Martino

Sona el telèfon a casa del pares i l'agafe:

—Diga'm?

Contesta un vell a l'altra banda i iniciem una conversa impossible:

—Qui és?

—Em... sóc Martí.

—Martí? Martinet?

—Per qui pregunta, senyor?

—Sóc el tio Martino.

Silenci.

—Hola tio Martino.

—Com estàs fill?

—Bé, gràcies.

—I la iaia?

—Molt bé també.

—Em pensava que ja no quedaven martinos en la família perquè els havien matat en guerra els rojos.

—Jo no aní a la guerra, tio.

—Vull dir-te una cosa, Martinet: tu al meu costat no has de tindre por de res. Mentre jo estiga al teu costat a tu no et xiularà ningú a l'orella, encara que pese cent arroves i siga gran com una figuera. Això ho tens clar, 'itat?

Un altre silenci.

—Sí, tio. Gràcies.

—Dóna recuerdos. Adéu.