Blasco i Mireia

Durant els set anys de govern de ZP, i no només durant el trienni negre de la segona legislatura, fins i tot aquells que podem presumir de no haver votat mai socialista havíem de suportar un discurs que fregava l'odi per part de la dreta popular.

Eixa dreta social, instigada i embravida per la dreta mediàtica i política, acusava ZP d'haver trencat la família, d'assassinar xiquets a tothora i d'adoctrinar fetus a les escoles (o era al revés?), de trair els morts d'ETA o d'haver afonat Espanya com a pas previ a desintegrar-la, de forma que aquells que parlem de política mentre ens fem el café ens trobàvem massa sovint discutint sobre coses increïbles i situacions imaginàries.

Òbric parèntesi. I la cosa, com a exercici clínic, resultava prou esgotador. Tanque parèntesi.

Amb l'arribada de la dreta a la Moncloa i, sobretot, amb l'esclafit dels casos de corrupció que esguiten pràcticament tot el PP, aquella gent que anunciava l'apocalipsi no va callar, però sí que va canviar el discurs: van passar del desastre socialista al “tots els polítics són iguals” per provar a camuflar que el PP no solucionaria la crisi, no impediria que les dones avortaren (només ho dissimularia), faria les mateixes (o pitjors) retallades que féu el PSOE, deixaria que els gais més integrats continuarien casant-se, negociaria amb ETA o no sabria com traure's dels dits la deriva independentista de Catalunya. I a més a més, acabaria imputat per corrupció fins i tot l'electricista del carrer Gènova.

Convé lluitar contra eixe discurs, el de que tots els polítics són iguals, per salut democràtica i higiene intel·lectual (o viceversa), i perquè resulta terriblement fàcil.

Al País Valencià vam viure l'enèsim exemple la setmana passada a la sala de vistes del Tribunal Superior de Justícia: mentre el diputat Rafael Blasco, que ha estat huit voltes conseller de la Generalitat, declarava per la seua implicació en una trama que desviava fons públics que havien d'haver-se destinat a pous d'aigua a Nicaragua, la construcció d'un hospital a Haití o a la lluita contra la sida a Àfrica i que van acabar a les butxaques dels seus amics, entre el públic es trobava Mireia Mollà, diputada de Compromís per Alacant, justament la mateixa circumscripció que ha ofrenat a les Corts set imputats per corrupció del PP.

Mireia Mollà i la socialista Clara Tirado són les responsables que este cas haja pres la dimensió que té, denunciant-lo en 2010 i col·laborant amb la fiscalia i l'acusació popular i revisant centenars d'expedients i milers de fulls.

Em vaig trobar Mireia al TSJ el dia que declarava Blasco. S'havia pintat les poques ungles que li quedaven de groc i no podia dissimular els nervis. “No he dormit en tota la nit”, em va dir mentre ens passava pel costat un dels advocats dels acusats, aquell que va suggerir al seu client la possibilitat de violar-la.

Quan algú em diga que tots els polítics són iguals li preguntaré si considera que Blasco i Mollà ho són, perquè per a mi no són ni de la mateixa espècie.

 

Fotos del dia de declaració de Blasco, per J. Cárdenas al Levante.