La iaia i la carassa

— Com està, iaia?

— Hui ha vingut ton tio a vore'm.

— Això no contesta la meua pregunta, però és igual. I què conta mon tio?

— Res d'especial, però ha vingut amb una carassa.

Òbric parèntesi. Sempre hi ha un moment en les converses amb la iaia en el qual em toca alçar una cella. Tanque parèntesi.

— Com diu?

— Sí, ma filla, portava una carassa, d'eixes blanques.

Reòbric parèntesi. Encara que, normalment, acabe per alçar les dos celles. Retanque parèntesi.

— Una carassa blanca? En la cara?

— No, home, no... En tota la cara no... només en la boca i el nas.

Em quede pensant un moment.

— Vol dir una màscara? De les que gasten els metges per a operar?

— Sí, una d'eixes.

— I per què portava una màscara?

— Ara voràs... com resulta que vaig estar tan malalta este hivern i ara ell està constipat, diu que se la posa per a no apegar-m'ho.

Guarde un segon de silenci.

— Bé... és un detall... estrany i exagerat... però és un detall. I vosté què li ha dit?

— Què li havia de dir... el mateix que li he dit tota la vida: que tire això i que no faça riure.