dissabte, 21 de març de 2009

Sessió al divan

Sempre he professat una admiració especial pels parricides, ja que estos pobres innocents són capaços de portar endavant allò que la resta de la humanitat només somia: assassinar el propi pare.
 
Hi ha un fum de coses de mon pare que em posen a parir, però la que m’insufla unes ganes gairebé incontrolables de seguir l’exemple d’Èdip és el seu tarannà obsessiu i maníac que el porten a preguntar-te i/o ordenar-te el mateix a totes hores.

Des que visc sol no he de suportar eixe tret de la seua personalitat que m’empenta de forma irremeiable a la comissió d’un assassinat, però des que van començar les obres de RasoirHouse em toca passar moltes (massa) hores amb ell i les converses sempre són iguals: ell em pregunta alguna cosa; li la conteste; i als dos minuts torna a preguntar-me-la i jo li la torne a contestar amb una idèntica resposta; però als tres minuts torna a preguntar-me-la i així pot passar toooooota una vesprada sense donar-se compte que amb el pas dels minuts jo mire cada vegada amb uns ulls més injectats en sang qualsevol objecte que em puga servir d’arma homicida: un martell, una pala o una rajola.

Al principi vaig barallar la possibilitat d’una demència senil prematura, però prompte vaig descobrir que ho fa, senzillament, perquè no escolta. És així de fàcil.

Hi ha, però, un altre tret de la personalitat del meu pare que encara em posa de més mala hòstia i que és el responsable del respecte que sent per aquells que tenen la determinació de caure en eixa temptació tan encisadora i freudiana com és el parricidi: la seua capacitat innata per fer que aquells que estem més a prop seu intentem assumir la culpabilitat de fets amb els quals no hi tenim res a veure.

Ho explicaré millor amb dos exemples que han tingut lloc esta setmana: esta mateixa nit m’han trencat l’espill del retrovisor del cotxe, el qual estava ben aparcat i, justament, a la porta de casa dels meus pares.

La seua resposta, quan ha estat informat de l’incident, ha estat acusar-me de no plegar mai els retrovisors i de pretendre que assumira la responsabilitat per un fet sobre el qual no tinc res a veure, ja que el fet que els retrovisors estigueren o no plegats no haguera evitat res, perquè es tracta d’un acte de vandalisme al qual no cal buscar-li més explicacions, sobretot pel fet que l’espill que han trencat és que estava a la banda de la vorera del carrer.

L’altre cas, però, encara és més il·lustratiu: dimecres a ma mare li van furtar el bolso a l’aparcament d’un centre comercial mentre carregava les bosses de la compra. El furt no fou massa traumàtic, perquè ma mare no es va donar compte: mentre ella posava les bosses al maleter, des d’un altre cotxe van allargar la mà i el van agafar, però independentment d’això ella estava prou afectada.

Vingué a casa i la vaig acompanyar a posar la denúncia i al centre comercial a preguntar si havia aparegut la documentació, però el meu pare va decidir que, donada la situació, el millor era preguntar a ma mare, i cite textualment:

- I es pot saber quina necessitat tenies tu d’anar al centre comercial un dimecres?

Vaig buscar de reüll algun objecte contundent per portar endavant un assassinat, però donat que no tenia res a mà, em vaig limitar a amollar:

- I es pot saber, papà, quan vas decidir perdre el poc sentit comú que et quedava?

4 comentaris:

Jordi ha dit...

crec que el teu problema és bastant comú ;)

Comtessa d´Angeville ha dit...

Oh, podríem enjuntar-los al teu i al meu i que se n'anaren a passeig de la maneta!!

anneta ha dit...

et regale al meu progenitor... tindries que haver-lo vist lluir-se el dijous...

Anònim ha dit...

El que et molesta, amic Rasuà, es que el teu pare sigui tan intel.ligent. Prefereixes confondre-ho.

A tu ja t'arribara! ; - )


a.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails