L'estupidesa agosarada

De la ressaca de la vaga general només puc obtindre una conseqüència: la gent és prou més inútil del que em pensava i la quantitat d'imbecil·litats que he escoltat estes últimes 24 hores em fa qüestionar seriosament els límits de l'estupidesa humana.

Vull deixar clar que cap de les reformes ni dels retalls de drets socials aprovats pel govern ecs!socialista m'afecta directament: no sóc treballador públic, no sóc pensionista i tampoc treballe per compte alié, de forma que no m'han abaixat el sou, ni m'han congelat la pensió, ni tampoc els dies d'indemnització en cas de comiat. I diré encara més de cara a les properes reformes: em té igual que l'edat mínima de jubilació siga als 65, als 67 o als 70 perquè la meua idea és treballar fins que el cos (o el cap) em diga prou, per la qual cosa no m'he molestat a tindre un pla de pensions, privat o públic.

Però clar, que totes estes mesures atemptatòries contra l'estat social no m'afecten directament no significa que no ho facen respecte a la gent que m'envolta: mon pare i ma mare són treballadors públics i algun dia voldran jubilar-se, la iaia és pensionista i la majoria dels amics treballen per compte alié o per a diferents administracions públiques.

Per tot això, i perquè considere que era la seua obligació, em sembla correcte que els sindicats hagen convocat una vaga general perquè la classe treballadora puga mostrar el seu rebuig a estes mesures i també perquè ho fem aquells que sense estar directament afectats creiem que hi ha altres formes de lluitar contra la crisi.

A partir d'este punt, podem discutir i qüestionar qualsevol cosa: la utilitat de la vaga, el lamentable paper jugat pels sindicats des que començà la crisi, els serveis mínims pactats o imposats per les diferents administracions, la violència d'alguns piquets i també l'emprada per la policia i fins i tot l'oportunitat de les mateixes mesures aprovades pel Govern, perquè segur que hi ha algú que veu amb bons ulls que es congelen les pensions i que s'abaixe el sou dels funcionaris.

Però clar, és que he arribat a escoltar i a llegir autèntiques barbaritats per part, justament, de les víctimes de les reformes i que han arribat al punt de qüestionar que els assistents a les manifestacions utilitzaren el metro per tornar a casa després d'haver exigit serveis mínims del transport.

Com digué Albert Camus, l'estupidesa insisteix sempre.

A pedrades

Mentre esperava els cinc minuts que segons la iaia li faltaven a l'arròs per coure's, em vaig empassar en dejú, una experiència gens recomanable, la darrera part del debat de Política General entre el Molt ecs!Honorable i el portaveu socialista, Ángel Luna.

Així, el segon dedicà gran part de les intervencions a salvar el seu (pobre) nom, mentre el primer demostrà que viu a un món imaginari: a este país de pandereta i tan allunyat de la realitat que ja només és comparable amb eixe altre gran país que és Corea del Nord i que estos darrers dies ha preparat una esperpèntica successió comunista de pare a fill. O de Kim Jong-un a Kim Jong-il, per posar-hi noms a l'invent.

Tot i que pot resultar molt fàcil fer conya sobre un sistema dinàstic comunista, cal reconéixer a les autoritats nord-coreanes un trellat que hem perdut els valencians, ja que els asiàtics no han triat la primera granera que passava per allí, com sembla que hem fet els valencians a la vista de la imatge histriònica de Camps que el debat de Política General ens oferí ahir, sinó que han hagut de fer una tria selectiva, d'aquella manera, per elegir el nou Estimat Líder entre els fills de Jong-un: després de descartar-ne un per efeminat (!) i l'altre per haver estat detingut a un parc japonés de la Disney amb un passaport fals (!!), el guanyador per fer-se càrrec dels designis d'una de les dictadures més ferotges del món ha estat un jove de vint-i-tants anys educat a Europa.

Al remat, però, igual que els passa als pobres nord-coreans, els polítics ens han portat als valencians a un circ que no hem triat i en el qual el principal partit de l'oposició necessita llançar pedres per assegurar-se un minut de presència als telenotícies i tres paràgrafs als diaris.

Així, és lògic i normal que un discurs articulat i amb propostes de veritat destaque entre tanta misèria intel·lectual.

Una nit massa llarga

M'adreçava al lloc on havia quedat amb uns amics quan el conductor d'un cotxe que havia parat a un semàfor em demanà foc. Em sorprengué perquè suposava que tots els cotxes portaven un encenedor d'aquells de botó, però donat que no tinc ni idea de mecànica o que potser se li hauria espatllat, no vaig dubtar i em vaig adreçar a la finestreta per allargar-li el meu.

El conductor s'encengué el cigarret i em preguntà:

- ¿Subes?

Me'l vaig mirar estranyat però em vaig refer ràpidament: em vaig guardar l'encenedor i li vaig contestar:

- Va, tira, que el semàfor ja està en verd.

És que era lleig.

(...)

- Joder, cuánto tiempo sin verte.

- Lo mismo digo, qué tal todo? ¿El verano bien?

Silenci incòmode.

- ¿Tienes algo?

- Claro, hombre. Y además, ahora los tengo de medio en medio.

- La crisis es lo que tiene, que obliga a reinventarse.

- Ya te digo... ¿entonces quieres medio?

- Ah no, a mí dame uno entero.

(...)

Em van presentar un xic, i tot i que les seues sabates cridaven 'sóc heterosexual', em vaig llançar de la pitjor forma:

- M'han dit que eres psicòleg.

- Sí, treballe a un institut amb xiquets conflictius -em contestà.

- Quina sort, perquè jo sóc un xic molt problemàtic i una veritable de font de conflictes. Vols que et parle dels meus pares?

(...)

- ¿Venezolana? Anda, justamente estas últimas semanas he estado follando con un chico mulato de tu país, pero lo dejamos estar porque, claro, yo sólo quería sexo, no es que sólo me interesara su cuerpo, sabes, porque, a ver, él estaba bueno, pero no pegábamos ni con cola y yo, aunque suene mal, pensaba: seguro que si me ven con él dirán 'mira ese mariquita que está con un chulazo' y claro, eso, cuando tienes un compromiso político como es mi caso, pues queda mal porque se supone que tienes que salir con un profesor o un escritor o alguien con pantalones de pana, ¿sabes?

- ¿Me habías pedido una cerveza, verdad?

- ¿Cómo? Ah vaya, creo que sí.

- Pues toma y, anda, no te metas nada más.

(...)

- Me parece que eres un poco extremista y, además, si vas a vomitar dímelo y pararé el taxi.

- ¿Extremista yo? Perdone pero es usted el que lleva un cristo crucificado colgado del espejo retrovisor.

Imatge de Fandi.es

Familiars pel món

La setmana que ve mon tio serà a l'Havana practicant turisme sexual, el meu germà continuarà a una aldea a dos-cents quilòmetres d'Addis Abeba fent bondat i mon pare haurà marxat de congrés mèdic a Vancouver mentre jo em quede a este puto país de pandereta.

No sóc l'únic, però, que es queixa de la seua situació: 

 

- Se'n van tots i em deixen a soles -em digué ahir la iaia a hora de dinar.

- Gràcies per la part que em toca -vaig contestar i mentalment vaig afegir: serà cabrona!

Porte tota la setmana provant a explicar a la iaia on seran els seus fills i el seu nét sense haver aconseguit traure res en clar, ja que els seus coneixements de geopolítica se circumscriuen al tros de terra que hi ha entre el Xúquer i el barranc del Carraixet i, com qualsevol persona sap tret dels estudiants de l'ESO, ni Cuba, ni Etiòpia ni Canadà s'inclouen en este territori.

- I no poden vindre a dinar ningun dia? -em preguntà.

- No, no poden. Els pilla una miqueta lluny tornar només per a dinar.

Però la iaia no semblava convençuda:

- Això és perquè no volen, perquè el meu home quan treballava amb el camió a Alzira venia a dinar a casa tots els dies.

- Clar, iaia, clar... serà igual vindre a casa des d'Alzira que des de Vancouver...

- No sé com ho voràs, fillet, -la iaia semblava decidida a ignorar-me per complet i acabà l'amenaça que havia iniciat: però la setmana que ve serà molt difícil perquè tant de tràfec a mi em desbarata.

Mentre pensava quin tràfec podrien suposar per a la iaia els viatges internacionals de la meua família, ella continuà:

- A banda, ara et tocarà ser l'home de la casa.

En escoltar eixes paraules, vaig bufar de desesperació, vaig apartar el plat de fideus i vaig tancar la conversa amb una frase molt de la iaia:

- En eixe cas, estem afinats.

Fer el 'primo'

L'expressió espanyola 'hacer el primo' té el seu origen, segons les fonts més qüestionables, en la forma protocol·lària que utilitzaven els reis per referir-se als grans d'Espanya (“Querido primo”) i que durant l'ocupació francesa fou seguida per Josep I Bonapart per provar a guanyar-se les simpaties de l'aristocràcia espanyola.

Tot i que no calia ser Maquiavel per endevinar que la dinastia napoleònica duraria quatre dies, els nobles més afrancesats van caure en el parany i es van deixar afalagar per la nova monarquia, posicionant-se a favor dels ocupants.

Així doncs, en comprovar quin fou el resultat i com acabà l'experiència francesa, la plebs començà a utilitzar l'expressió 'hacer el primo' per referir-se a “la persona incauta que es deixa enganyar fàcilment”.

Tot açò ho vinc a dir perquè un pardalet que ocupa un seient majúscul a la RAE m'ha filtrat que en la propera reunió de la Comissió de Sinònims, Antònims i Destrellats els membres més progressistes de la l'Acadèmia proposaran una nova forma per definir el comportament de “la persona incauta que es deixa enganyar fàcilment”: celebrar primàries.

I també es proposarà que el mot 'AntoniAsunción', així: tot junt, siga declarat sinònim perfecte de terrorista.

Des d'Etiòpia

L'ONU es reuneix estos dies a Nova York per provar a corregir les ignomínies del món i només els més ingenus serien capaços d'esperar que els mateixos responsables de la fam, la mort, la desigualtat i les malalties que arrasen el planeta es posen d'acord per posar-hi fi a un sistema econòmic i financer que utilitza la misèria i la injustícia com els millors lubricants dels engranatges d'esta maquinària tan perversa.

Per això, mentre els grans líders internacionals s'omplin la boca amb missatges que resulten obscens i hipòcrites fins la nàusea, trobe consol i emoció en els correus electrònics que m'arriben des d'un racó perdut del món, a un parell de centenars de quilòmetres d'Addis Abeba, a Etiòpia.

Sempre que li ho permet una inestable i intermitent connexió a Internet, Juan, cirurgià de professió, em fa arribar un fabulós diari de viatge, tal com va fer l'any passat des de Camerun, escrit sense sentimentalisme i amb l'asèpsia i la distància necessàries per poder suportar-ho, que em fa creure que no tot està perdut i que encara es pot confiar en la raça humana, que encara hi ha persones capaces de submergir-se a l'infern i, el més important, fer el bé.

I per això, no podria estar ni més agraït ni més orgullós del meu germà menut.

Sense paraula

En obrir els ulls el diumenge a migdia vaig tindre la sensació que algú em fotia colps amb un martell al cap i només després d'haver-me empassat una quantitat d'aspirines suficient per foradar-me l'estómac vaig aconseguir ser mitja persona, perquè l'altra mitja la vaig perdre dissabte a un punt indeterminat de la marjal, durant la celebració d'una d'aquelles festes populars en les quals els assistents corren el risc de ser confosos amb gitanos a un campament il·legal als afores de París. O de Badalona.

Tot just quan el martelleig es feu suportable vaig rebre una telefonada del xic veneçolà que havia passat per casa la nit de dijous i que em proposava fer la migdiada junts. No vaig tindre prou forces per rebutjar l'oferta, tot i que encara supurava toxines per cada porus de la pell i el vaig convidar a casa.

Així, després d'un clau encara etílic, vam procedir a fer la migdiada: em va envoltar amb el seus braços musculats, va apropar el nas al meu clatell i em va besar el coll, de forma que un calfred d'horror va recórrer la meua esquena i em vaig veure obligat a preguntar-me si havia passat alguna cosa sense que me n'haguera adonat, ja que el nivell d'intimitat resultava excessiu.

- Espera, que así no estoy cómodo -vaig dir mentre fugia a l'altre extrem del llit.

Però el veneçolà no es va donar per vençut tan ràpidament i se'm tornà a apropar, mirant-me directament als ulls. Em besà i amb el dit, com qui fa relliscar la punta d'un bolígraf sobre el paper, va dibuixar cercles sobre el meu pit, al voltant dels mugrons, mentre m'arraconava i somreia com un beneït.

Vaig tancar els ulls i em vaig dir a mi mateix que no, que no tenia sentit allò que estava pensant i que el que feia el veneçolà només era perquè pensava que a mi em faria gràcia la situació, que els caribenys són així, apegalosos i hiperbòlics en la demostració d'afecte, i que no havia de donar-li més importància.

A la nit però, un missatge de bona nit confirmà les meues sospites i vaig maleir: redéu, no havíem quedat que es tractava exclusivament de sexe?

La gent ja no té paraula.

La dreta indocumentada

Tot i que durant el cap de setmana m'he dedicat a socialitzar, beure i follar com si el dia de hui, el tràgic dilluns de resurrecció, no haguera d'arribar mai, no he pogut traurem del cap la fastigosa imatge d'Alícia Sánchez Camacho llançant un missatge tan populista com perillós pels carrers de Badalona aprofitant el ressò de les expulsions de gitanos a França.

La Camacho, que hauria de saber prioritzar, deixar-se d'històries i denunciar el cirurgià que li féu la boca, ja demostrà el tarannà del nou PP de Catalunya en dedicar-se a repartir en abril, també a Badalona, uns pamflets que reproduïen una pintada que deia que 'no queremos rumanos' i amb l'excusa de demanar més seguretat, relacionava la immigració amb l'incivisme, la delinqüència i la brutícia.

El PP català, per tant, segueix l'exemple iniciat per Berlusconi i popularitzat per Sarkozy de tapar les vergonyes pròpies i de desistir de les polítiques d'integració tot just apel·lant a un discurs d'odi criminalitzador dels gitanos romanesos perquè són incívics, delinqueixen i no es dutxen amb regularitat.

La misèria humana de la Camacho, que assegura estar preocupada únicament per allò que preocupa a les persones (en contraposició a allò que, segons ella, ha preocupat al tripartit), ultrapassa el que vindria ser un discurs demagògic per endinsar-se perillosament en un terreny pantanós i ple de trampes.

Per descomptat que la immigració ha d'estar regulada per evitar les màfies, les situacions marginalitat i de tensió social, que l'estat de benestar no entre en col·lapse i per garantir la integració i el respecte als drets dels que ja estàvem ací i també als que vénen de fora.

El problema, però, és que aquella dreta que s'ompli la boca -encara que siga torta- reclamant una immigració ordenada, siguen els primers a haver de fer-s'ho mirar: abans d'exigir qualsevol altra cosa, hauríem de demanar una dreta, almenys, una mica menys indocumentada.

Un mos 'chévere'

Potser resulta massa gratuït i pretesament escandalós començar a narrar una cita fent referència a les dimensions del membre sexual del meu convidat, tot i que he de confessar que dimecres nit em vaig trobar davant un cas a tindre en consideració.

Segurament seria una demostració evident del que vindria a ser un punt de vista excessivament curt intentar confirmar tots els tòpics que l'imaginari col·lectiu atribueix a la raça mulata caribenya i, per això, provar a extrapolar al llit la fogositat, l'alegria, el sentit del ritme i l'espontaneïtat que se'ls pressuposa podria ser considerat un exercici de mal gust, tot i que dimecres nit vaig gaudir al llit d'un sexe despreocupat i divertit durant gairebé una hora.

Un observador objectiu podria titllar de sensacionalista (en el pitjor sentit del terme) recrear-se en la descripció d'un cos de vora dos metres d'alçada, d'esquena ampla, tors definit i braços llargs i musculats, d'uns llavis gruixuts i d'uns ulls tan negres com dos corbs, però és que durant aquella hora no vaig fer una altra cosa que repassar, entre altres coses amb la mirada, aquell cos, aquella esquena, aquell tors, aquells braços, aquells llavis i aquells ulls una vegada darrere una altra fins que vaig dir prou.

Amb tota probabilitat es podria considerar força ingenu creure que parlava seriosament quan, en acomiadar-nos, em digué allò de 'ha sido un placer y lo pasé chévere' mentre jo em fregava mentalment les mans pensant a repetir, si no fóra perquè hui ha donat senyals de vida sense que ningú les esperara.

Per tot això, i perquè en estos moments de la pel·lícula seria estúpid provar a no resultar gratuït, evident, afectat de mal gust, sensacionalista i un punt ingenu, qui millor que mon pare per recordar-m'ho en vore'm al dia següent:

- Què portes al coll? -em preguntà.

- No res -vaig contestar provant a amagar-me tot i que no sabia què portava al coll.

- Deixa'm vore... -insistí mon pare posant-me sota la llum del menjador.

- Serà un arrap que m'hauré fet sense voler... -vaig amollar per si de cas durant la sessió veneçolana la cosa s'havia descontrolat una miqueta.

- A vore, estigues quiet... -i al segon em deixà estar, s'apartà, em mirà a la cara i digué seriós: fill, portes una blavura al coll. Es pot saber en què estaves pensant?

Em volia morir. Em volia morir allí mateix i just en aquell moment. I em vaig quedar callat.

- Ja tens trenta anys. Se suposa que hi ha coses que no hauries de fer ni tampoc deixar-te fer.

I mentalment vaig donar la raó a mon pare i vaig apuntar 'no follar amb mulatos que mosseguen', però immediatament vaig esborrar aquella frase i la vaig canviar per 'no deixar-me mossegar al coll per mulatos que mosseguen'.

I és que, al remat, de tot s'aprén.

La història veneçolana

Si cal reconéixer algun mèrit a la política histriònica i destrellatada d'Hugo Chávez és haver aconseguit amb les seues ocurrències i amb el seu discurs pseudorevolucionari que no només es parle a la resta del món de la República Bolivabananera de Veneçuela quan alguna de les seues súbdites guanya un concurs internacional de bellesa, sinó també quan el seu president amolla alguna xorrada per televisió.

Però abans de Chávez i de les operadíssimes adolescents caraquenyes, Veneçuela ja destacava des de meitat del segle XX per ser una potència petroliera mundial, després d'haver passat per un bon grapat de dècades de dictadures i de conflictes militars. Abans, però, i durant dotze anys (concretament del 1819 al 1831) Veneçuela formà part juntament als actuals estats de Colòmbia, Equador i Panamà d'un únic i fracassat estat, conegut pels historiadors com la Gran Colòmbia, sota la presidència de Simón Bolívar, el mateix que aconseguí la independència d'Espanya per al país caribeny en 1811.

Fins a eixe moment, Veneçuela havia patit tres segles i escaig de colonització durant els quals es fundaren ciutats com ara Maracaibo, Nova Cadis, Caracas o Barquisimeto i es creà un règim administratiu que incloïa províncies com Trinitat, Guaiana, Margarita i Nova Andalusia, la qual es correspondria amb els actuals estats federats de Sucre, Anzoátegui i Monagas, tot just després de passar una llarga època precolombina en la qual destacaria la presència dels grups amerindis, sobretot dels caribs.

Els feliços indígenes d'aquella època que sobrevisqueren a matances com les de Cumaná constituirien el substrat de l'actual població veneçolana, amb el qual s'haurien barrejat les races europees i africanes arribades al continent al llarg dels segles i que explicaria el gran mestissatge dels seus 28 milions d'habitants.

Doncs bé, tot açò ho vinc a dir perquè anit vaig follar amb un mulato caribeny, i la veritat és no sabia ben bé què fer per poder parlar del tema.

Bye, bye y hasta otro ratito

Recorde que poques setmanes després que Alarte es fera amb la nova secretaria del PSOE valencià (això del PSPV és història) vaig tindre una cita amb un membre de la nova direcció nacional socialista.

Òbric parèntesi. La meua intenció era conéixer de primera mà els detalls més sucosos de la nova situació dels socialistes, tot i que era ben conscient que la persona que tenia davant meu només estava interessada en allò que jo tenia entre les cames i no pas en cap intercanvi d'opinions. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. El fet que algú mostre un interés exclusivament epicuri per la meua persona, com resulta fàcil imaginar, no em molesta en absolut. Retanque parèntesi.

Este nou membre de la direcció, com deia, més enllà d'amollar algun detall prou intranscendent sobre la nova tria socialista, em va assegurar, en un moment donat en el qual deixà d'amollar obscenitats durant un minut, que el PSOE d'Alarte guanyaria les properes eleccions autonòmiques i que farien fora de la Generalitat el senyor Camps i el PP valencià.

Davant este pronòstic tan gratuït, em vaig veure obligat a recordar i a posar damunt la taula que en aquell moment les enquestes asseguraven que el PSPV es trobava a més de díhuit punts del PP i que no res feia preveure un canvi en la intenció de vot dels valencians, extrem que després d'anys de gürtels, brugals, fabres i política de fem per part d'aquells que ens malgovernen continua sense canviar.

Entenc, però, que la direcció socialista a València es veja obligada a repetir una vegada darrere una altra que ho estan fent bé, que la gent els votarà, que han fet una bona oposició i que Alarte ha esdevingut un estadista reputat amb una projecció mundial, però tots sabem que en política, com en qualsevol altra cosa, convé no alçar massa els peus de terra, no siga cosa que la caiguda no ens permeta alçar de nou.

El problema, malauradament, és que alguns polítics socialistes han passat d'un extrem a l'altre sense fer la parada de rigor a un punt raonable a mig camí, de forma que de l'eufòria més fantàstica han passat al derrotisme més absolut, personificat ahir en la renúncia de Carmencín Alborch a disputar un segon assalt amb Rita Barbaritat per l'alcaldia de València perquè “el seu compromís amb el PSPV era només de quatre anys”.

Alborch mai m'ha entusiasmat com a política, però cal reconéixer que durant estos quasi quatre anys s'ha donat a conéixer, ha fet una oposició digna i si hi havia alguna candidatura socialista amb possibilitats de fer ombra a l'omnipresència de Ritona era justament una encapçalada per ella i no per qualsevol desconegut, com serà el cas.

Però no ens posem pessimistes: amb este panorama, però, cal celebrar que l'eixida d'Alborch donarà encara més ales a la candidatura de Compromís de Joan Ribó, de forma que més per a Joan. I més per a mi.

Una nit queer

Durant el dissabte no sé què em costà més de superar: si els efectes destructius de la ressaca posterior a una nit de divendres excessivament llarga i psicotròpica o les declaracions de Camps amb motiu de la diada catalana de l'11 de Setembre, acusant els catalans (així, en general) de voler fer-se amb les falles de València, el torró de Xixona, la xufa d'Alboraia i les fotges de l'Albufera.

Òbric parentesi. Les declaracions de Camps i els articles que l'ABC ha dedicat al tema al llarg del cap de setmana, i encara hui dedica, em fan pensar que no he estat l'únic que s'ha passat de la ratlla. Tanque parèntesi.

Per això, potser, el meu estat d'ànim no era el millor per fer front a una nit de dissabte que tenia tots els elements per resultar més queer del que podia imaginar quan vaig acceptar la proposta d'uns ecs! per sopar amb ell.

- Canvi de plans: he quedat per sopar amb uns maris a Russafa. Estàs convidat, per descomptat.

- És l'advocada? -vaig escoltar que algú preguntava per darrere.

Vaig guardar un silenci despectiu mentre el meu amic confirmava que, en efecte, estava parlant amb l'advocada i vaig amollar:

- Una coseta: no pense passar-me tota la puta nit parlant en femení.

- Tu t'ho perds.

En general, no tinc massa problemes per integrar-me entre desconeguts: un parell de copes i puc xarrar gairebé de qualsevol cosa, però si a l'estat de descomposició li afegim que el meu ecs!, que era l'únic que coneixia de la mitja dotzena de persones que ens aplegàrem a sopar al voltant d'una taula baixa em deixà abandonat en quedar fora de joc després d'haver-se empassat una pilota de marihuana, la situació es complicava per moments.

- Açò no t'ho perdonaré mai, cabró -li vaig retreure a l'orella mentre l'esteníem al llit: no faig una altra cosa que contestar preguntes sobre l'horòscop i alguna cosa relacionada amb el karma que no sé ben bé què vol dir.

- Perdona, carinyet, perdona... jo no volia... -aconseguí pronunciar amb prou feines sense obrir els ulls.

El millor de tot, però, és que m'ho vaig passar prou bé i no sé si serà cosa d'haver compartit la vetllada amb un àries, un cranc, un aquari i un sagitari.

Diners o merda

- Fillet, no t'estranyes si un dia la iaia perd el cap.

Vaig apartar un segon la mirada de la pantalla de la tele i la vaig desplaçar a la iaia, que sostenia la forqueta amb macarrons amb tonyina a la mà.

- Què?

La iaia deixà la forqueta al plat i explicà:

- Crec que encara no m'he recuperat de l'estiu. Tot el tràfec d'anar i tornar a la platja, el desori de la cuina...

- Potser és només un poc d'estrés, iaia. En un parell de dies estarà donant pel sac com si no res haguera passat -vaig provar a tranquil·litzar-la.

Però no funcionà:

- Crec que tinc un trauma.

Vaig deixar la meua forqueta i vaig preguntar:

- Un trauma? En quin programa de la tele ha escoltat això?

- Ho dic perquè esta nit he tingut un somni molt estrany i m'he despertat molt torbada.

Vaig deduir que la conversa entraria en qualsevol moment en una nova dimensió onírica i em vaig resignar.

- Conte'm.

- Voràs fillet, he ensomniat que estava a la porta de casa, davant ca la tia Eliseta, i que venia un gos...

- Era Matt? -vaig interrompre.

- No, no era el gos, era un gos blanc, que es parava al meu costat i sense obrir la boca... -la iaia callà un segon, baixà la veu i rematà: cagava en terra un bonyigo, també de color blanc.

Realment, no tenia ni puta idea de què havia de dir, i vaig romandre callat.

- I m'he despertat amb un malestar... no t'ho pots ni imaginar. I he dit: diners o merda!

Jo continuava callat. Flipat, però callat.

- I lo més raro és que ho veia tot tan clar, com si fóra de veres... -i volgué puntualitzar: I això que per a dormir em lleve les ulleres. Per si les trenque, saps?

Em sentia incapaç de dir res.

- Fes el favor: açò no li ho contes a ton pare, que es pensarà que estic loca i voldrà portar-me a un asilo.

Vaig agafar de nou la forqueta amb macarrons, vaig tornar la mirada a la tele i vaig dir, poc convençut:

- Sí, iaia, sí...

Martí R. Goodman

La meua idea havia passat sempre per identificar-me amb els advocats de la lamentable sèrie Ally McBeal: atractius, frívols, un punt neuròtics i amb poca feina, però ahir em vaig vore obligat a adoptar l'actitud de l'altre tipus d'advocat que la ficció televisiva ha caricaturitzat a la perfecció: l'advocat mafiós i sense escrúpols.

Esta mena de professional troba la màxima expressió en els personatges de Maury Levy a The Wire ,definit a la sèrie “com el tros de merda més repulsiu de tot Baltimore”, i de Saul Goodman a Breaking Bad, i en concret amb este últim, que en la segona temporada se'ns presenta amb una frase il·lustrativa del seu modus operandi: tindreu la millor defensa que els diners puguen pagar.

Acostumat com estic als casos sense massa complicació i en els quals només m'hi jugue la custòdia d'uns fills o l'ingrés en presó d'algun presumpte innocent, ahir vaig haver d'agafar el telèfon i advertir amistosament el contrari d'un cas d'allò que podria passar-li en cas que no pagara el deute que havia contret amb la meua clienta, una dona algeriana de nom Aisha.

Els antecedents del cas són senzills: Aisha vingué a vorem perquè un compatriota li havia recomanat els meus serveis i perquè havia comés la temeritat de prestar un bon grapat de milers d'euros a un paquistanés per a muntar un locutori sense haver justificat documentalment esta transacció i ara el paquistanés es negava a tornar allò que havia demanat. Salta a la vista, doncs, que estem parlant d'un important cas de comerç internacional amb interessos geoestratègics dignes d'una partida de Risk.

Li vaig explicar que sense haver documentat el negoci jurídic resultava molt complicat traure algun profit del cas i que era el d'Islamabad el que tenia la paella pel mànec, però ella insistí fins que començà a plorar i m'agafà la mà demanant-me ajuda.

- ¿No conoces a nadie que... no sé... que pueda amenazarle con romperle las piernas? -fou la primera idea que em vingué al cap perquè la pobra dona recuperara els diners.

Aisha em mirà sorpresa i amollà:

- Nosotros no hacemos eso.

- Que no digo que lo lleguéis a hacer, mujer. Sólo digo que se lo dejes caer, a ver si cuela.

La dona continuà plorant i al remat vaig acabar per demanar-li el telèfon del paquistanés i per tindre amb ell quatre paraules.

- Tariq?

- Sí, soy yo -contestà emprant l'accent de l'Apu dels Simpson.

- Tú no me conoces, -vaig començar com a les pel·lícules- pero soy el abogado de Aisha y tengo entendido que le debes una cantidad importante de dinero que te dejó para montar el locutorio.

- Yo quiero pagar, pero...

- Mira, -el vaig interrompre abans d'impostar la veu per a afegir: sólo te digo que quiero que antes de final de mes le devuelvas hasta el último céntimo, porque ya sabes que soy abogado... y no me costaría nada complicarte la vida hasta el infinito. ¿Entendido?

- Sí, sí, senior abogado... -contestà entre sorprés i al·lucinat.

-Pues lo dicho: no quiero tener que volver a llamarte. Buenas tardes.

I mentre pensava que hauria d'haver-me estalviat el 'buenas tardes' per provar a resultar més perillós, em vaig adonar que em tremolaven les cames.

I és que he comprovat que no servisc per a segons quines coses.

Això ho creme jo!

Les mans foradades dels (ir)responsables governants del País Valencià han aconseguit deixar el país en una situació econòmica de fallida tècnica que ha acabat per afectar només les universitats, les persones en situació de dependència, els usuaris de la sanitat pública, els ajuntaments que han vist com projectes anunciats i publicitats mai seran executats, el funcionariat, els becaris de Canal 9, la justícia, l'educació pública, els proveïdors de la Generalitat i els contractistes d'obra pública, el transport ferroviari que es veu amenaçat per talls en el subministrament elèctric a ciutats com Benidorm, els bombers i, fins i tot, les bandes de música.

Esta situació de desgavell, de caos i de pocavergonya cal afegir-lo al misèrrim nivell polític d'aquells que ens malgovernen i que afecta les principals institucions valencianes, que encara es dediquen a malbaratar recursos com si el món haguera d'acabar demà i ningú haguera de fer front als seus desficacis i a les seues ocurrències.

Així, si a la fallida econòmica valenciana i a la misèria política li afegim els casos de corrupció que s'estenen al llarg del nostre país com una taca d'oli tòxic que envisca i fa irrespirable l'ambient, no ens resultarà difícil concloure que el Molt ecs!Honorable no passa pel seu millor moment, ja que també es troba abandonat pels seus i fins i tot martiritzat i crucificat per aquells cavernícoles als quals regalà llicències de ràdio i de TDT.

Per això, no ens hauria d'estranyar que els focs que han cremat les comarques centrals del País siguen aplaudits per les mans foradades d'uns polítics piròmans necessitats de cortines de fum, de foc i de cendra per provar a amagar les parts més pudentes de la política valenciana perquè, total, ja decidits a deixar arrasat el País dóna el mateix si és amb focs incontrolats o amb xecs sense fons i desmantellant els serveis públics.

El que no saben és que han arribat a un nivell de descomposició i de putrefacció tan gran que ni el foc més purificador els evitarà haver de retre comptes pel País que ens volen deixar.

D'esta, Paco, no te n'escapes.

Capritx d'estiu

Este estiu he passat molta estona abocat al balcó de darrere de l'apartament que els meus pares tenen a platja i que dóna a les instal·lacions esportives de la urbanització. No és que les vistes siguen especialment atractives, però al fons es veu la marjal i quan el sol s'amaga els dies de ponent el cel és torna de color taronja intens.

A banda d'eixe pretext tan cursi, aprofitava per fer-me algun cigarret i menysprear (això ho sé fer tan rebé!) els pares que passaven hores i hores al sol entrenant els seus fills al tennis (alguns més xicotets que la raqueta) per convertir-los en futurs Nadals, els imbècils que jugaven a pàdel perquè es pensen que mola i que obligaren els encarregats de manteniment a posar a principi d'estiu un cartell que resava “Por favor no escupan en los cristales de la pista” (!) i, especialment, el socorrista que la urbanització ha contractat enguany per garantir que ningú s'ofegara a la piscina.

El primer dia que el vaig vore em va produir sentiments enfrontats i no vaig saber determinar si m'agradava o no. Era jove, portava un pentinat batasuno, amb un parell de trunyos pollosos, arrossegava les xancletes i portava ulleres de sol de pera, però tot això ho compensava amb un deliciós cos ben proporcionat i amb un aire d'autosuficiència de qui és conscient del seu atractiu.

Durant la primera setmana d'agost no vaig ser capaç de pronunciar-me al respecte, però a poc a poc vaig decidir passar per alt allò que no m'agradava i durant l'estona que diàriament passàvem tots sols a la piscina vaig començar a fixar-me justament en allò que sí que m'agradava: en els braços marcats i proporcionats, en el pit pelut i la pell daurada i en unes cames sense depilar i lleugerament curtes que amb cada pas, tot i arrossegar els peus, marcaven cada múscul.

Sense adonar-me'n, dia rere dia, vaig acabar per obsessionar-me, i el socorrista passà a convertir-se en el clàssic capritx estiuenc: una atracció purament sexual i poca cosa més. Era ben conscient que la cosa no podia passar d'eixe punt de lleugera perversitat i simplement em vaig dedicar a gaudir de la seua companyia a l'aigua amb clor mentre feia un llarg darrere un altre a la piscina.

Un dia, però, aparegué una xiqueta que es dedicà tota l'estona a repetir el nom del socorrista per provar a cridar la seua atenció mentre fingia amagar-se sota l'aigua. Es tractava d'un joc infantil, però em resultà graciós que una xiqueta de deu anys gosara a fer el que jo no m'atrevia: buscar el contacte.

En un moment donat, el socorrista i jo vam coincidir a un extrem de la piscina mentre la xiqueta cridava el seu nom des de l'altra banda, i em digué:

- Quina xiqueta més pesada, eh?

Me'l vaig mirar i vaig amollar:

- No faces cas, Jaume. El que passa és que a la xiqueta li agrades.

I vaig continuar els meus llargs amb un renovat respecte per les xiquetes de deu anys.

Primàries

Estic convençut que les primàries madrilenyes socialistes són una pantomima, tot i que no hi ha cap evidència que demostre la meua opinió, ni tan sols un lleuger indici que que puga fer vore que no estic equivocat completament, però tant em fa una cosa com l'altra.

Òbric parèntesi. D'això se'n diu una anàlisi gratuïta i no el que fan els laboratoris de la Seguretat Social. Tanque parèntesi.

Crec que tot forma part de la brillant idea d'un homenet gris i vestit amb americanes passades de moda per provar a rellançar una candidatura socialista, la que siga, a la Presidència de la comunitat atòmica de Madrid i a contrarestar l'omnipresència d'eixa bestiola silvestre que és Esperanza Aguirre.

Visc convençut que als capitostos del PSOE tant els fa que el candidat siga Trinidad Jiménez o Tomás Gómez, i que només els interessa mobilitzar l'electorat i traslladar una imatge de treball, de presència i d'esforç i generar una expectativa de canvi, independentment de si resulta veritable o no, ja que la ciència electoral, igual que la resta de paraciències que hui en dia ens torturen, com l'economia, la crítica televisiva, la meteorologia, la teologia o el periodisme esportiu, ha demostrat que les seues prediccions no tenen ni cap ni peus, per la qual cosa els resultats són, en qualsevol cas, impredictibles.

Però, mentre a la comunitat atòmica de Madrid Jiménez i Gómez simulen barallar-se per encapçalar la llista electoral, al País Valencià Jorge Alarte ha vist com li eixia al pas el zombi d'Antoni Asunción tot just quan acabava de signar la pau amb la secta, vull dir: el sector, de Ximo Puig. Busca qui t'ha pegat.

Al remat, però, no sé què passarà a la taifa madrilenya i si l'estratègia socialista de fer soroll donarà algun tipus de resultat, però el que és ben cert és que al País Valencià el canvi polític no pot vindre de la mà ni d'Alarte (!) ni d'Asunción (!!), sinó que cal buscar-lo a un altre lloc.

I tots sabem a on.

L'informatiu pregunta i Rasoir respon

Rasoir Electric: "Este és un país de penjats i la majoria tenen un bloc"

En esta nova temporada de l'Informatiu tractarem d'obrir una finestra a la blogosfera valenciana, i ho farem amb la nova secció de 'Blocs amics' i presentant-vos setmanalment els responsables dels blocs més destacats. Com no podia ser menys, per a la primera cita, havíem de tindre tota una personalitat, i qui més indicat que l'irreverent protagonista de Busca qui t'ha pegat per a obrir boca? Senyores i senyors, amb tots vostés, Mr. Rasoir Electric.

P: És Busca qui t'ha pegat un blog personal, literari? Quant hi ha de real i de fictici a les històries que narra el seu protagonista?
R: Busca qui t'ha pegat és un abocador incontrolat. Qualsevol altra temptativa per definir-lo seria una temeritat per part meua. I pel que fa a la hipotètica versemblança de les històries que conté, què vols què et diga, preferisc que siga el lector qui determine què és real i què és mentida, tot i que els meus advocats i assessors, que són pocs i covards, em recomanen que diga que sempre que escric ho faig sota els efectes de les drogues.

P: Com se’t va ocórrer obrir esta finestra a Internet?
R: Esta història va començar en un prehistòric Fotolog i només ho vaig fer perquè un xic que m'agradava en tenia un. Poc de temps després, la cosa se me’n va anar de les mans. I ací estem ara.

P: I quin penses que és el major atractiu del bloc? Potser és que els lectors som molt curiosos i tu satisfàs els nostres instints?
R: Tractar el sexe de forma descarada atrau part del públic, això és tan cert com obvi. Fer conya política (sobretot de la valenciana, que cada dia és més terrible) i opinar gratuïtament sobre l'actualitat te n'aporta d'un altre tipus. Ser incongruent i erràtic, en definitiva, és el principal interés de Busca qui t'ha pegat.

P: Els teus textos són pel general, excepte quan el protagonista patix un desengany o algun succés semblant, molt àcids i divertits. Però, alhora, solen ser prou provocadors. Algun text t'ha donat problemes?
R: En realitat no. La meua vida diària no es veu afectada per allò que amolle al bloc, perquè em resulta fàcil distingir entre la persona i el personatge, tot i que més d'una vegada m'han presentat com a 'Rasoir' i no com a 'Martí'. I això és terrible.

P: I els has tingut amb els secundaris? Per la vida del protagonista desfilen personatges que de tant en tant cobren importància. Si són reals, saben que parles d'ells?
R: He hagut de pagar moltes copes als amics per haver contat més del que calia. I, també, algunes parelles s'han pres malament que la seua relació haja estat escrita per capítols. Això et pot donar una idea sobre el que comentàvem al principi, sobre la versemblança de part dels textos. Amb el temps he aprés què puc contar i què és millor que em guarde.

P: La teua família coneix el bloc? Com ho duen?
R: Vinc d'una família amb un considerable patrimoni i no vull ser desheretat. M’imagine que això contesta la teua pregunta.

P: El ressò que va tindre Busca qui t'ha pegat va provocar que acabara publicat en format llibre. Com va succeir açò?
R: Va succeir perquè sempre hi ha algú més temerari del que pugues imaginar. En este cas, la proposta vingué per part d'Ester Andorrà, de LaBreu Edicions, una nit força etílica a la plaça Reial de Barcelona, i em pense que després no va saber com fer-se’n enrere. Ha estat una experiència satisfactòria.

P: Es diu que els blocs van tindre un moment d'eclosió, però amb l'arribada de les xarxes socials, la seua transcendència està minvant. Creus que és així?
R: Crec que és justament al contrari: les xarxes socials han disparat els usuaris d'Internet i, per tant, els potencials lectors. És molt més fàcil arribar a la gent.

P: I creus que arribarà el dia que Rasoir deixe el seu bloc per Twitter?
R: Ni pensar-ho.

P: Moment àlgid o no, els blocaires valencians mai han tingut un ressò molt gran a l'escena estatal? Per què creus que és això?
R: No en tinc ni idea. Potser els valencians ens hem acostumat a ser referents en unes altres coses. Pel que respecta al meu cas, el fet d'haver optat pel valencià et circumscriu a un àmbit més menut. I em va bé així.

P: Per acabar, tractarem de canviar-ho. Podies recomanar-nos dos o tres blocs de la terra que siguen del teu gust?
R: Em fa gràcia trobar de tant en tant blocs valencians (i en valencià) que es dediquen a fílies tan perverses com ara l'anellament d'ocells o les miniatures de cotxes de carreres. No tenen res a vore amb allò que m'agrada ni amb allò que m'inquieta, però em confirmen que este és un país de penjats. I que la majoria tenen un bloc.