dilluns, 9 de novembre de 2009

Luxe i misèria intel·lectual

Durant dècades, part del nacionalisme de casa nostra s'ha dedicat a buscar elements per justificar determinades aspiracions nacionals amb Catalunya i les Illes més enllà d'allò que digué Pla, que el seu país és aquell en el qual quan deia bon dia, algú li responia bon dia.

A banda de qüestions òbvies -que el País Valencià comparteix amb estos territoris una llengua i una cultura determinades- els últims mesos han posat en evidència que catalans, valencians i mallorquins som pobles amb tendència a la corrupció, però no a la corrupció estàndard (o a la española), aquella simplement per la qual qui obté la confiança de la societat aprofita el seu càrrec per enriquir el seu patrimoni, sinó que en el nostre cas compta amb un element afegit: el bon gust.

Així, si la corrupció del PP valencià saltà a les primeres planes dels diaris per la tendència dels nostres polítics a acceptar cotxes de luxe, rellotges caríssims, roba feta a mida i complements de Louis Vuitton, en el cas de Catalunya, l'anècdota sobre la corrupció que afecta el Palau de Música fou que Millet no només es gastà 80.000 euros del pressupost de la institució per pagar el casament d'una filla (una gran boda, doncs), sinó que després tingué la barra de demanar la meitat dels diners als consogres.

Era qüestió de temps, per tant, que la corrupció chic es manifestara a les Illes, i havia de fer-ho de la mà de Jaume Matas.

Òbric parèntesi. Qualsevol estaria temptat de considerar el cas de Rodrigo de Santos, l'ecsregidor popular de Palma que es gastà milers d'euros en xaperos i cocaïna per mitja illa, un cas de corrupció chic, però estaríem confonent termes. Tanque parèntesi.

Esta última setmana la premsa ha anat desgranant l'enriquiment exagerat de l'ecsministre d'Aznar i ecs!President illenc i s'ha centrat en l'exclusiva decoració del palau que el matrimoni Matas-Areal (Societat Limitada) posseïa a Palma: 38.000 euros en cortines, quasi 400 euros en dos graneres de vàter, un televisor de 12.000 euros... i una llarga llista de rellotges, obres d'art, joies i una col·lecció de bosses de mà de les cares.

I és que els nostres pobles -cosins o germans- haurem perdut la decència, però el que mai perdrem serà el gust pel luxe i la misèria intel·lectual.



2 comentaris:

Andreu ha dit...

Mira, he de dir que no estic d'acord. Potser la corrupció pròpia -la que ens toca més a prop, Brugal, Gürtel, Emarsa i companyia- ha anat acompanyada de productes cars, potser de luxe, però sempre han demostrat un pèssim gust. O bé optàven per allò estandàrd -Vuittons, caviar, bolígrafs MontBlanc- o bé s'ho embutxacaven, però encara no he vist al sumari un sol viatge que pague la pena, un dinar d'aquells que fan història, un quadre de col·leccionaista. Trobe que senzillament han optat pel camí fàcil, que han seguit els passos dels nous rics: comprarse el que costés més diners, i au.
El gust, quan n'hi havia, era tan sols un efecte colateral

Busca qui t'ha pegat ha dit...

La coca, el caviar i les bodes pagades amb diners del Palau em sembla una mostra de gust exquisit :P

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails