Covard

En contra dels consells de la veterinària, que em digué que els gossos només haurien de menjar una volta al dia, Matt sempre té pinso al seu abast, fet que podria explicar fàcilment perquè tinc un galgo amb obesitat: deixe que ell s'administre lliurement les boles i quan en vol més ve a buscar-me i em rasca amb la pota.

— ¿Qué quieres?

Ell no em contesta, però mou la cua i ja sé que té fam.

Anit, mentre feia coses a la cuina, Matt vingué a buscar-me i em va arrapar amb la pota, però vaig notar una cosa estranya i li vaig preguntar:

— ¿Qué pasa?

Va abaixar les orelles i llançà una mirada al corredor, al final del qual té els tifells del menjar i de l'aigua.

— ¿Quieres más comida?

Però Matt no va moure la cua i, en canvi, llançà un gemec.

— ¿Quieres más agua?

El gos s'amagà darrere meu amb la cua entre les potes i em vaig espantar una miqueta.

— ¿Hay alguien ahí? —li vaig preguntar.

Davant el silenci de Matt, vaig avançar pel corredor, amb el gos darrere meu a un metre de distància. Quan vaig arribar al final del corredor vaig comprovar que tot estava en ordre i que, senzillament, Matt s'havia menjat tot el pinso.

— Joder Matt, si quieres comida, dímelo.

Vaig agafar el pot del pinso i quan estava a punt de reomplir el menjador vaig entendre què passava i vaig blasfemar:

— Hòstia puta consagrà!

Resulta que una panderola roja i gegant havia caigut dins del tifell de porcellana del menjar del gos i, en no poder eixir perquè esvarava, només feia que pegar voltes dins del plat com una boja. La primera panderola que trobava a casa en tres anys.

— ¡Mátala Matt! ¡Mátala! —vaig cridar inútilment, ja que el gos covard havia marxat corrent al sofà.

Amb prou feines, i entre insults al gos, vaig agafar el tifell del menjar per la part de baix mentre la panderola embogia encara més i el vaig apropar a la finestra. Vaig mirar a una banda i a l'altra i la vaig llançar al carrer mentre Matt em mirava amb vergonya des del sofà.

No vull imaginar-me què passarà si un dia entren a robar a casa.