divendres, 19 de juny de 2009

Cómo está el servicio o com ser una (ham)burgesa

La queli és un metaplasme apocopat que naix a la zona alta de les ciutats per fer referència a allò que s'ha conegut sempre com l'assistenta. És un neologisme recent que té un evident tarannà eufemístic -per no haver de dir allò de xaxa- i que condensa la fórmula 'la que limpia' en només 'la queli'.

Òbric parèntesi etimològic. Alguns han volgut vore en 'la queli' alguna reminiscència del caló queo, referit a 'casa', però crec que això és buscar tres peus al gat. I no cal. Tanque parèntesi etimològic.

El seu ús hui en dia és molt corrent entre els joves benestants i a mi no em resulta especialment desagradable: digueu-me classista, però no trobe que siga ofensiu.

Des que vaig marxar de casa mai he volgut tindre queli, malgrat la insistència de ma mare, i esta determinació obeeix a moltes raons: vivia a un pis molt menut i no necessitava ajuda, a més a més, no m'agrada que ningú tafanege les meus coses ni haver de pagar per una feina que puc fer jo perfectament: sé posar rentadores, netejar els vidres i agranar.

A més a més, però, estic cansat d'escoltar el maldecap que suposa trobar una bona queli, ja que els meus amics m'han contat històries que posen els pèls de punta: 'hem despatxat la queli perquè ens furtava peces de la vaixella' o 'es que el cabrón de mi padre se la follaba y madre se ha enterado' o 'es que la tía es testiga de Jehová y le estaba comiendo la cabeza a mi abuela' o 'la queli se ha ido porque mi madre la acusó de haberle roto un lladró, porque no sabe que fui yo' o, la que més por em fa: 'es que la queli sólo habla búlgaro'.

Per tot això, tot i que la meua vaixella és de l'Ikea, no em feia cap gràcia tindre una queli a casa, però davant la insistència de ma mare vaig decidir provar la seua, que porta per nom Sacri, diminitiu de Sacramento. O de Sagrario. O de Sacrilegio.

- Amb la crisi té moltes hores lliures, parla amb ella i que te tire una maneta -em va dir.

Vaig acceptar a contracor i ja fa unes quantes setmanes que Sacri es deixa caure per casa els divendres, a partir de les nou del matí:

- Martí, si vols que vinga més tard, dis-m'ho, que a mi m'és igual -em va dir el primer dia, quan em va trobar a la cuina desdejunant en calçotets.

Ara ja, però, estem perfectament compenetrats: ella sap que no ha de cantar fins que jo marxe de casa i jo sé que els divendres he d'emportar-me Matt al despatx perquè li té por i que he de posar-me els pantalons abans de desdejunar.



1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Les voltes que he tingut que viure sense ella ho he passat ben malament... Assustaeta estic davant la perspectiva de que en tornar a València les amigues amb les que viuré es neguen per complet a tinre queli... Clar que sempre podré anar deixant la merda per ahi, negar-me a fer res i esperar que claudiquen, que mos volem des de fa molts anys i abans accediran a contractar-ne una que a tirar-me fora (espere).

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails