A primeries d'agost vaig rebre la visita d'un home d'uns huitanta anys que viu a tres carrers del despatx i que havia estat denunciat per la policia local a instància de dues joves que van presenciar com tirava a una sèquia tres o quatre gatets vius.
L'home, que té un ull de vidre, m'explicà que a la caseta del camp té tres o quatre gates perquè es mengen els ratolins del galliner i que havia de fer-ho per evitar una hipotètica superpoblació felina cada volta que alguna de les gates quedava prenyada.
- No entenc per què m'han denunciat, si ho faig tres o quatre voltes a l'any.
- Redéu... Anem a vore: ja sé que això ha estat una pràctica habitual amb els gats que sobraven, però els temps canvien i hi ha coses que ja no es poden fer -vaig provar a mostrar-me pedagògic.
- I què vols que faça, Martinet? No puc donar de menjar a tots els gats del terme.
- Qualsevol cosa tret de tirar gatets vius a una sèquia... Potser podries començar per esterilitzar les gates.
- Això són molts diners.
Vaig quedar amb el vell que en setembre aniria a parlar amb el jutge per provar a buscar una solució, però que a partir d'eixe moment havia de deixar de tirar gats vius a cap lloc, especialment a una sèquia o curs fluvial equivalent, i ahir vaig entrar al despatx del jutge que porta el cas, el més jove del jutjat i l'únic al qual em permet el luxe de tractar de tu:
- Hombre, Martí, ¿qué tal el verano?
- Muy bien. Gracias. ¿Y el tuyo?
- Estupendo, pero siéntate, siéntate... -digué abans d'amollar: Me han dicho que vienes a hablar conmigo por el tema de los gatitos del juicio del jueves.
- Sí, verás: ya sé que el tema es no es agradable, pero este hombre es mayor, está enfermo y tiene diagnosticada una depresión... tiró los gatos a la acequia porque lo ha hecho toda la vida y bueno... él y su mujer viven de una pensión bastante baja...
- ¿Me estás pidiendo un acuerdo?
- Sí, la verdad. Me gustaría que me ofrecieras la pena mínima, la de 15 días de multa, y así el viejo se evita tener que declarar en el juicio.
El jutge guardà un silenci d'un segon.
- La verdad, Martí, es que lo tienes jodido...
- ¿Perdona?
- Es que da la casualidad de que me gustan mucho los gatos.
Em vaig quedar blanc, i això que encara estic daurat de tants dies de platja.
- ¡Y a mí también! A mí también me encantan los gatos. De hecho, si no tuviera un perro... Pero este señor es... Y además, los gatitos no se llegaron a ahogar, que las denunciantes los sacaron vivos de la acequia.
- ¡Que es broma, hombre! Ven el dia del juicio y pacta con la fiscal que te pondré la pena mínima. Eso sí, dile a tu cliente que haga el favor de no tirar más gatos a ninguna acequia, especialmente cuando esté yo de guardia.
Vaig respirar.
- Hecho. Y gracias.
I quan ja estava alçant-me per marxar, rematà:
- ¿Sabes? En mi pueblo se mataba a los gatos con sardinas envenenadas... Esto que hacéis aquí me parece menos cruel.
Ara només falta que la fiscal no tinga cap gatet a casa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada