dimecres, 4 de març de 2009

Dimecres, dimecres i dimecres

Un símptoma evident de la neurosi que patisc podria ser el dia que és a punt d’acabar, durant el qual he tingut un gran nombre de canvis d’humor, de forma que el meu estat d’ànim ha passat de la depressió nerviosa a l’eufòria descontrolada.

Anit vaig entrar al llit amb un somriure d’orella a orella, després d’haver gaudit d’una llarga vetllada amb el NIF que inclogué sexe, sopar i una pel·li al sofà (per eixe ordre) i que em deixà un regust dolç a la boca.

Em vaig adormir tan content que em vaig oblidar de posar el despertador i este matí he saltat del llit quan ja passava el migdia i en un estat més que lamentable: amb la gola inflada, amb bosses sota els ulls i amb mal de cap.

Així, no he pogut fer res de profit en tot el matí, de forma que el mal humor s’ha apoderat del meu ànim i durant el dinar he discutit a crits tres vegades amb mon pare per motius tan decadents que, si no fóra perquè no en tinc, em faria vergonya reconéixer: pels marbres de RasoirHouse, pel parquet de RasoirHouse i per la tonalitat de les portes de RasoirHouse.

En un atac d’eufòria constructiva, en acabar de dinar m’he fotut mig litre de café i he iniciat una vesprada d’activitat frenètica: he concertat cites amb el fuster, el marbrista i el parquetista mentre em tallava el cabells a perruqueria i en arribar a casa m’he posat roba de feina (uns texans vells i un jersei ben gros) i mentre fregava la banyera amb prou ràbia com per fer saltar l’esmalt i posava ordre a la cuina he contestat totes les telefonades de clients que tenia pendents i he resolt un parell d’expedients que portaven massa temps damunt la taula.

A poqueta nit, completament esgotat i amb unes mans que encara feien olor a lleixiu, he tret Matt a passejar pel parc i se’ns han apropat uns xiquets que feia només un minut estaven tirant petards dintre d’un contenidor de recollida selectiva de paper i cartó.

- Quin gos més xulo! –ha cridat un dels xiquets-terroristes.
- No sabeu que si tireu petards al contenidor li podeu prendre foc? –ha estat la meua resposta.

Els xiquets han callat i s’han acusat mútuament de l’acte de vandalisme i jo els he inquirit:

- És que no apreneu res a l’escola o què?!

Mentre m’allunyava, entre murmuris despectius contra les falles, els fallers i la Mare de Déu dels Desemparats, escoltava com els xiquets se’n fotien de mi i de la meua actitud de neuròtic amargat, i no he pogut evitar tornar a somriure.


1 comentari:

Comtessa d´Angeville ha dit...

El meu gos no soporta els petardets, es fa molt i molt nerviós, amb això no ha eixit a la mare que res li agrada més que una bona cordà...

Les finestres de PVC o alumini?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails