divendres, 23 de setembre de 2011

La mort és hereditària (I): el testament



Ahir vaig anar al notari a preparar el testament d'una clienta que té dos fills de dos pares diferents i està preocupada per si, arribat el cas, els seus dos ecs! es veuen obligats a compartir la propietat d'algun bé i allò acabe com el ball de Torrent.

Òbric parèntesi. Estos desordres familiars són la conseqüència de huit anys de govern de ZP. Tanque parèntesi.

És prou comú, en realitat, que al despatx de qualsevol advocat arriben consultes i encàrrecs sobre herències, testaments, llegats o legítimes. És la part del Dret privat que es coneix com Dret de successions i la possibilitat de determinar que passarà amb els teus béns una vegada hages mort és un exemple de civilització extrema: cap espècie animal pot transmetre les seues propietats als descendents, entre altres coses perquè els animals no saben escriure testaments ni regles de successió i perquè no han desenvolupat ni el sentit de la propietat ni la necessitat de transcendència futura que els fa preocupar-se per allò que passarà al món quan ells hagen deixat d'existir.

Una figura que sol aparéixer als testaments quan la situació és més o menys complicada, com la del cas que ens ocupa, és la del comptador partidor, que és la persona que, sense tindre la condició d'hereu, s'encarregarà de partir l'herència si els hereus no acaben de posar-se d'acord. Esta figura sol encomanar-se a una persona aliena a la família, normalment a l'advocat que ha assessorat el testador.

- No et poses tu només de comptador -em recomanà l'oficial de la notaria.
- I això per què? -vaig preguntar
- Home mai se sap (!). Has de tindre en compte que ací estem tots de prestat (!!) i que si passa alguna cosa (!!!) és millor que el comptador tinga un substitut (!!!!) per evitar que, arribat el moment (!!!!!), els hereus hagen de buscar-ne un altre.

Vaig guardar un segon de silenci mentre acumulava ràbia i odi contra l'oficial de la notaria.

- Disculpa, però no m'importa tant la meua feina com per a preocupar-me per allò que passarà si la palme abans que els clients.

I, realment, no tinc eixa necessitat de transcendència.

3 comentaris:

matilde urbach ha dit...

Això, si la palmes, ja s'ho faran, que prou pena en tindràs tu, dic jo.
A banda, es veu que els cementiris són plens de gent imprescindible. Pos eso.

Clidice ha dit...

m'acaba d'angoixar la matilde :O si la gent imprescindible s'ha mort, ara què?!?!?! ai, mare!

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Només vos dic, senyores, que no pense morir-me i que espere que feu el mateix.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails