dilluns, 9 de març de 2009

José Tomás per partida doble

L’actualitat de la setmana passada ha tingut un nom propi, amb el permís de Patxi López i Núñez Feijóo: José Tomás.

I per partida doble, ja que José Tomás, el torero, en companyia d’un altre matador, encetà una absurda polèmica en decidir tornar la medalla de les Belles Arts que li havia concedit el Ministeri de Cultura.

Esta determinació de José Tomás, el torero, no ha estat motivada pel fet d’haver descobert que la tauromàquia pot ser considerada moltes coses tret d’un art (i molt menys una bella art) sinó pel fet que el Ministeri de Cultura ha decidit atorgar una altra medalla a un altre torero, al qual Tomás no considera digne del reconeixement.

La decisió de Tomás, el torero, ha emplenat hores i pàgines a la televisió i a la premsa i se n’ha parlat fins arribar a la nàusea, barrejant el color roig de la sang amb totes les tonalitats del rosa i del groc.

Des del meu punt de vista, la polèmica no és només una absurditat d’un calibre descomunal, sinó que posa en evidència els dos dits de front que li falten a la majoria dels toreros, ja que considerar que una medalla entregada a un torero de segona categoria degrada l’art de la tauromàquia en general seria tan infantil com considerar que el donar-li el premi Planeta a Boris Izaguirre degrada la literatura universal.

En este segon cas, com en el primer, l’únic que es degrada és el premi o el reconeixement, però no l’art en conjunt ni als artistes que el reben, o l’han rebut, en particular.

L’altre José Tomás que ha centrat l’atenció de la premsa ha estat un anònim sastre madrileny que ha reconegut haver tallat peces de roba per a càrrecs públics del PP valencià. La gràcia d’este cas és que estes peces no haurien estat pagades per aquells que haurien de lluir-les, sinó per un empresari beneficiat pels alguns contractes atorgats per l’administració valenciana conegut com El Bigotes.

Entre aquells que han lluït les peces de roba confeccionades per José Tomás, el sastre, estaria el Molt ecs!Honorable Francisco Camps i el número dos del PP valencià, Ricardito Costa, l’exemple perfecte de com un inútil és capaç d’arribar ben lluny en este país d’orxata i fartons, de paella i mascletà.

Per la meua part, només espere que esta setmana que encetem hui continuem a escoltar parlar només d’un José Tomás, el sastre, i que ens explique, amb pèls i senyals, com prenia les mides de Camps i Costa.


LinkWithin

Related Posts with Thumbnails