La culpa fou del ramadà

— Et puc fer una pregunta?

— Clar, dispara.

— Voràs, és que el meu fill se n'ha anat de casa i vull saber si puc fer alguna cosa per obligar-lo a tornar.

— Quina edat té?

— Vint-i-dos.

— No, no pots fer res.

— Saps què passa? Resulta que el meu fill va conéixer una persona per l'Internet (sic) i es van amigar i inclús la vaig tindre en casa quatre mesos. Era un xic, perquè el meu fill és d'eixos, i l'amic era musulmà. Musulmà de Marruecos (resic).

Musulmània, capital Marroc.

— Ara resulta que un dia l'amic del meu fill diu que a casa tots hem de fer el ramadà i jo li dic que no, que si ell vol fer-lo que el faça, però que jo no pense passar fam perquè ho diga ell.

— Molt lògic.

— Total, que per culpa del ramadà (!) el meu fill i jo vam discutir i se'n van anar de casa els dos: el meu fill i el musulmà, i ara no sé on pot estar.

— Li has telefonat al mòbil?

— Moltes voltes, però el metge m'ha recomanat que no ho faça més.

On diu metge heu de llegir psiquiatre.

— Has de fer cas al metge...

— Home, jo te dic una cosa: imagine que a Marruecos no estaran, perquè allà no fem com ací, que quan se dóna un cas de desviacions (!!!) fem com si no passara res i ja està. No: allà són uns intolerants.

Arribats a este punt només em toca somriure i preguntar:

— Em dius què et dec, que tinc una miqueta de presa?

— Sí, clar... seran huit eurets. Per cert, com està la iaia?

Este és l'encant del comerç de proximitat.