Dels catorze als setze

 

Divendres passat el Consell de Ministres anuncià que elevarà l'edat per a poder contraure matrimoni dels 14 als 16 anys, una mesura que, tot i que pràcticament no té repercussió perquè, per exemple, en 2011 només 9 xiques menors de setze anys van signar un matrimoni, em sembla correcta (no vivim ni a l'Edat Mitjana ni a Game of Thrones), però a la vista d'estos tres exemples que he conegut en les últimes setmanes podem concloure que l'edat no és l'únic fet que s'hauria de tindre en compte a l'hora de permetre el matrimoni:

(I)

Ell passeja amb son pare i amolla:

— Ella i jo no estem massa bé. Estic valorant la possibilitat de separar-me.

El pare, que odia Ella, prova a dissimular l'emoció:

— Fill, faces el que faces tens el suport de tota la família.

Un parell de dies després nora i sogre discuteixen durant un dinar familiar i el pare explota:

— No pots imaginar-te les ganes que tinc que el meu fill i tu vos separeu!

Ella mira Ell i pregunta:

— Tu vols separar-te?

Ell abaixa el cap i contesta:

— No, no sé per què mon pare diu això.

(II)

Ella és enginyera i treballa per a una multinacional. Guanya més de 200.000 euros a l'any i passa la meitat del temps a València i l'altra meitat a Singapur. Ell vol tindre fills i quan Ella està embarassada de set mesos la deixa per una altra més jove i amb la qual no té intenció de tindre cap fill.

Ella ha dit adéu a Àsia.

(III)

Ell i Ella porten un any festejant. Decideixen fer un creuer per la Mediterrània. Fan amistat amb una altra parella i seuen a la mateixa taula durant el sopar de gala amb el capità del vaixell.

Quan el creuer ha tornat a València Ella ha deixat Ell i cinc mesos després es casa amb l'altre Ell que ha conegut a bord.