Joves

 

Ahir es van plantar al despatx una parella de iaios que fa uns mesos es van posar a viure al costat de casa.

—Perdone vosté que ens presentem sense avisar. Volíem demanar-li una cita —començà el vell.

—Per favor, no em parlen de vosté. Passen, que els puc atendre ara.

Van seure i el vell va fotre una colzada a la vella:

—Parla tu.

—És igual, home. Tu i jo ens expliquem igual de malament.

—Qualsevol dels dos em va bé —vaig intervindre

La iaia va prendre aire abans de començar.

—Bé, mire, hem vingut a vore'l perquè ens agradaria deixar arreglades unes coses abans de fer-nos vells.

Era inevitable no somriure: els iaios sumaven més de cent cinquanta anys i encara parlaven d'“abans de fer-nos vells”.

—La qüestió és que —va abaixar la veu la iaia— el meu home i jo no estem casats.

Em vaig recolzar a la cadira i vaig sentir una gran admiració per esta parella de joves:

—Em fa la impressió que ens entendrem molt bé.