Lladrar al cel

Quan passes molt de temps al mateix lloc és inevitable que amb els amics desenvolupes un codi per referir-te a la gent que no coneixes, però que saps qui és. Això és, exactament, el que em passa amb els amics on estiue: no sabem massa coses de la gent amb la qual compartim la platja, però sabem identificar-los perfectament.

Ens ajuda saber quin és el seu apartament, amb qui ha follat, si porta o no mamelles de plàstic, quin és el seu cotxe o de quin color és el banyador que porta a la piscina. Així, per exemple, quan algú diu “la xica que li la mamà a un tio a les dunes” tots sabem de qui estem parlant.

En eixa línia, fa un parell d'anys que una dona que fregarà els quaranta s'ha convertit en una celebritat en haver patit un curtcircuit al cap i haver començat a parlar sola. I no només parla, sinó que és capaç de mantindre unes discussions amb ella mateixa dignes de qualsevol programa de debat.

Vaig saber que esta dona havia perdut el cap quan una vesprada, a la platja amb els amics, no feia més que escoltar lladrits darrere meu i vaig pensar que no era just que jo no poguera baixar amb Matt i que algú ho haguera fet amb un gos-rata lladrador. En girar-me, però, em vaig trobar amb esta dona, a pocs metres d'on jo estava, estesa a la tovalla i lladrant, primer, als núvols, i després a les ones de la mar. Talment com faria un gos de veritat.

Pocs dies després me la vaig tornar a trobar a la piscina, i mentre jo feia els meus llargs ella es dedicava a nadar, per descomptat a l'estil gosset, fent cercles per la part menys fonda de la piscina.

Els rumors sobre esta dona han crescut i hi ha qui diu que es quedà tocada de l'ala per una ruptura sentimental, però uns altres parlen de temes relacionats amb les drogues. El més interessant, però, fou comprovar com la gent li tirava imaginació i deia que fins i tot després d'haver-se begut l'enteniment la pobra encara conduïa el seu cotxe o que era advocada. I que encara exercia la professió.

Personalment, mai vaig donar pàbul a estes murmuracions perquè em semblaven destrellatades: com una dona que lladrava a les ones de la mar podia posar-se al volant d'un cotxe? O com una dona que discuteix i desenvolupa arguments contradictoris tota sola pot treballar, encara que siga d'advocada?

Doncs bé, fa unes setmanes, em vaig creuar amb la dona que lladra i parla sola a la Ciutat de la Justícia, vestida amb toga i repassant la documentació d'un expedient tot just abans d'entrar a celebrar un judici. Superat el xoc inicial, vaig escriure un missatge de WhatsApp als amics per informar-los que sí que era advocada: “La tía que habla sola está en los juzgados y lleva una toga. Flipo”. I també els vaig enviar una foto que li vaig fer sense que se n'adonara.

Des d'eixe moment, com resulta lògic, crec que els meus amics han perdut el respecte per la meua professió.