomanable per a postadolescents suprahormonats.

Breaking bad

Per molt que hi pense no sóc capaç de recordar quina és la última pel·lícula que he vist al cinema o a casa. Sé, però, que la última espanyola que em vaig empassar fou Los abrazos rotos i que encara no he aconseguit deixar enrere el sabor a merda que em deixà a la boca la caguerada feta per Almodóvar, per la qual no puc més que felicitar la Comissió Europea per haver paralitzat la Llei del Cine espanyola.

El cine -espanyol i mundial- està en crisi perquè no és rendible, perquè no és original i perquè només es fan putes merdes. De fet, no sóc capaç de citar cinc pel·lícules de 2009 que almenys m'hagen interessat.

El cine ja no interessa ningú, tret del lumpen intel·lectual adolescent, i la prova evident és que fins i tot els crítics recorren als personatges de telesèries per fer referència als temes d'actualitat, talment com feu Boyero a El País diumenge passat. Paradoxalment, l'únic cine que resulta rendible (i infame) es fa en format de sèrie, com les mamarratxades de Crepúsculo o les adaptacions de les obres de Larsson.

El seté art ha deixat de vore's als cinemes i s'ha traslladat a través de discs durs externs, prèvia descàrrega directa en alta definició, a les pantalles particulars: les sèries americanes -i alguna excepció europea, com la brillant Romanzo Criminale- són actualment l'únic reducte on es pot gaudir dels millors guions, de les millors interpretacions i dels formats i històries més arriscats.

Així, mentre el cine agonitza, les cadenes de pagament nord-americanes ens han regalat, només enguany, l'estrena de tres sèries magnífiques: United States of Tara, Nurse Jackie i Modern family, així com les noves temporades de Mad men, True Blood, The office, Dexter o Breaking bad, per citar únicament les més importants.

Esta setmana m'he empassat la segona temporada de Breaking bad, que ens conta la història d'un gris professor de química d'institut d'Alburquerque al qual, malgrat no haver fumat un cigarret en la vida, li diagnostiquen un càncer de pulmó.

Donat que la seua dona està embarassada i que té un fill adolescent amb un paràlisi cerebral, decideix que abans de morir ha de fer-se amb tota la pasta que puga i per aconseguir-ho no se li ocorre una altra idea millor que, en companyia d'un exalumne toxicòman posar-se a cuinar i a traficar amb metaamfetamina de la millor qualitat.

La idea de partida podria recordar la infantil sèrie Weeds, però no és el cas, perquè Breaking bad és bona. Molt bona: és el millor cine que he vist enguany.

El PP és innocent

De tot l'espectacle que les forces vives (i alguna que agonitza) espanyoles estan donant al voltant del tema de l'Estatut català, el Partit Popular és l'únic que ha actuat, almenys per una volta, conseqüentment. I no és poca cosa, donades les circumstàncies..

Així, tret dels populars, el conjunt de les forces polítiques catalanes, els mitjans de comunicació, ZP i el PSOE en general, així com el mateix Tribunal Constitucional són els responsables d'una situació que resulta inefable, indescriptible i inenarrable: després de més tres anys encara no sabem si l'Estatut català s'ajusta o no a la Constitució espanyola i tot déu diu allò que li passa pel sac escrotal.

I dic que el PP no té cap culpa perquè es posicionà en contra des del primer moment, el votà en contra al Parlament i al Congrés i no el recolzà al referèndum. És lògic, doncs, que un cop aprovat el text per les Corts espanyoles, presentara un recurs d'inconstitucionalitat contra el mateix.

Però, com deia, tenim diferents responsables: els partits catalans que aprovaren un Estatut jurídicament infame, farragós (223 articles!), inaplicable i, des de qualsevol punt de vista, incompatible amb la Constitució vigent; un ZP que primer digué que acceptaria allò (per allò cal entendre “cualquier mierda que nos envíen desde Catalunya”) que el Parlament aprovara, tot i que després el retallarien al Congrés sense mirament però sense arribar a adequar-lo a la Constitució; i un Tribunal Constitucional pervertit des del mateix naixement, que és un cau de rates i que en tres anys no ha estat capaç de dir allò que acabarà dient: que no.

La iaia i l'Estatut

Dine amb la iaia a diari, perquè és un luxe arribar a casa i trobar-se la taula parada i el menjar a punt. És una mena d'esclava que em fa el dinar a canvi només de la satisfacció que li dóna sentir-se encara útil, amb vora 90 anys. I perquè m'estima, clar.

A canvi, li faig companyia, li porte algun dolcet quan es porta bé i em menge el dinar que ella cuina sense protestar: som un parella de fet que porta un ritme d'horaris rutinari i fundat en la consuetud. 

 

Així, quan arribe a casa a les dos menys cinc i ja em trobe amb la taula parada. A les dos en punt el dinar és a taula, mentre la Campoy enceta la tertúlia política de Las mañanas de Cuatro, a la qual amb una mica de sort hi participarà Arturo González, eixe vell de melena blanca que segur que fa olor a orina i per al qual l'eutanàsia hauria de ser una opció a tindre en compte seriosament. De Cuatro passem als informatius de La Sexta per tornar-hi a les dos i mitja a Noticias Cuatro, amb Javier Ruiz.

Ruiz, que té cara de ratolí, és molt més suportable i menys sectari que Gabilondo i ara fins i tot el trobe agradable.

Mentre escoltem les mateixes notícies a diferents cadenes, la iaia em fa alguna pregunta solta i jo prove a explicar-li de què tracta (quina ha estat la última de Camps o on està Iran), quin càrrec ocupa un polític en concret i per què no ha d'insultar-lo i, de tant en tant i perquè el meu ànim pedagògic és limitat, li faig creure que les imatges de les inundacions a Escòcia, per exemple, han tingut lloc al barranc del Carraixet.

Ahir, però, la iaia em feu una pregunta de rabiosa -mai millor dit- actualitat:

- Fillet, què és això de l'Estatut?

Em vaig quedar amb la cullera plena de sopa coberta a la mà i temorós de causar danys irreversibles a la ja malmesa estabilitat mental i emocional de la iaia, em vaig limitar a amollar:

- Arribats a este punt, no tinc ni idea, iaia. Ni puta idea.

Interior

He dit alguna vegada que no sóc particularment fetitxista* i tot i que no estic en contra del fet que cadascú cultive les seues fílies (i fòbies) sexuals de la manera que considere més convenient (o inconvenient), en el meu cas m'agrada practicar el sexe d'una forma, podríem dir, convencional.

És innegable, però, que també sóc una persona curiosa, i al llarg de la meua vida sexual he assajat diferents pràctiques que m'han agradat més o menys i que m'han resultat, també, més o menys excitants.

El problema de les fílies, però, és que poden amagar alguns trastorns ocults, perquè el que és clar és que qualsevol persona hauria de gaudir amb el sexe, podríem dir novament, convencional i no haver de practicar cap fília per arribar a passar-ho bé.

Arribats a este extrem, caldria fer-s'ho mirar, perquè no és el mateix, per exemple, que t'agrade el sexe amb xics que no estan depilats o que tenen els ulls negres que el fet que només pugues fer-ho en cas que l'altra persona que intervé en la relació porte una màscara de cuir i es dedique a flagel·lar-te el cul fins que sagnes, per anar a un extrem no tan poc habitual com les ments benpensants puguen creure.

En el meu cas, com he dit abans, no conree cap fília extraordinària i m'agrada el sexe assossegat, però sí que hi ha una coseta que no puc evitar que m'agrade, i més ara que arriba, finalment, el fred: les camisetes interiors sense mànegues, blanques, de cotó i de punt anglés, perquè les trobe terriblement excitants.

Al remat seré un naïf, perquè com més blanques siguen, més m'agraden.

* * *

'Fetitxe' és la forma en la qual hem adaptat al valencià/català el fetiche castellà, del francés fétiche, que derivà de l'italià feticcio, adaptat del portugués feitiço.

Un bon viatge etimològic, doncs.

Relacions

Al llarg del cap de setmana he pogut presenciar com gran part dels meus amics fan front a les seus relacions de parella.

Alguns opten per la submissió i uns altres aposten per l'obsessió per continuar lligats a qui no els convé. Hi ha qui es dedica a barrejar la relació amb els trastorns mentals (transitoris o no) i qui necessita estar col·locat per poder suportar la parella. Hi ha qui viu turmentat per la inseguretat i qui turmenta l'altre amb la gelosia.

Hi ha qui enceta una relació atemorit perquè no sap on el portarà l'altra persona; i qui posa fi a la que mantenia amb paraules grosses i retrets que fins ara havia decidit passar per alt. Hi ha, finalment, qui hauria de festejar amb la paranoia o amb la irracionalitat i no amb éssers humans.

De tot este ventall de malalties cardiovasculars (o galeria dels horrors de les relacions sentimentals) ha estat ben conscient el meu xurret, que m'ha acompanyat durant este cap de setmana i a l'eixida de la disco el dissabte em va amollar:

- Si al final resultará que los más normales somos tú y yo...

- Bueno, eso yo ya lo sabía.

La cara d'Europa

L'elecció del president permanent del Consell Europeu i de la cap de la diplomàcia europea, Herman Van Rompuy i Catherine Ashton, ha generat un gran nombre de crítiques: representen només el poder de la vella Europa, són gairebé desconeguts i no tenen carisma, el primer és un catòlic contrari a la incorporació de Turquia, la segona no té cap experiència ni projecció internacional i ha estat només la contrapartida exigida per Regne Unit per votar a favor del primer, el procés d'elecció ha estat una autèntica pantomima... però tot això no importa, ja que en realitat Rompuy i Ashton no faran una altra cosa que actuar com a portaveus dels grans governs europeus i defensar només els seus interessos.

I si algú té algun dubte al respecte, que li pregunte al govern de Malta.

Els analistes polítics internacionals, en canvi, han passat per alt un altre inconvenient de l'elecció que hauria d'obligar-nos a qüestionar tot el procés i la mateixa utilitat dels càrrecs: la cara dels elegits... perquè qui es pot prendre seriosament algú que té estes carasses?

Latin queen

L'estat de pau i tranquil·litat interior que vaig assolir després d'haver passat un cap de setmana a Morella amb el meu xic ha saltat pels aires en poc més de 72 hores per culpa de l'excés de feina que m'està reportant esta setmana i ni tan sols la reaparició de Ric Costa (el futur President de la Generalitat, feu-me cas) ha aconseguit traslladar-me una mica d'assossec.

Al llarg de tres dies he patit (i maleït) el funcionament de la justícia, el poc trellat de la majoria dels clients, la poca professionalitat i la misèria humana d'un bon grapat d'advocats i les poques ganes de treballar de gran part del funcionariat incloent-hi, per descomptat, els jutges i els fiscals, de forma que totes les hores de sofà i de llit, de foc de llenya i totes les copes de vi que vaig beure tan ben acompanyat a Morella em semblen avui massa llunyanes.

L'únic moment surrealista, que és allò que veritablement em dóna vida, tingué lloc quan vaig rebre una nova clienta: una xica sud-americana que arribà al despatx acompanyada de dos amigues, també oriündes de la serralada andina, però cadascuna d'una mida diferent: la primera, d'estatura europea; la segona, que era una mena de miniatura de la primera; i la tercera, gran i grossa i amb un xiquet de pocs mesos als braços.

Vore les tres al despatx, tan arreglades, perfumades i amb manicures impossibles era com estar davant d'un bodegó kitsch i durant l'entrevista les tres es dedicaren a parlar (o millor dit: a cridar) al mateix temps i també es feien callar entre elles, de forma que en més d'una ocasió vaig tindre la sensació de ser a un mercat bolivià.

Un cop vaig esbrinar que la més menuda, que era justament la més callada, volia divorciar-se del marit, vaig poder imposar-me als crits i als insults que les tres gràcies proferien contra l'home i els vaig explicar quins eren els passos a seguir i els vaig fer cinc cèntims sobre el procediment judicial.

Després d'una estona, i ja quan les acomiadava a la porta del despatx, la més gran i grassa, la que portava el bebé als braços, es girà, canvià la cara amable que portava i m'amollà:

- Martí, no muestres piedad: ¡queremos machacarle!

I ara crec que sóc l'advocat d'una banda de latin queens.

El president valent

Per la meua salut mental hauria de deixar de parlar de Camps, però l'últim vídeo protagonitzat pel Molt ecs!Honorable resulta massa temptador per deixar passar l'oportunitat de dir, encara que siga, unes poques paraules, i més si tenim en compte que la majoria dels blogs s'han pronunciat en el mateix sentit: sembla que ha generat unanimitat en la blogosfera valenciana progressista el suposat coratge del jove que increpà Camps al bell mig del carrer.

Per la meua part, i ja avance que celebre qualsevol humiliació pública que puga patir el nostre President, no puc estar més en desacord amb esta anàlisi, perquè este jove no fa una altra cosa que insultar Camps de forma gratuïta, sense acompanyar cap mena de raonament a les seues paraules i fugir de l'escena del crim quan el President li demanava i al mateix temps li oferia explicacions.

Però és que per molt que desitgem perdre de vista Camps, res del comportament del jove de pantalons de tela escocesa pot ser considerat com un acte de valentia o de coratge, perquè simplement se limita a insultar i a fugir, i això ho pot fer qualsevol.

Som molts, en canvi, els que pagaríem per trobar-nos un dia al carrer Quart amb el President i tindre l'oportunitat de preguntar-li allò que es nega a contestar sistemàticament a l'oposició parlamentària, als periodistes a les conferències de premsa que no convoca i a les entrevistes que no concedeix als mitjans de comunicació que no es limiten a llepar-li el cul.

Però és que el més destacable d'este incident no és la suposada valentia d'este xic anònim, sinó el cinisme i la poca vergonya de Camps, que semblava disposat a donar explicacions a un pobre dimoni i en canvi es burla contínuament del conjunt de la societat valenciana representada a Les Corts alhora que menysprea la premsa no addicta i manipula de forma miserable els mitjans de comunicació públics.

Perquè estic segur que als diputats Morera, Oltra o Luna els encantaria que Camps estiguera tan disposat a donar explicacions a Les Corts com les que semblava tindre amb este xic i que qualsevol periodista mínimament seriós donaria un dit de cada mà a canvi de trobar respostes a totes les preguntes que formulara lliurement en una entrevista no pactada.

Però clar, això només passaria si el País Valencià fóra un país normal, i el problema és que Camps s'encarrega cada dia de recordar-nos que és tot just el contrari.

No em toques la butxaca

Si no fóra per la situació de crisi que viu el País Valencià en gran quantitat d'aspectes -econòmic, social, polític, cultural o, senzillament, de dignitat- la imatge de Camps al volant d'un ferrari i amb Rita de copilot es podria considerar una estampa representativa del nou folklore valencià, el de grans esdeveniments internacionals i el de la política d'aparador.

De fet, si la situació no fóra tan crítica, podríem arribar a fer befa sobre la imatge del Molt ecs!Honorable al seient d'un ferrari i relacionar-la amb les paraules que proferí a Les Corts la setmana passada. Ja sabeu, aquelles que comencen amb allò de “A usted le gustaría coger una camioneta...” i que acaben amb “yo boca abajo en una cuneta”.

Com resulta fàcil imaginar, la temptació de fer alguna conya sobre els ferraris i les cunetes del circuit de Fórmula 1 de Xest és molt gran, per molt de mal gust que puga semblar, però és que Camps ha arribat a tocar-me allò que més m'estime: la butxaca.

I és que el Consell ja ha anunciat que el advocats que traiem temps i energies de l'exercici professional privat per fer guàrdies i dedicar-nos al torn d'ofici, no hem cobrat des del mes de juny i amb tota probabilitat no ho farem fins l'any 2010. De fet, enguany només ens han liquidat els tres primers mesos de l'any i no cobrarem res més perquè la partida pressupostària ja s'ha esgotat.

El més gros de tot, però, és que esta situació no és nova, ja que l'any passat va ocórrer exactament el mateix i enguany el Consell per solucionar-ho no ha fet una altra cosa que rebaixar la partida pressupostària dedicada a pagar els honoraris del advocats del torn d'ofici encara més del que ja l'havia rebaixat l'any passat. No cal tindre un Nobel d'Economia, doncs, per preveure que esta situació tornaria a repetir-se.

Al remat, la normalitat al País Valencià és que no existeixen diners per pagar els serveis públics mentre el nostre President es dedica a passejar obscenament al volant d'un ferrari.

Imatge d'Any Cool, a Flickr

Morella tropical

Quan el meu Xurret i servidor vam planejar el cap de setmana que hem passat a Morella ho vam fer amb la intenció de passar fred: no cal haver fet un mòdul de formació professional de meteorologia per aventurar que les temperatures en novembre als Ports serien baixes.

No obstant això, sembla que el canvi climàtic ha decidit allargar la tardor indefinidament i puc jurar i perjurar que no he passat fred ni un minut en tot el cap de setmana. El que no sé és si esta sensació tèrmica està justificada només per unes temperatures inusualment elevades per a l'època de l'any en què ens trobem o responen a alguna altra de les moltes hipòtesis que s'amunteguen al meu cap.

I dic açò perquè durant tot el cap de setmana ens hem dedicat a conrear activitats carregades de contingut calòric i energètic: hem mantingut encesa la xemeneia, hem begut vi fins que ens hem cansat, hem fet llargues passejades per la ciutat i hem pujat al castell, hem abusat de la gastronomia morellana, especialment de la quallada i del corder, hem tingut la companyia de Lluna, una gata apegalosa que ha cohabitat amb nosaltres tot el cap de setmana, i ens hem deixat caure al llit i al sofà sense preocupar-nos del rellotge ni de quanta roba portàvem.

Hui dilluns, de nou, el termòmetre torna a passar amb escreix dels vint graus, però no sé ben bé per quin motiu, la sensació tèrmica no és tan agradable com la d'este cap de setmana passat.

Quins ous!

Nota primera

El text publicat a continuació conté referències de mal gust i fa ús d'un llenguatge obscé i procaç que ferirà, sense cap mena de dubte, la sensibilitat d'aquelles persones que encara besen els gossos a la boca.

Nota segona

En contra del que es puga pensar, este text no farà referència a les paraules pronunciades este matí pel Molt ecs!Honorable President Camps: les malalties mentals i la síndrome d'abstinència són assumptes greus sobre els quals no es pot fer broma.

* * *

Una de les coses que em va sorprendre quan Matt arribà a casa, juntament amb el seu estat tan lamentable, foren els seus ous, perquè jo estava acostumat a tindre a casa Maia, una gosseta operada i que tenia, en paraules de la veterinària, una vagina de xiqueta (sic), de forma que els òrgans genitals passaven desapercebuts.

Matt, en canvi, és un gos molt dotat i passeja el seu sac escrotal amb una naturalitat que, almenys a mi, m'espanta, sobretot quan se'ls llepa o quan, si té calor, els deixa lleugerament sobre el terra per refrescar-se'ls.

Però pitjor encara que la imatge d'uns testicles pelats sobre el cuir del sofà és comprovar quines conseqüències tenen sobre el comportament del gos: es passa el dia marcant amb orina arbres, semàfors, contenidors i, el pitjor de tot, buscant els rastres de les gosses en zel, perquè l'orina de les gosses és carregada d'hormones i Matt té un deliri especial per llepar i assaborir este fluid que no sé ben bé quin gust farà, però que el fa salivar i li deixa la mandíbula inferior tremolosa, de forma que per molt que servidor estire de la corretja cada passejada que fem esdevé un espectacle escatològic.

Ahir Matt trobà el rastre d'una gossa i es delectà llepant la gespa del parc, fins que aparegué una dona que es declarà fan seu i sense avisar li foté un bes a la tremolosa mandíbula del gos, que era plena de saliva i d'orina de gossa.

Vaig pensar que la dona ho feu perquè ignorava el comportament caní en matèria d'orina i que, per tant, no sabia què acabava de fer Matt, fins que amollà amb tota naturalitat:

- Quina gràcia! Al meu també se li fica la boca així quan llepa la pixarada d'alguna gosseta.

Asco.

Imatge De Cuatro Hojas, a Flickr

Mònica, la desitjada

Totes les dades que oferí l'enquesta que publicà ahir El inMundo sobre intenció de vot a Madrid em resulten indiferents: que Aguirre mantinga la majoria absoluta, que el PSM i IU puguen perdre vots i, fins i tot, que UPyD obtinga representació a la cambra regional me la suen per complet, perquè realment qui hauria de fer-s'ho mirar és Rajoy, ja que ell serà el principal perjudicat per la hipotètica victòria d'Aguirre, i ja vaig decidir fa molt de temps que Mariano i jo no podem tindre les mateixes preocupacions.

De les dades relatives al País Valencià, en canvi, sí que caldria destacar alguns aspectes, començant per la miserable mida de la mostra -només 500 entrevistes- ja que un vagó de metro en hora punta conté més gent.

Independentment d'això -és el que tenim, no hi ha més- convé destacar en primer lloc que el PP guanya per majoria absoluta i que el PSPV (o ha degenerat tant que ja és el Partit Socialista del Regne de València?) perd encara més vots i que Compromís guanya més de punt i mig percentual respecte a les eleccions de 2007.

Tot i que cal agafar estos resultats amb pinces -per la miserable mostra i pel caràcter mentider dels valencians- podríem arribar a considerar-los raonables, per impossible que parega, ja que mentre la imatge de Camps i del seu Govern se desplomen, en canvi, el PP encara supera el 50% en intenció de vot, però és que, amics i amigues, així és València.

El punt més interessant de l'enquesta -per la novetat que suposa- és el creixement de Compromís i l'altíssima valoració de Mònica Oltra, que esdevé la segona política més valorada pels valencians, per davant de Zapatitos, de Mariano i, per descomptat, d'Alarte i a menys d'un terç de punt de Camps.

El gran dubte que encara hui estarà present al cap del tàndem Oltra-Morera i, també, de Sanz i dels seus camarades serà si l'augment d'intenció de vot correspondrà a la coalició de Bloc i Iniciativa o si se l'emportarà Esquerra Unida.

Òbviament, qui ací escriu no ho sap (de fet encara em pregunte com és possible que 500 persones coneguen al senyor Alarte) però sí que tinc, com no podia ser d'una altra forma, una teoria al respecte: l'augment d'intenció del vot a Compromís correspon a la feina que fan a Les Corts Bloc i Iniciativa i, especialment, la senyora Oltra.

I crec que això és així per tres raons: la primera ens la fa vore la valoració que els enquestats fan de la portaveu d'Iniciativa, ja que és la més valorada, fins i tot més que Camps, pels valencians de 18 a 65 anys. La segona la trobem, justament, als resultats d'esta enquesta referits a Madrid i a altres enquestes publicades recentment i que posen en evidència que el projecte d'IU no es recupera; i finalment, però sobretot, per la feina que Oltra, Morera, Mollà i Pañella desenvolupen a Les Corts.

Per tant, la importantíssima tasca realitzada per estos quatre diputats, l'absència de signes de recuperació electoral d'EU i del PSPV i la capacitat d'Oltra per donar a conéixer la política de Compromís (i també per donar-se a conéixer) aporten una miqueta de llum a este túnel que suposa el corrupte Govern de Camps i ens fan albirar una alternativa a la dreta i a mi, insistisc, un càrrec públic ben remunerat.

Per què no puc deixar de veure este vídeo?

Luxe i misèria intel·lectual

Durant dècades, part del nacionalisme de casa nostra s'ha dedicat a buscar elements per justificar determinades aspiracions nacionals amb Catalunya i les Illes més enllà d'allò que digué Pla, que el seu país és aquell en el qual quan deia bon dia, algú li responia bon dia.

A banda de qüestions òbvies -que el País Valencià comparteix amb estos territoris una llengua i una cultura determinades- els últims mesos han posat en evidència que catalans, valencians i mallorquins som pobles amb tendència a la corrupció, però no a la corrupció estàndard (o a la española), aquella simplement per la qual qui obté la confiança de la societat aprofita el seu càrrec per enriquir el seu patrimoni, sinó que en el nostre cas compta amb un element afegit: el bon gust.

Així, si la corrupció del PP valencià saltà a les primeres planes dels diaris per la tendència dels nostres polítics a acceptar cotxes de luxe, rellotges caríssims, roba feta a mida i complements de Louis Vuitton, en el cas de Catalunya, l'anècdota sobre la corrupció que afecta el Palau de Música fou que Millet no només es gastà 80.000 euros del pressupost de la institució per pagar el casament d'una filla (una gran boda, doncs), sinó que després tingué la barra de demanar la meitat dels diners als consogres.

Era qüestió de temps, per tant, que la corrupció chic es manifestara a les Illes, i havia de fer-ho de la mà de Jaume Matas.

Òbric parèntesi. Qualsevol estaria temptat de considerar el cas de Rodrigo de Santos, l'ecsregidor popular de Palma que es gastà milers d'euros en xaperos i cocaïna per mitja illa, un cas de corrupció chic, però estaríem confonent termes. Tanque parèntesi.

Esta última setmana la premsa ha anat desgranant l'enriquiment exagerat de l'ecsministre d'Aznar i ecs!President illenc i s'ha centrat en l'exclusiva decoració del palau que el matrimoni Matas-Areal (Societat Limitada) posseïa a Palma: 38.000 euros en cortines, quasi 400 euros en dos graneres de vàter, un televisor de 12.000 euros... i una llarga llista de rellotges, obres d'art, joies i una col·lecció de bosses de mà de les cares.

I és que els nostres pobles -cosins o germans- haurem perdut la decència, però el que mai perdrem serà el gust pel luxe i la misèria intel·lectual.

Y yo a ti

-->

Dissabte em vaig despertar a mig dia amb la boca seca i apegalosa, amb el cap a punt d'explotar i amb tot el cos dolorit. Amb prou feines vaig aconseguir eixir del llit i arrossegar-me fins la dutxa, i després d'una llarga estona d'aigua calenta em vaig començar a sentir persona.

Rotllat amb una tovallola vaig descobrir al corredor les restes de l'arribada a casa de matinada: roba per ací i roba per allà i vaig tindre el primer gran record de la nit, que em va recórrer l'esquena com un calfred. I vaig somriure.

Recolzat al banc de la cuina vaig prendre una gotada de café -el pitjor que es pot fer per combatre la ressaca- i abans d'accelerar el procés de descomposició interna del meu organisme em vaig posar a recordar els esdeveniments de la nit anterior.

Tot començà amb un sopar lleuger a casa, distés i ple de rialles, seguit d'una ràpida fugida a la ciutat per continuar amb un procés d'intoxicació, constant però eficaç, que a les poques hores ens havia convertit en autèntics monstres.

Al llarg de la nit em vaig trobar amb molts amics i coneguts, i davant de tots em vaig dedicar a presumir de nóvio, com l'adolescent que sóc, i a donar consells destrellatats a qui es prestava a escoltar-los, com una eminència de la blogosfera valenciana, que em preguntà:

- Fins fa poc he estat emparellat i he perdut la pràctica per a lligar... com funciona ara?

- Benvolgut, funciona exactament igual que sempre... però ara tot és molt més ràpid.

- Interessant... i què et sembla eixa xica d'allà?

- Eixa no... la conec i a banda de tindre nóvio, no està disponible.

- Vols dir que tindre nóvio i no estar disponible no és el mateix.

- Deixa'm pensar... - i em vaig prendre un parell de segons abans d'afegir: potser això també ha canviat: les dones han espavilat molt.

Encara recolzat al banc de la cuina, vaig recordar que, moltes hores després, de matinada i al llit, el meu xurret, l'únic per al qual estic disponible, em va dir una cosa. Estàvem encara molt borratxos, però ho digué. Dos vegades.

I amb la tassa de café entre les mans, vaig recordar que en escoltar-lo vaig fer rotllana al voltant del seu cos amb els braços, vaig prémer la galta contra la seua esquena i vaig somriure.

I el mal de cap, el dolor generalitzat i la imminent descomposició interna ja no em van semblar tan greus perquè mentre rematava el café, i sense adonar-me'n, tornava a somriure.

Cosmètic

Ahir vaig entrar a una cadena de perfumeries per adquirir un producte per a les desagradables ulleres que apareixen sota els ulls quan has dormit poc.

Òbric parèntesi. Sí, ja sé que 'el pas del temps és inevitable', que 'l'arruga és bella' i que 'les línies d'expressió són l'empremta natural de les experiències vitals', però estic cansat d'escoltar frases tan palpades com estes a persones que tenen la cara més plena de solcs que la Lluna. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. També sé que ja tinc trenta anys i que si no manifeste esta edat no és només per un comportament irresponsablement adolescent i temerari, perquè la cosmètica sempre ajuda. I vendre l'ànima al diable a canvi de la joventut eterna també. I menjar embrions de corder també. Tanque parèntesi.

L'establiment era pràcticament buit i em vaig entretindre una miqueta a la secció de cosmètica masculina mentre em decidia entre una crema o un gel fred per dissimular les nits d'insomni i/o excessos i provava la consistència d'un antiarrugues.

En un moment donat vaig notar la presència -sempre estranya- d'una dependenta de l'establiment, que em mirava mig amagada des del final del corredor.

Em vaig girar, amb el meu producte sempre a la mà, li vaig dir que ja tenia el que buscava i li vaig donar les gràcies, perquè vaig suposar que era a punt d'oferir-se per si necessitava alguna cosa o tenia algun dubte. La dependenta, però, no obrí la boca i em va seguir a uns tres metres de distància per mitja tenda, fins la secció de xampús.

Mentre llegia per damunt les propietats il·luminadores del cabell d'una fruita africana que no havia sentit mai nomenar, vaig notar, de reüll, que me mirava de dalt a baix i que el meu portadocuments era insistentment observat per la dependenta, que semblava no tindre res millor a fer.

Una mica fart de la mirada de la inquisidora dependenta em vaig adreçar a la caixa per pagar la crema i no tornar-hi mai més, però la caixera, sorprenentment, també semblava afectada per l'excés de zel de la seua companya i em llançà una mirada repassadora de cap a peus i es detingué, també, al portadocuments de pell.

Puc entende que en una època de crisi com la que patim hagen augmentat els furts de productes de primera necessitat, com són els cosmètics (que ningú ho pose en dubte, per favor) però no trobe que siga presentable assetjar i incomodar els clients que, com era el meu cas, no només no han furtat res, sinó que també van ben vestits.

Per això, i perquè la caixera ha decidit comprovar a consciència que el meu DNI i la meua targeta de crèdit eren, efectivament, meus, no he pogut controlar-me i he amollat:

- Vols que òbriga el maletí i comproves que no he furtat res?

Per a la meua sorpresa, però, la caixera m'ha contestat molt tranquil·la:

- No hace falta -i ha mirat al sostre i ha afegit: lo tenemos todo lleno de cámaras.

Si no fóra perquè la indignació produeix arrugues, hui encara estaria afectat.

Opera seria vs opera buffa

El ritme frenètic de la crisi interna del PP dels últims dies amenaçava la salut mental de qualsevol analista polític, ja que quan encara no havíem paït l'últim escàndol, declaració o navallada interna popular, ens ensopegàvem amb una de més grossa. I de seguida una altra. El PP és un no parar.

Per això, tot i que el cos m'ho demanava, no he dit ni pruna sobre l'entrevista a Cobo a El País, ni sobre la reaparició d'Aznar per fotre-li un cop de puny a l'ull a Rajoy, ni de la sarsuela muntada a la Villa y Corte per Aguirre en relació a Caja Madrid, ni sobre la fulminació (suspensió de militància inclosa) de Ric Costa, ni de les declaracions de Pizarro, de Ripoll o de (l'altre) Costa afegint més llenya a un foc que encara hui sembla que ningú ha aconseguit ni tan sols controlar.

Ahir Rajoy havia de posar ordre en el Comité Executiu del partit, però es tractava només d'una il·lusió òptica, ja que abans de començar la reunió esta intenció ja havia saltat pels aires: Aguirre es passava pel folre (de les saies) la convocatòria, mantenia la seua agenda i inaugurava una escoleta infantil vestida de malva i, per tant, tornava a deixar en evidència al líder del partit i evidenciava que el front de la batalla madrilenya d'esta guerra interna continuava ben actiu.

El front valencià, en canvi, sembla que s'apaga i ho fa com es fa a les millors famílies: simulant que no ha passat res i amagant la merda sota la catifa del menjador. Així, Camps només li ha vist les orelles al llop quan des de Madrid han eliminat el seu estimat Ric i ha nomenat Blasco com a portaveu del PP a les Corts i a Clemente com a Secretari General del partit.

Però jo, ingenu, em pregunte inquiet: però és que Camps no havia nomenat ja els substituts de Costa quan ens van dir que ja havia cessat en les seues funcions fa més de quinze dies? Ningú recorda que el PP valencià ens va dir que César Augusto Asencio era el nou Secretari General del partit i Rafael Maluenda el nou portaveu parlamentari?

Per sort existeixen les hemeroteques -digitals, és clar, perquè no m'agrada tacar-me els dits de pols- i he pogut comprovar que els nomenaments d'Asencio i de Maluenda no havien estat un somni o una invenció de qui ací es desfoga sinó que es tractava de la pura (i puta) realitat.

També he comprovat que mentre a la Villa y Corte almenys tenen la decència de fotre's navallades de veritat a l'estil de l'opera seria, al País Valencià ens hem d'acontentar amb ser els protagonistes d'una infame i ridícula opera buffa.

Qui t'ha buscat!

A tots aquells que tenim un blog ens interessa saber qui ens llegeix, qui ens enllaça, qui ens comenta... i qui ho negue o bé està mentint o bé ha nascut sense ego ni curiositat.

Existeixen moltes aplicacions per inserir a les pàgines que ens donen, no sé ben bé amb quin grau de fiabilitat, estadístiques completes i detallades sobre el nombre de visitants per hores, dies, setmanes i mesos i no només això, sinó també l'adreça IP, el sistema operatiu i el navegador que usa cada visitant, la durada de la visita, des de quina pàgina accedeix, des de quina marxa o si fa clic als teus enllaços.

L'estadística, però, que més gràcia em fa i que millor pot servir per definir este espai és la que diu quines són les paraules i expressions que el motor de cerca (el buscador, en definitiva) utilitza per adreçar a Busca qui t'ha pegat (al dia) perquè hi ha de tot: hi ha qui arriba a este espai perquè veritablement el buscava i hi ha qui segur que s'ha emportat una sorpresa.

Així, és curiós que Google envie a este blog qui buscava 'preus nespresso canvi', 'preu nespresso càpsules' o 'reciclar cápsulas nespresso' quan només he fet una referència a la maleïda maquineta de fer café. També és mala sort que els que buscaven informació sobre 'risto mejide', 'el aprendiz lasexta' o 'concursar pekin express' arribaren a esta pàgina, perquè no els haurà estat de massa ajuda.

Inútil també els haurà resultat Google a aquells que buscaven 'a quins pobles va afectar la gota freda l'any 2009'(!) o 'per què es posa vermella la col llombarda' (!!) perquè no recorde haver fet mai referència ni a la col ni a la gota freda de l'any 2009.

De la mateixa forma, no sé si hauran trobat resposta als seus dubtes aquells que buscaven 'feina a la botiga breshka' o el 'cobrament directiu inditex'.

Definitivament, però, esta estadística ve a confirmar aquella teoria que diu que un gran percentatge de gent utilitza Internet per lliurar-se amb delectació al cultiu de fílies i fòbies sexuals, perquè durant els últims trenta dies han arribat a esta pàgina aquells que buscaven 'zorras follando', 'superfolladas', 'putas urbanova', 'heteros curiosos', 'folladas caninas', 'embarazadas follando', 'gran hermano follando', 'follar piccadilly valencia' i també qui buscava ajuda per saber 'com deixar una relació'.

Busca qui t'ha buscat!

Torrelodones adopta

Després del cap de setmana passat, ple d'excessos de tota mena, este divendres vaig marxar en companyia del meu xurret a passar un cap de setmana de relax a la platja, amb una doble intenció: fugir de Halloween i sotmetre'ns a una cura exprés de desintoxicació.

El canvi climàtic ens ha demostrat que no només serveix perquè Al Gore venga llibres i done conferències a canvi d'unes quantes desenes de milers d'euros, sinó també per passar un cap de setmana de Tots Sants amb temperatures tan i tan agradables que no només ens han permés prendre el sol a platja i passar el dia en pantalonets curts, sinó també fer algun escabussó a la mar i pescar un bon grapat de tellines per fer l'aperitiu.

Un cap de setmana, doncs, de relax, de bona cuina, de bon vins de l'interior del País i de copes de ginebra de Maó que em vaig portar este estiu, de llargues hores de sofà i de llit, de passejos amb Matt i de carícies furtives. Un cap de setmana de luxe, en definitiva.

L'acte de perversió més gran que hem comés durant el cap de setmana tingué lloc la nit del dissabte, quan, com una palometa atreta per la llum, vam decidir veure el debat de política que té cabuda a La Noria, un dels espais més pudents d'eixe abocador incontrolat i ple de rates que és Telecinco, perquè tractaria la setmana que ha hagut de passar el pobre Rajoy (aka Sant Job) per culpa de Costa, Aznar, Camps, Pizarro, Aguirre, Cobo i altres capitostos conservadors.

Abans del debat (i utilitze novament la cursiva perquè crec que considerar un debat el tall d'estupideses que poden arribar a amollar gent com Miguel Ángel Rodríguez (!), Enric Sopena (!!), Isabel Durán (!!!) o Pilar Rahola (!!!!) és un acte de generositat lèxica), però, el capità de les rates de La Noria, l'inefable Jordi González, encara ens tenia reservada un sorpresa, de molt mal gust, això sí: una entrevista amb Toni Cantó.

Cantó sempre m'ha resultat un intèrpret mediocre i intranscendent i en un primer moment no vaig entendre què podia fer al programa, però González ens ho deixà ben clar: aprofitant que l'actor havia publicat una novel·la (aspecte que no jutjaré perquè potser siga el menys adequat per fer-ho), li va preguntar pels seus posicionaments polítics, que em van semblar força interessants.

I és que el nostre valencià és una de les cares públiques del partit Vecinos por Torrelodones (!) alhora que es manifesta adepte a les tesis més espanyoleres de grupuscles com Ciutadans (o Ciudadanos o Citizens o com els vulguen dir) i UPyD en la defensa, per exemple, d'allò que entenen per llengua comuna i dels atacs que la pobra pateix a llocs com l'Hospitalet, Paterna o Portugalete.

El programa va rescatar unes declaracions de Cantó durant una manifestació en contra de la normalització lingüística de les llengües minoritzades a la Confederació Ibèrica de Nacions dignes de reproduir, ja que va dir, més o menys, que no era admissible que qui haguera d'operar-te a l'hospital poguera obtindre la seua plaça per mèrits com l'euskera o el català i que no descartava que en un futur esta plaça no fóra ocupada, fins i tot, per qui millor ballava la sardana.

Seria una autèntica pèrdua de temps provar a contrarestar l'opinió tan fonamentada d'este actor-escriptor-intel·lectual amb arguments i raonaments, així que el primer que he fet este matí ha estat gastar-me els quartos i enviar a l'Ajuntament de Torrelodones un regal ben car i una nota d'agraïment -en el millor castellà que l'escola valenciana m'ha ensenyat- per donar-los les gràcies per haver adoptat i acollit Toni Cantó i encoratjar-los a fer el mateix amb tots aquells intel·lectuals valencians que pateixen la imposició lingüística del Govern de Camps, que en són un fum.

A Torrelodones els esperen amb els braços oberts.