Un
dels símptomes que evidencia que una relació de parella
s'estabilitza arriba quan li dius «T'importa que follem demà de
matí, que ara mateix estic fet pols?» i ell et besa, s'apega a la
teua esquena i amaga el nas en el teu coll sense protestar.
Òbric
parèntesi. No és cap secret que ja sóc vell. Tanque parèntesi.
Això,
però, no m'impedeix compensar per eixes nit en les quals estic massa
cansat per a fer res, i este divendres de vesprada, quan el meu xic
es va deixar caure per casa, no li vaig donar temps a traure's la
jaqueta.
El
vaig besar, a la boca, a la galta i al coll, i el vaig prémer amb
força fins que vaig notar la seua erecció (i ell la meua). Li vaig
fotre les mans per dins de la samarreta i li vaig tocar els mugrons i
vaig baixar fins l'elàstic dels calçotets.
El
vaig arrossegar pel corredor fins el dormitori i el vaig desvestir. A
poc a poc: primer la jaqueta i el jersei i després li vaig
desbotonar la camisa. Ell volia intervindre, però li vaig dir que
no, que era el meu torn.
Vam
follar i ens vam quedar al llit fins que es va fer hora de sopar,
perquè no hi ha res com canviar els horaris per evitar la monotonia.
1 comentari:
Es una grolleria preguntar exactament quan de vell?
Publica un comentari a l'entrada