dimecres, 5 de desembre de 2012

Buzz i Matt


En contra del que afirma una amiga, i tret d'aquells que gasten perfums de Paco Rabanne, puc assegurar que els gais no ens reconeixem per l'olor. Sí que ho fan, en canvi, els gossos.

El sentit de l'olfacte juga un paper fonamental en la vida dels cànids: els ajuda a marcar (i remarcar i recontramarcar) territori, a buscar menjar, a seguir rastres i, sobretot, a reconéixer els de la pròpia espècie, perquè el diformisme racial del canis lupus familiaris és tan ampli que dintre de la mateixa espècie trobem races tan diferents com el dobermann i el bichon maltés.

L'olor que segreguen determinades parts del cos dels cànids és, també, el que serveix els mascles per a identificar les femelles de l'espècie i Matt en això era un expert i tenia una pauta ben marcada: en reconéixer una gossa es posava a plorar i intentava muntar-la; en reconéixer un gos, el mossegava.

Per això, Matt em va sorprendre l'altre dia en coincidir al parc amb un podenc jove vestit amb un abriguet de llana de color roig que la propietària passejava sense corretja.

Ves amb compte, que el meu té un geni molt curt —vaig advertir la dona en comprovar que el podenc venia decidit a jugar amb Matt.
No patisques, Buzz està castrat —em contestà.

Vaig pensar “i què?”, i quan estava convençut que l'eunuc s'emportaria un mos, Matt començà a gemegar i a estirar de la corretja fins que va acabar intentant muntar-se el farinelli Buzz, que no semblava gens decidit a oferir resistència.

I ara és inevitable que mire el Matt amb una altra cara.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Eixa és un una conducta típica dels mascles alfa envers els exemplars joves. No té altre significat que demostrar qui mana.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Vols dir que Matt no ha canviat de bàndol? ;)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails