dimarts, 12 d’abril de 2011

Sardegna

 
Una aproximació

Este darrer cap de setmana llarg que he passat a Sardenya m'ha servit per arribar a una conclusió: esta illa representa en la cultura italiana el mateix que qualsevol de les Balears per a la catalana: a totes dues es parla de forma estranya i l'endogàmia es fa evident en les cares dels aborígens.

Òbric parèntesi. Després d'ofendre tots els ciutadans de les Illes, provaré a apanyar-ho. Tanque parèntesi.

També és cert que Sardenya compta amb platges blaves d'arena i pedres com les que vam visitar a Stintino, una gastronomia plena de particularitats delicioses com la bottarga i els pecorinos curats i de ciutats ven curioses com l'Alguer o Bosa, en la qual vam tindre l'oportunitat de coincidir amb el cardenal Tarsizio Bertone, que visitava la catedral d'este poblet de l'illa i era rebut per l'alcalde amb una banda amb la tricolore a l'estil del que podríem esperar de la l'Espanya franquista, però no d'un país que forma part de la Unió Europea.

El temps ha estat ben poc per recórrer una illa que ocupa una superfície equivalent a la del País Valencià però això ens deixa una excusa per tornar-hi.



 
La companyia

En realitat, però, no em calen massa excuses per preparar una maleta i marxar de viatge, de forma que, quan fa unes setmanes i després de sopar amb S., vam buscar a Internet un vol barat sense importar-nos massa la destinació i ens vam trobar amb una connexió València-Cagliari per menys de deu euros, no ens va quedar més remei que fer-nos amb uns bitllets.

S. és el meu novio no-novio i la setmana passada acabava d'aterrar de passar uns dies a la Confederació Germànica de Nacions visitant uns amics, ja que va treballar allà durant una bona temporada durant la qual em va deixar sa casa berlinesa unes vacances que que vaig passar amb el meu amic A. en estiu de 2008 (clic, clic, clic), i tot i que ens coneguem des de fa anys i que té la poca vergonya de considerar-me el seu ecs!, S. i jo mai havíem fet un viatge junts i esta escapada a Sardenya podia servir per assassinar-nos mútuament o per declarar-nos amor etern.

El resultat ha estat una barreja de totes dues, perquè és cert que les seues exigències de prima donna m'han crispat de mala manera, sobretot les seues manies amb les olors i a l'hora de dormir, ja que encara em pregunte com és possible que algú necessite un antifaç al llit quan ha deixat caure la persiana del tot o com és possible que estiguera tan a prop d'avortar el viatge per ser tan arreu i viure al planeta piruleta sense saber a quin dia ens trobem.

Al mateix temps, però, és difícil trobar algú amb el qual viatjar siga tan còmode, que s'adapte als meus capricis amb resignació, que em faça riure fins que em faça mal l'estómac i que siga capaç de trobar-me quan una nit decidisc perdre'm al mig del terme de Sassari en un estat d'intoxicació tan greu que aparec, sense saber com m'ho he fet, a un quilòmetre i mig de la discoteca on havíem començat la nit.

Tot això fa S. per mi.


 
La catalanitat de l'Alguer

Este viatge S. i servidor vam instal·lar el centre d'operacions a l'Alguer perquè és, sense dubte, la ciutat més bonica de l'illa i la més agradable per a passejar. A més, calia sumar-li un valor afegit: l'antiga catalanitat de la vila donada per la repoblació que patí al XIV i que, tot i que siga un poc freak, a mi personalment em feia una miqueta de gràcia.

La realitat és que d'aquell passat no queden gaire coses i la presència del català és tan anecdòtica que es limita a alguns cartells turístics i als rètols dels carrers, així com a l'eslògan 'L'Alguer, el país català de la Sardenya' i a tres o quatre senyeres.

El que és de conya és que a una ciutat on el català té una presència tan minoritària es puga conviure amb tanta tranquil·litat amb aquelles senyes d'identitat (fins i tot si només pretenen atraure el turisme catalanofílic) i que, en canvi, a una ciutat molt més nostra com Alacant els carrers es retolen només en castellà.

Al remat, sembla que sempre ens quedarà l'Alguer.

4 comentaris:

Miquel ha dit...

Touché.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

(re)Touché.

Anònim ha dit...

Diríem que qui ho ha escrit no és Martí. Potser podríem intuir que és S, però si és artista necessitaria atorgar-se més llicències freaks.

No sé, noi. Te'ns han canviat, a la Catalunya d'ultramar.


Per cert, hi han fet consulta catalanista?

Informació ha dit...

Servidor a l'Alguer fa un parell d'anys:
-Bon dia, voldríem...
La dependenta:
-Questi catalani che vengono qua solo a farsi sentire...

Més tard, al Centre Català, el responsable:
-Des que Ryanair va connectar l'illa amb Girona, he rebut més visitants que en la història del Centre. I no cal dir que la meitat són freaks com vosaltres que volen...
-Escoltar el català alguerés i somriure?
-Això.

JKiddo!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails