La pizza i l'opinió

 

Ell: Com ho tens per a esta nit? El passiu diu que podria a partir de les deu.

Jo: Esta nit no puc. És impossible.

* * *

Diumenge vaig rebutjar un trio per un programa de televisió. La Sexta, en realitat tot el grup d'Atresmedia, feia dos setmanes que promocionava a tothora un documental sobre el colp d'estat del 23F realitzat per l'equip de Salvados i l'expectació, creada sobretot pel grup empresarial per al qual treballa la productora del programa, havia estat la conseqüència d'una campanya publicitària brutal.

Durant els dies previs a l'emissió, la cosa anà concretant-se i el que s'insinuà era que el programa donaria els detalls d'una conspiració per part de les forces vives polítiques de l'època per provocar un autocolp, no sabem bé si per frenar els comunistes, els nacionalistes perifèrics, els militars o denunciar la connivència entre Suárez i els extraterrestres.

El producte comptà amb la participació de polítics i periodistes de l'època per donar-li versemblança i als pocs minuts, tres en realitat, el plantejament general ja estava dibuixat: un grup de prohoms, reunits al Palace, havia decidit que calia organitzar un autocolp per evitar-ne un de veritat i en la conxorxa participaren la dreta i l'esquerra espanyoles, i les dretes basca i catalana. I, també, la casa reial.

A partir d'este punt la cosa entrà en el despropòsit: es contractà Garci com a director d'escena, Ónega com a redactor del discurs del rei... Als deu minuts aquells que teníem accés a les xarxes socials ja podíem confirmar que era un fals documental, un gènere que a partir d'ara es coneixerà com “una pallassada més de Jordi Évole”.

No entraré a valorar els detalls del programeta (això ho ha fet Guillermo López a LPD en un escrit d'urgència que subscric de la primera a l'última ratlla) sinó que em centraré en un punt molt concret: el paper d'Évole en este paripé.

Temporada rere temporada, Salvados s'havia convertit en una referència per a l'esquerra indignada per tractar temes amb els quals era fàcil indignar-se i que li van suposar reconeixement periodístic i popular (ningú sembla recordar aquells Salvados en els quals Évole passejava en cotxe amb el Yoyas) i que al País Valencià arribà al súmmum de l'adoració amb el programa dedicat a l'accident del metro de València o, més concretament, amb l'assetjament a Juan Cotino en la Fira de Vins del riu.

El resum de qualsevol Salvados és senzill: Évole entrevista pobre/bona persona i Évole entrevista ric/mala persona. I així anem fent. La setmana passada, per exemple, en el programa dedicat a la pobresa energètica Évole es presentava a un edifici d'una barriada de Madrid i ens ensenyava, literalment, com la gent enganxa la llum il·legalment perquè no pot pagar-la i després entrevistava el representant de la patronal de les elèctriques que es neguen a assumir la despesa de les famílies que no poden pagar-la perquè així ha decidit ell que cal fer-ho, tot i que el més lògic seria que ho assumira l'Estat.

Esta fórmula de camises a quadres i denúncia social lleugera ha funcionat durant molts diumenges, però ahir el senyor Évole volgué innovar i mostrar-nos a tota la resta de persones que els mitjans ens enganyen, que a Espanya hi ha censura i que es pot falsejar la història, coses sobre les quals la resta de persones no teníem ni puta idea. Calia, per tant, que Évole dirigira un fals documental, promocionat fins la nàusea i amb la complicitat de persones que, a priori, ens haurien de donar certa confiança, per explicar-nos allò que no sabíem.

El resultat del producte ha pogut agradar més o menys, però la conseqüència més immediata és que qui era considerat l'enfant terrible de la televisió espanyola s'ha evidenciat com un simple enfant gâté. O dit d'una altra forma: Jordi Évole torna a ser, senzillament, el Follonero.

Ah, i que jo m'he perdut un trio per res.