dimecres, 11 d’abril de 2012

Prossima fermata: Santa Maria Novella

 
En una estona m'enlairaré cap a Itàlia per passar uns dies a la Toscana amb el fidanzato i uns amics comuns que ja porten una setmana recorrent la Confederació Itàlica de Nacions. És inevitable, però, tindre una estranya sensació al cap: no sé si quan torne Espanya haurà estat intervinguda, Rajoy s'haurà exiliat o si ja no existiran les comunitats autònomes, encara que el més probable és que tot continue igual.

De moment, però, i encara que sé que no és bonic, em dedique a recordar l'última vegada que vaig recórrer els carrers de Pisa i de Florència en companyia, també, de qui en aquells moments (fa un bon grapat d'anys) era la meua parella.

Fins diumenge!


Cròniques toscanes (I): l’infern del low cost


El xic argentí i jo vam començar el viatge de la pitjor manera possible: vam perdre l’avió que ens havia de deixar a Pisa. Per un puto minut, només per un minut, la perra de Ryanair ens va denegar els bitllets:

Però si ni tan sols anem a facturar l’equipatge! vaig implorar.

Després de barallar les opcions de què disposàvem vam decidir volar a Roma i des d’allà prendre el primer tren cap a la Toscana.

El problema, chicos, es que el avión llega a Roma a medianoche y no sé yo si… provà a dir la perra de Ryanair.
Tú saca dos billetes para Roma. Ya —intervingué l’argentí i, dirigint-se a la meua persona, afegí: tú y yo esta noche dormimos en Italia.

Una vegada superat el primer contratemps del viatge, ens vam enlairar cap a Roma, amb un canvi de plans molt il·lusionant i amb els ànims renovats: canviaríem una nit d’hotel a Pisa per una nit fabulosa a la città eterna: deixaríem les maletes a l’estació de Termini i visitaríem la Fontana de Trevi, el Panteó, il Colosseo...

Però, sí, un altre peròen arribar a l’estació de Termini, ens vam trobar amb el dipòsit d’equipatges tancat. Amb doble clau.

Il deposito bagagli è chiuso fino le 6 della mattina, ragazzi ens digué una encarregada de l’estació.

Li vam explicar quina era la nostra situació i ens va informar que un tren nocturn, d’aquells amb compartiments i llits, passava a les tres del matí per Roma-Tiburtina i que ens deixaria a Florència a les sis.

Viatjar en tren sempre serà millor que passar la nit a una estació tan perillosa com la de Termini, vam pensar i, també, que la idea de dormir a un compartiment de tren era tan interessant que no podíem rebutjar l’oferta.

Però —sí, el tercer però del primer dia del viatgela cosa es complicà encara més: en arribar el tren vam poder comprovar en primera persona les diferències entre el Nord i el Sud d’Itàlia.

Pero si esto es un puto tren borreguero vaig protestar només obrir la porta del vagó i rebre a la cara una ràfega de pudor a suor.

I és que el tren estava ple de terroni calabresos i napolitans que es dirigien al Nord i omplien no només tots els llits, compartiments i seients, sinó que dormien escampats pel corredor, entre les maletes i les caixes de la resta dels viatgers.

Vam buscar un vagó on deixar-se caure i, finalment, en vam trobar un on, almenys, teníem lloc al terra del corredor, entre dos vells que dormisquejaven descalços.

Quan ja portàvem una hora i mitja hora de viatge, vaig esclatar:

¡Mecagoendiosyensuputamadre! ¡Esto es una mierda!
Martí, tranquilo, que ya no queda nada provà a tranquil·litzar-me l’argentí.
Mira: hace más de doce horas que empezó este puto calvario, hemos perdido el avión, la consigna de la estación de Roma estaba cerrada, hemos pagado por un tren de mierda, hace frío, aquí huele fatal, y estoy seguro de que alguien ha subido gallinas y ovejas en este puto vagón y…

En eixe moment, una dona calba i vestida amb una bata de flors, amb les sabates a una mà i un paquet de mocadors de paper a l’altra, em tocava un muscle amb la punta d’una de les sandàlies i em demanava “permesso”. Em vaig alçar i vaig deixar pas a la dona calba que es dirigia, descalça, al bany del vagó.

Esto es una puta mierda.



Cròniques Toscanes (II): la síndrome d’Stendhal


La síndrome d’Stendhal eleva el ritme cardíac, provoca vertigen, confusió i al·lucinacions en el subjecte davant l’exposició a una gran bellesa artística.

Esta malaltia psicosomàtica fou descrita pel mateix escriptor francés durant la seua primera visita a la capital de la Toscana, i hui encara molts turistes afirmen sentir-se sobrepassats per la bellesa de la ciutat.

Quan el meu argentí i jo vam arribar a Florència patia tots els símptomes descrits, però encara no sé si havia d’atribuir-los a l’excés de cafeïna, a la quantitat d’hores que portàvem sense dormir o la síndrome d’Stendhal davant la visió de la meravellosa i feixista estació de tren de Santa Maria Novella.

Donat que vam arribar de bon de matí el sol encara no havia eixitvam visitar la ciutat gairebé sols i sense les masses de turistes que envaeixen la ciutat diàriament.

Tot un luxe que compensà l’inici del viatge.



Cròniques toscanes (i III): Pisa, Siena, San Gimignano i Pinocchio


La resta del viatge a la Toscana transcorregué sense sobresalts ni ensurts: vam follar a Pisa, a San Gimignano vam comprar un vi Vernaccia que ens beurem esta nit a casai a Siena, entre el Duomo i Piazza del Campo, vam fer una parada a la llibreria Mondadori on vaig carregar de mala manera: Ti prendo e ti porto via d’Ammaniti, Il gattopardo de Tomasi di Lampedusa i La testa perduta di Damasceno Monteiro de Tabucchi.

A la caixa vaig coincidir amb el meu argentí, que es disposava a comprar un llibre: una edició especial de Pinocchio, de Carlo Collodi.

Pretendes aprender italiamo con Pinocchio? li vaig preguntar.
Qué va. Es para una amiga, por su cumpleaños em va contestar.

De Siena vam tornar a Pisa a hora de sopar. Abans, però, vaig patir un atac de calentura i vam follar. Fou un clau estrany. El vaig trobar distant i una mica apagat.

Et passa alguna cosa? vaig preguntar i, davant del seu silenci, vaig afegir: T’he trobat un poc… no sé… raro.
No, no pasa nada. Anda, vamos a cenar.

De camí a Le Scuderie li ho torní a preguntar i només vaig trobar evasives per resposta. Vaig decidir no pegar-li més voltes al tema i optar per un plat de gnocchi al pesto, però el sopar fou horrorós: el trobava pensarós, allunyat i cavil·lós. Només eixir del restaurant, però, i una mica embravit pel vi, m’amollà a boca de canó: “No soy una puta”.

¿Qué coño significa eso? vaig preguntar quan aconseguí reaccionar.
Eso mismo: que no soy una puta. Y que, aunque ha estado muy bien, no me apetecía follar antes de cenar.

Em va deixar molt descol·locat.

¿Y por qué coño no lo has dicho? vaig preguntar provant de mantenir la calma.
No lo sé, la verdad… tú me gustas mucho.

Em vaig quedar mort.

Mira, cabrón, no sé si enfadarme contigo porque no hayas tenido la confianza de decirme que no te apetecía follar o alegrarme porque, por fin, me has dicho que te gusto.
Tú todavía no me has dicho nada… em va dir dibuixant un somriure bord a la boca.

I ahir, en arribar a casa, em vaig trobar amb un paquet urgent, sense remitent ni cap senya, i en obrir-lo vaig notar a l'estómac una sensació que fa setmanes que em té desesperat i que algú batejà amb el nom de zsa zsa zsu: i és que era el llibre de Pinocchio que l’argentí havia comprat a Siena.



2 comentaris:

Monique LaMer ha dit...

Quina enveja em fas...bon viatge

Clidice ha dit...

Que t'ho passis molt bé (no en dubto) :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails