- I on dius que està ton pare?
- Hòstia, iaia, li ho he dit tres milions de voltes: està a Polònia, de congrés.
- Polònia? Al meu carrer vivia una dona que li deien la tia Polònia, i el seu home, Poloni, volia un hort i mon pare li va llogar un creïllar que teníem, però ell s'havia fet el compte que li eixirien, posem per cas, mil quilos de creïlles, però només li n'isqueren set-cents perquè, a lo vist, la terra era molt dropa, i ell i mon pare van renyir.
- Què?
- Però al remat feren les paus i mon pare li refeu la diferència del que l'home s'havia fet el compte que havia de traure del creïllar i amb els diners del lloguer del tio Poloni pel creïllar pagàrem l'operació de la cama de mon pare, que en aquella època costà un dineral.
- Què?
- I no et penses, que l'operaren el dia que els nacionals entraren a València, i això que en aquella època anar a l'hospital estava molt mal vist, perquè es considerava una baixea.
- Què?
- Abans, fill, se treballava molt. I se patia més del que se treballava.
La iaia té un creïllar al cap.
3 comentaris:
Naaaaa, que ton pare sigui a Polònia no és ni la meitat d'interessant que la història del tio Polònio, el creïllar i el fet que fos una baixea anar a l'hospital durant la guerra. Tu saps la quantitat d'informació antropològica que t'ha donat en un no res aquesta dona! :)
Molt gran la iaia!
Al cap de moltes iaies (les millors), aïllar, crear i grillar són una mateixa cosa.
Publica un comentari a l'entrada