Temps

“Y medíamos el tiempo en latidos”

Dicienueve, Maga

“Ja hem passat l'hivern junts” em va dir el meu xic al sofà de casa quasi al mateix temps que estrenàvem estació perquè, en efecte, fa tres mesos i escaig que estem junts.

Sempre he estat un inútil per a recordar dates, i amb prou feines recorde el dia de l'aniversari dels amics o dels meus pares i, quan he estat emparellat, molt menys el dia que toca celebrar l'aniversari d'alguna cosa.

El matí següent a la primera nit que vam passar junts, el meu xic em va dir que no prenia café per a desdejunar, sinó Nesquik. A casa, com resulta fàcil imaginar, mai n'havia tingut, perquè des de menut he pres café cada dia només alçar-me, i no li'n vaig poder oferir.

Per evitar que esta situació tornara a produir-se, aquell primer matí em vaig apropar al supermercat i vaig comprar un d'aquells pots grocs, amb el seu conillet amb gorra dibuixat i tapadora blava, perquè no volia que tornara a marxar en dejú i, sobretot, perquè volia que tornara a vindre.

Des d'aleshores han passat tres mesos i escaig de desdejunis seguits i este dissabte, després d'haver passat uns dies a la vora de l'Ebre fugint de les falles, el meu xic es va acabar el primer pot de Nesquik que havia comprat i va encetar el segon.

Potser mesurar el temps en pots de Nesquik no és tan bonic com fer-ho en dies, setmanes i mesos, però cada vegada que entre a la cuina i veig el pot amb la cara del conill de xocolate no puc evitar somriure.

.