Pronòstics per a 2010

No és massa difícil fer pronòstics sobre allò que passarà en 2010: Belén Esteban morirà a causa d'una explosió/implosió de bòtox, la temporada final de Lost decebrà els fans i potser es produirà algun suïcidi esporàdic, la taxa d'atur oficial a la Confederació Ibèrica de Nacions superarà la mitjana africana i serem expulsats de la Unió Europea o, millor encara: substituïts per Turquia, les fusions (i fissions) de les televisions espanyoles faran que les famílies acaben per llançar els televisors per la finestra, ni el Sàhara ni Catalunya assoliran la independència, les noves informacions sobre el cas Gürtel obligaran Camps a dimitir i, per fi, Ric Costa serà investit president de la Generalitat... etc.

És fàcil, doncs, aventurar què passarà en aspectes de la vida que no ens importen o el desenllaç del qual desconeguem per complet perquè, al remat, tant fa encertar com no fer-ho perquè les il·lusions i les esperances que dipositem en estos pronòstics són nul·les.

Òbric parèntesi. Tot i que he de reconéixer que veure Ric Costa de Molt Honorable em faria molt de goig. Tanque parèntesi.

És, per tant, en el camp personal en el qual aventurar el futur ens fa més por: la desil·lusió, la decepció i la sensació de fracàs són, per davant de molts altres, els sentiments que més ens atemoreixen i que ens provoquen paüra, per la qual cosa la incertesa i l'anhel són molt més recomanables i, també, més fàcils de suportar que no pas aquells altres.

Per la meua part, i conreant esta política emocional preventiva, només sé que faig front a l'any que ja se'ns ve a sobre amb alegria, amb un somriure a la cara i amb ganes de gaudir de tot allò que el futur em tinga reservat.

I més li val que siga bo.

Ara sí: Bon Any!

2009: un balanç personal

Molts analistes coincideixen a assenyalar que el personatge polític de l'any seria Obama. Uns altres que Patxi López. Jo personalment crec que és Ric Costa, el futur president de la Generalitat.

Segons Vogue, Letizia Ortiz i Pe Cruz són dos de les dones més elegants de l'any. I jo em pregunte quin mèrit té ser tan elegant quan disposes d'una quantitat gairebé il·limitada per comprar draps d'alta costura amb càrrec als pressupostos d'un Estat del primer món o quan les firmes de moda internacional es barallen per vestir-te.

En tots dos casos, es tracta només d'aquells llistats i resums que els mitjans ens regalen quan l'any natural s'esgota i que serveixen per omplir pàgines en una època en la qual les notícies (i les ganes de treballar) ni abunden ni tampoc són les millors.

Des de fa anys em resulta inevitable no caure en la temptació de fer el mateix (a la meua manera) quan l'any nou és a punt d'arribar i, sobretot, ho faig de bon grat quan l'any que ens abandona ha estat tan ple de satisfaccions personals com el 2009.

L'any que he fet els trenta ha estat un any de canvis, de novetats i de projectes acomplerts en molts, potser massa, aspectes de la meua vida. Així, si en el camp professional enguany he aconseguit instal·lar-me pel meu compte, obrir el meu propi despatx i consolidar la meua carrera, a nivell personal no només he gaudit amb la publicació en paper de Busca qui t'ha pegat, sinó de la fi de les obres de RasoirHouse (mi caaaaasa), un projecte llarg i ambiciós, i el qual ha estat a punt de desbaratar la, ja més que malmesa, estabilitat mental de qui ací es confessa dia sí i dia no. .

Per si fóra poc, que no ho és, l'any que ens abandona (o l'any que abandonem, tant fa una cosa com l'altra) ha suposat en el camp sentimental de servidor un important punt d'inflexió: 2008 fou un any sense rumb i em vaig embarcar en relacions que no em portaven enlloc i de les quals no vaig traure cap profit.

Enguany, en canvi, vaig iniciar l'any amb la relació més convenient que he tingut, el xic NIF, la fi de la qual em feu creure que no podria trobar una altra persona que poguera estimar (i fer-me sentir estimat) d'una forma tan intensa i, com he apuntat, tan convenient.

Però, com en tantes altres ocasions en esta vida, em vaig equivocar per complet, i en juny aparegué una persona que em feu creure en allò que ja no creia, que em fa bategar amb arítmia, que em posa la pelle d'oca, que em permet pensar en el futur, que m'il·lusiona, m'emociona i em sorprén i que em permet creure que 2010 serà encara millor del que puga imaginar.

Bon any a tots!

Bon solstici!

En arribar la última quinzena de l'any la gent comença a penjar llençols del balcó amb la imatge d'un xiquet despullat, a comprar compulsivament regals innecessaris (i en la majoria d'ocasions immerescuts), a felicitar les festes pel carrer, a la cua del supermercat i amb imatges de més o menys mal gust pel facebook i, també, a fer llistats d'allò més destacable que ha parit l'any que ens abandona.

A ma casa (entenent per ma casa la meua família), per sort, no celebrem el Nadal de cap forma excepcional: fa anys que hem deixat de fer-nos regals, la decoració nadalenca es limita a un parell de poinsetties o flors de pasqua que agonitzaran durant un parell de setmanes i que acabaran de forma indefectible al poal del fem i, gràcies a una rudimentària però eficaç planificació familiar, no en som massa a la taula durant les inevitables trobades familiars, de forma que estes festes hi passaran sense pena ni glòria.

La bel·ligerància contra tot allò que siga cristià, la desafecció familiar que cultive amb tanta alegria i la indignació que em produeix el malbaratament energètic que es produeix durant esta època de any fan, per estrany que puga semblar, que estes festes sigues suportables, perquè lliurar-se a les fòbies sempre ajuda.

D'allò, però, que no puc escapar any rere any és de fer la vista enrere i de provar a condensar en un grapat de línies què ha suposat per a mi l'any que, ara ja, se'ns escorre entre els dits.

A això em dedicaré la setmana que ve.

Arribar a un acord

Els advocats, almenys els honestos, dient que en qüestions de família sempre és millor arribar a un acord que vore's les cares a un judici. Però això, com tantes altres coses que diem els advocats, és fals, i la pràctica demostra que diàriament s'arriba a acords nefastos per a les parts, que no fan una altra cosa que arrossegar i enquistar la crisi que afectava la parella. Un mal acord, en el millor dels casos, només beneficia una part, i en la majoria d'ocasions, però, perjudica totes dues.

Això és justament el que passà amb el compromís (sic) electoral que van signar Esquerra Unida (EU) i Bloc per a les darreres eleccions autonòmiques: ni tots se'l creien, ni tots apostaven per ell de veritat i fins i tot hi hagué qui demostrà que és incapaç de tolerar i respectar els companys i la diversitat d'opinions. Talment com un matrimoni.

I l'experiment acabà com acabà, sobretot per a EU: amb una escissió de la seua militància i una fuga de càrrecs, amb el grup parlamentari partit per la meitat, sense representació a les ciutats de València i Alacant i sense diputat a Madrid en les eleccions generals, per no parlar de la pèrdua de rellevància social i el pas a la invisibilitat política, i en estos moments simulant una refundació (no se sap ben bé amb qui o què) a la desesperada.

Una sort completament diferent han tingut els altres integrants d'aquell compromís (de nou: sic): el Bloc ha situat dos diputats a les Corts, disparant la popularitat de Morera i demostrant que els nacionalistes no són només una opció municipal i Iniciativa, malgrat comptar només amb dos anys de vida, ha fet de Mireia Mollà i, sobretot, de Mònica Oltra, dos referents per al valencianisme i l'esquerra.

Era obvi, per tant, que estos dos grups, que han funcionat a la perfecció a les Corts i que han esdevingut durant esta boja legislatura el principal malson del desgovern de Camps i dels seus còmplices (perdó: dels seus companys d'aventures) ratificaren un nou acord electoral per concórrer als comicis de 2011.

I és que, per una volta, el trellat i l'instint de supervivència han fet acte en la política valenciana, i davant la demostrada inutilitat dels socialistes valencians, Bloc i Iniciativa configuren una vertadera i seriosa alternativa a la mediocritat política que ens envolta i a la qual ens tenen acostumats els grans partits.

Ara només cal, com podeu imaginar, esperar a que em donen el càrrec públic que em correspon, perquè jo crec que me l'estic guanyant.

Fred, calor i papil·lomes

Una vertadera relació de parella no només et garanteix una plàcida temperatura corporal i sentimental quan, com ara este cap de setmana i encara hui, València està afectada per un fred que pela els collons o, com es coneix ara, un fred siberià, sinó que evita maldecaps tan desagradables com les malalties de transmissió sexual.

Òbric parèntesi. Sé que parlar de malalties de transmissió sexual a les portes de la commemoració cristiana del naixement de déu és lleig i irreverent. Només això, que sí, que ja ho sé. Tanque parèntesi.

Un amic em comentava fa uns dies que havia rebut la telefonada d'un ecs!polvo per informar-li que s'havia fet una analítica i que havia donat positiu en gonorrea i que convindria que també ell passara per un laboratori. Quan encara no havia rebut els resultats de les proves, la seua actual parella, metge de professió i alarmista de vocació, li informava que havia detectat alguna cosa no massa clara durant una exploració/joc sexual i que podria tractar-se del virus del papil·loma humà i el meu amic hagué de tornar a passar per un laboratori i ampliar les proves que ja havia encarregat i també fer-se'n de noves. Afortunadament, totes estes proves han confirmat que el meu amic està més net que una patena.

Reòbric parèntesi. Sé que comparar una patena amb els resultats d'unes proves que descarten una infecció sexual és encara més irreverent que parlar a les portes del Nadal de les malalties de transmissió sexual. Novament: només això, que sí, que ja ho sé. Retanque parèntesi.

La lleugera promiscuïtat del meu amic li havia passat certa factura (sobretot la del laboratori d'anàlisis), i més enllà de risc real de ser infectat per algun animalet microscòpic, certa mena de psicosi col·lectiva (del col·lectiu gai, s'entén) li havia fet passar per un tràngol innecessari. O almenys no tan necessari, perquè si hom practica una sexualitat responsable (i higiènica), que és el cas del meu amic, no hauria de preocupar-se en excés per eixes coses.

Com deia, una relació de parella monògama (i també molt responsable) evita esta mena de preocupacions, però encara més important, una relació de parella t'assegura que quan les temperatures al carrer freguen els zero graus al llit pots arribar a passar calor. I durant tota la nit.

La operación me ha cambiado la vida, ahora voy a intentar tener otro hijo

Mira, xata, l'operació no t'ha canviat la vida, només t'ha canviat la cara per la d'una altra persona. Alguns diuen que la de Rocío Carrasco, uns altres que la de Lara Dibildos, hi ha qui assegura que la de Paula Vázquez, però jo crec que esta xica ha anat a la Teknon amb una foto d'Ana Torroja i ha dit: Quiero eso.

Estic referint-me, per si algú no viu a este planeta, a la notícia de l'any (o del segle): la nova nàpia de Belén Esteban, aquella ravalera que es casà amb un torero borderline que era rebut a les places de bous amb el llançament de roba interior i amb el qual tingué una filla que porta per nom Andreíta i que, pel que sembla, no es menja el pollastre de bon grat.

Este torero, una vegada ja divorciat de la nostra protagonista, es casà amb la infermera que l'atengué a l'hospital després d'una cogida, la qual es troba ara mateix imputada per un cas de frau a la Seguretat Social perquè tractà d'aconseguir una pensió d'incapacitat per a sa mare, a la qual va suplantar una dona coixa tan estúpida que no recordà de quina cama havia de coixejar quan havia de ser avaluada per un tribunal mèdic.

Amb estos antecedents, doncs, és més que comprensible que Belén Esteban haja necessitat una reconstrucció del septe nasal.

Independentment d'això, de tot això!, a esta xica cal reconéixer-li el mèrit de saber reinventar-se i de ser capaç, dia rere dia, de demostrar que l'estupidesa humana és infinita, perquè quan pensàvem que ja no era possible fer-ne una de més grossa, la ravalera autoproclamada com princesa del poble (sic) ens sorprén amb una nova ignomínia: en esta ocasió el que ha fet ha estat operar-se el nas, i ja posats també els ulls, la boca, el mentó i els pòmuls, amb un resultat força sorprenent, perquè sembla una persona completament diferent.

Per si fóra poc, ha decidit vendre l'exclusiva dels nassos (mai millor dit) a la Lecturas amb un posat impossible i una estrella de bijuteria al cap que crec que vol dissimular la cicatriu d'una lobotomia frontal que l'ha feta encara més subnormal: La operación me ha cambiado la vida, ahora voy a intentar tener otro hijo ha declarat la dèbil mental, com si pensara parir un fill pel nou nas.

Estic segur que els cirurgians que han creat esta nova cara han valorat la possibilitat de practicar-li també una histerectomia, però malauradament encara fa falta una autorització judicial.

Puto estat de Dret.

Exclusiva de Nadal

En contra del que es podria pensar, no em desagrada el Nadal: és una època de poca feina, de molta festa, de bona taula i durant la qual els excessos estan permesos. És cert, però, que estes festes t'obliguen a compartir l'espai i el temps amb la família, però fins i tot a este aspecte negatiu li he trobat una vesant positiva: et permet ser més càustic i irreverent que durant la resta de l'any.

Així, i mentre espere amb ànsia els sopars i els dinars d'estes festes, qualsevol oportunitat és bona per desenvolupar el cinisme necessari per fer front a la família, com la que em va succeir ahir mentre passejava amb Matt després de dinar.

Vaig vore que una dona penjava un llençol del balcó amb la imatge d'un xiquet nu i em vaig quedar mirant-la amb una mica de fàstic. La dona se n'adonà de la meua presència i em preguntà:

- Chico, ¿se ve bien desde ahí abajo?

Vaig alçar la vista i vaig preguntar justament allò que resava el llençol:

- ¿Ha nacido Dios? -i torcent encara més la cara vaig repreguntar: Està de conya, senyora?

Lliberticides

La llibertat és, senzillament, la condició de qui no és esclau i, des d'un punt de vista jurídic, vindria a ser el dret a fer allò que no està prohibit. O dit d'una altra forma: el dret a no fer allò a què no estem obligats.

La majoria, però, entenen que la llibertat és fer allò que els ix dels collons i sovint per justificar esta perversió no dubten a l'hora de parlar de llibertat quan en realitat el que fan és justament atacar-la.

En un estat veritablement democràtic la llei és la única eina vàlida per limitar la llibertat. És el que es coneix com principi de legalitat o imperi de la llei, de forma que sense lleis no podrem mai de vida ser lliures.

Esta lliçó tan bàsica de Dret públic sembla ser ignorada per aquells que, emparats de forma ignominiosa en la llibertat, ataquen justament allò que ens defineix com una democràcia: les lleis i les institucions que les dicten.

Així, des de fa temps assistim a bravates impossibles en relació a dos projectes de llei encara no aprovades, però que alguns veuen com un atac a la seua llibertat individual: la proposta de llei per prohibir les corregudes de bous a Catalunya i la nova llei estatal contra el consum de tabac a qualsevol lloc públic.

Sense entrar a valorar l'esperit d'estes dues encara proposicions de llei (tot i que estic a favor de totes dues), no cal ser un catedràtic per saber que cap d'elles ataca la llibertat individual, ja que si finalment s'aproven no serà més que la feina que correspon als nostres legisladors: regular, en el primer cas, un espectacle públic; i en el segon el consum d'una substància que s'ha demostrat nociva per a les persones.

Aquells que, com l'infumable -mai millor dit- Javier Manías, consideren que fumar-se un cigarret és la màxima demostració de llibertat o que el fet que el Parlament regule -fins i tot si és per a prohibir- un espectacle com les corregudes de bous, atempta contra la seua llibertat haurien de fer-s'ho mirar i pensar si també atempta contra la llibertat individual de les persones la prohibició del consum d'alcohol a la via pública o la prohibició de les baralles de gossos, per citar dos exemples de lleis restrictives, perquè algú s'imagina que aquells que són partidaris de la legalització de les baralles de gossos o aquells que bevem alcohol al carrer (fins i tot massa sovint) consideràrem que estes restriccions atempten contra la llibertat?

Es pot estar a favor o en contra d'una llei, però si per criticar-la es recorre a la llibertat d'esta forma tan demogògica el que fem és senzillament confondre-la amb fer allò que ens ix dels collons.

I tu p'a què preguntes?

Molts polítics afirmen que la democràcia no consisteix a votar cada quatre anys (en el millors dels casos) sinó a fomentar la participació de la societat en la vida política, però això no són més que xorrades, perquè està demostrat que cada vegada que es dóna veu a la població general la mateixa acaba per decebre'ns de forma catastròfica.

I és que la democràcia indiscriminada no ens porta enlloc: de la mateixa forma que els programes de televisió que accepten missatges de mòbil evidencien que la gent no té criteri i que tampoc coneix les mínimes regles d'ortografia per meréixer l'aire que respira, les últimes consultes populars han demostrat que la societat no està capacitada per prendre decisions per ella mateixa sense caure en el ridícul.

Així, si fa unes setmanes els suïssos votaven en contra de permetre la construcció de nous minarets al país (sembla que només amb quatre ja en tenen prou) este cap de setmana passat 161 municipis catalans havien convocat consultes populars -legals però no vinculants i, per tant, sense cap efecte pràctic- per decidir, ni més ni menys, si Catalunya havia de tindre un estat propi. Busca qui t'ha pegat.

El cas suïs ha fet palés el caràcter poregós i xenòfob del país/paradís fiscal alpí i l'experiència/pantomima catalana ha demostrat allò que ja sabíem: la infinita megalomania de Laporta i que l'independentisme polític a Catalunya no passa, ni en el millor dels casos del 20%. I amb prou feines.

I és que estic totalment en contra de donar a la massa la possibilitat de decidir aspectes tan dispars com la construcció de minarets o la secessió d'un país, perquè ni en un cas ni en l'altre esta decisió correspon a la societat i el que es ven com un exercici de participació i democràcia acaba per resultar una perversió del sistema i, en massa ocasions, un espectacle vergonyós.

El cas català, com deia, no ha fet més que confirmar el que qualsevol estudi sociològic ens haguera dit, però el cas suís, almenys, ha posat damunt la taula les misèries de l'antiga Helvècia i ara sabem que no podem tindre en consideració un estat que decideix confiar a la massa qüestions urbanístiques que haurien de ser decidides únicament per experts en la matèria i no per quatre velles grosses.

Imatge de d2k6

Finestrat

El cap de setmana a la Marina -segona etapa de la campanya Coneix el País- ha estat un plaer per als sentits (per a tots i en tots els sentits) i m'ha permés comprovar en companyia del meu xic l'aplicació del bilingüisme perfecte que té lloc a la Marina (encara que siga entre anglés i alemany), les aberracions urbanístiques que no només evidencia l'skyline de Benidorm, sinó les urbanitzacions que creixen com bolets a les faldes d'Altea o que envolten les salines i el Penyal d'Ifac a Calp, la tendència dels veïns de Finestrat a ocupar el carrer amb plantes i cadires i que els ous a la flamenca i el fetge a la planxa són els plats estrella de la gastronomia a Gata de Gorgos, un poblet en el qual pots trobar botigues a la vora de la nacional amb cabassets i cistelles de margalló i de palmell al costat de barrets mexicans per als amants de l'artesania local.

Com ja vaig avançar, el meu xic i servidor ens allotjàvem a un hotel de luxe, de només set habitacions als peus del Puig Campana, per cortesia de la màfia farmacèutica, la qual cosa ens obligava a fer-nos passar per metges.

L'habitació que ens havien reservat, amb terrassa i vistes al jardí i a la piscina, estava batejada amb el grandiloqüent epítet d'imperial i a banda d'un llit amb dosser i cortinatges abusius comptava amb una butaca impossible, amb un estampat de lleopard i un tacte similar al vellut i que hem aprofitat per desdejunar dissabte i diumenge, ja que el desdejuni se servia a domicili.

Òbric parèntesi. La primera visió de la butaca lleopardina em va deixar tan impactat que per un moment vaig barallar la possibilitat que algun taxidermista haguera dissecat Alaska i l'haguera convertida en un moble d'hotel. Tanque parèntesi.

Al restaurant, tot just mentre un vell alemany punxava una versió instrumental del tema principal de Titanic a un orgue de joguet, el meu xic i jo gaudíem d'una vedella tan tendra i tan jove que la mort de la qual es podria considerar un avortament i no un homicidi, quan un dels responsables de l'hotel s'apropà a preguntar-nos a quina hora voldríem el desdejuni i si tot era del nostre gust. I també preguntà:

- ¿Y en qué hospital trabajan ustedes?

- Pueeees... en un centro de salud -vaig balbucejar incapaç de donar una resposta creïble per culpa del vi.

Hores més tard, al llit amb el meu xurret, comentàvem la jugada entre rialles i copes de gin lemon i vaig amollar:

- La verdad es que le podría haber dicho que trabajábamos en Corporación Dermoestética, porque, total, ya metidos en un fraude...

Però ho vam fer bé: el meu xic i jo som més senzills que tot això.

Pròxima parada: Finestrat

Continuant amb la campanya Coneix el País, que em portarà en companyia del meu xic per qualsevol racó del nostre territori, sempre que estiga net, este cap de setmana farem estada a Finestrat, a la Marina.

La primera parada ens portà el mes passat a Morella, als Ports, i si en aquella ocasió teníem una caseta rural als peus de la muralla, este cap de setmana farem valdre un xec-regal de dues nits i mitja pensió a un hotelet de només set habitacions a les faldes del Puig Campana.

Les dues nits d'hotel (i la mitja pensió) han estat un regal per part d'un laboratori farmacèutic a mon pare, el qual graciosament em cedí pel meu aniversari, tot i ser un regal intransferible.

Haver de fer-me passar per metge no em preocupa, perquè només cal destil·lar autosuficiència, pensar que dia rere dia salves el món i caminar com si portares una aurèola beatífica daurada, i això ho puc fer sense despentinar-me.

La gran incògnita és on ens portarà la tercera etapa de la campanya Coneix el País, però només per al meu xurret, ja que encara que este cap de setmana hauré d'interpretar el paper de doctor Electrique, no puc deixar tan fàcilment l'advocat que hi porte a dintre, i ja he començat a preparar la tercera escapada.

I serà una sorpresa.

Simplicitat

La dreta política i social té un clar avantatge respecte a l'esquerra: la senzillesa del seu discurs.

En efecte, mentre la dreta s'ha especialitzat a llançar eslògans d'una simplicitat que s'espanta, com ara que l'avortament és un assassinat, que els catalans es beuen l'aigua dels valencians, que Espanya és a punt de trencar-se per culpa de ZP i que les llengües espanyoles no-castellanes són una amenaça per a tots i sobretot per a aquelles que viuen a Torrelodones, l'esquerra continua encabotada a fer un discurs elaborat com si la societat fóra capaç d'atendre qualsevol cosa que no siga un partit de futbol o, pitjor encara, si un jugador s'ha trencat un turmell.

Així, per exemple, mentre a la última campanya electoral valenciana, el PP oferia als ciutadans circuits de Fórmula 1, Copes de d'Amèrica i més engendres de Calatrava, una part de l'esquerra política i social parlava de coses com la moratòria urbanística, sense tindre en compte que la societat valenciana es troba tan adormida que fins i tot ignora què significa la paraula 'moratòria' i que en cas d'aprovar-se ningú podria reformar la cuina de la caseta que té al camp on fa la paella el diumenge.

Per tot això, cal que l'esquerra adopte el seu discurs, que el faça més directe i que siga conscient que la societat està formada majorment per un exèrcit de persones sense criteri ni capacitat de teoritzar.

La dreta, en canvi, fa temps que ha aprés la lliçó i no tremola a l'hora d'oferir als ciutadans argumentacions tan poc elaborades que fins i tot els goril·les del Bioparc les donarien per bones.

En eixe sentit, estos últims dies hem assistit a dos exemples de com la dreta fa les coses (i de com després són reproduïdes de forma miserable pels altaveus de la caverna): a València un pare protestava perquè la seua filla havia de cursar una (una!) assignatura en valencià i aprofitava per denunciar la persecució lingüística que pateixen els castellanoparlants a la ciutat (¡mátame camión!), mentre a Madrid (Villa y Corte) la dreta relacionava una suposada agressió al periodista ultramuntà Hermann Tertsch amb unes conyes que van fer a El Intermedio quan el de cognom impronunciable digué 'Si yo pudiera matar a 15 o 20 miembros de Al Qaeda para liberar a nuestros compatriotas lo haría sin menor duda'. Tal qual.

En el primer cas, el diari El inMundo donava cobertura a la notícia (?) i en el segon, al programa de la inefable Curry Valenzuela els faltava un pèl per acusar Wyoming de ser el responsable directe de la suposada agressió.

Dos exemples perfectes doncs, de com la dreta fa les coses.

Òbric post scriptum. Personalment tinc dues teories al respecte, com no podia ser d'una altra forma: el pare valencià que protestava perquè la seua filla era perseguida a l'escola no és més que un pobre dimoni ressentit perquè no l'han triat de president de l'escala de veïns i perquè a la falla del barri ningú vol jugar al truc amb ell; i pel que fa a la suposada agressió a Tertsch no és més que una altra cosa que els efectes que una nit de farra (i de farla) pot causar. Pel que a mi respecta, poden deportar tots dos. Tanque post scriptum.

Confiança

Com que estic decidit a tindre un càrrec de confiança en la futura Generalitat valenciana, participada per Morera i Oltra, he decidit començar ja la campanya a favor de la candidatura de Compromís o com collons bategen la nova criatura nascuda de l'incest de Bloc, Iniciativa i Verds.

Òbric parèntesi. En realitat m'acontente si em deixen escriure'ls els discursos, així podria animar les intervencions de Morera i treure vehemència a les d'Oltra, perquè -moment confessió- sempre que escric alguna cosa, fins i tot la llista de la compra, ho faig sota els efectes de l'alcohol, una droga inhibidora i depressora al mateix temps. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Algú podria pensar que haver confessat este alcoholisme patològic m'inhabilita per escriure un discurs polític, però si Esteban Histriònic Pons és capaç de fer compareixences públiques plenet fins les celles de metamfetamines, les dues o tres copes que em bec jo no són per a tant. Retanque parèntesi.

La qüestió és que Bloc , Iniciativa i Verds han fet públic un principi d'acord per a la futura candidatura unitària. I cal celebrar-ho.

No parlen públicament de candidats, però qualsevol que no siga un ingenu rematat sabrà que el primer que es tracta en esta mena de reunions és justament qui encapçalarà les llistes provincials i com es repartirien els diners que els correspondrien com a grup i els càrrecs de confiança, ja que els programes estan clars.

En efecte, el diferent posicionament de cada grup sobre la tècnica destructiva del parany, per exemple, no suposarà cap inconvenient per formalitzar la candidatura, però sí, en canvi, qui l'encapçalarà o com es repartirà el pes de cada grup a les institucions.

Així, per evitar que estes qüestions puguen ser motiu de controvèrsia entre els grups representats per Morera i Oltra, faig un pas avant i em postule com a càrrec polític de confiança de tots dos.

De res.

El regal perfecte

En poques setmanes arribarà el Nadal i molts us trobareu, com cada vegada que desembre mostra el nas, davant una situació que se repeteix any rere any: els regals de compromís.

És el cas, per exemple, d'aquells que encara fan allò de l'amic invisible, aquells que enguany heu encetat una relació de parella promoguda pel Voluntariat pel valencià, aquells que voleu avisar la família que sou gais, aquells que heu estrenat una relació recent sense cap mena de futur o els càrrecs públics que encara no heu triat el regal protocol·lari per a estes maleïdes festes que ja tenim al damunt.

L'ànim d'este espai, a més de servir com un lloc on fer teràpia destructiva, té certa intenció de servei públic, i per això per a totes estes situacions us proposem el regal ideal: el llibre de Busca qui t'ha pegat.

Per a aquells que participeu en l'amic invisible, aconseguireu que l'any que ve no es torne a celebrar este joc i us guanyareu l'enemistat eterna dels amics; per a la vostra parella lingüística del Voluntariat suposarà un colp difícil de pair i segur que abandonen la idea d'aprendre valencià; per a aquells que no han eixit de l'armari aconseguiran que la família els interne a un manicomi i es passaran el dia medicats; per a aquells que es veuen immersos en una relació sense futur, amb el llibre hi posaran punt final; i per als càrrecs públics que opten per fer de Busca qui t'ha pegat un regal de protocol nadalenc, es trobaran abans de Reis amb una moció de censura.

És el regal perfecte o no?

* * *

A València el podeu trobar a la llibreria 3i4, a les comarques alacantines a este llistat i a Catalunya ho teniu més fàcil perquè hi ha dos llistats on trobar-lo: el primer i el segon. També el podeu encomanar a l'editorial o a buscaquithapegat@gmail.com

RasoirTerrace

El pont de la Immaculada Constitució començà per a mi dijous, ja que, per fi!, els obrers que venia esperant des de l'estiu van aparéixer per casa per fer-me la terrassa.

La RasoirTerrace consta de cinquanta metres quadrats orientats a l'Est i vaig optar per un sistema de plots per aconseguir que la terrassa no tinguera pendents per al desguàs i l'aigua es filtrara entre les vores del terra.

Donat que no volia que les obres s'allargaren fins el cap de setmana, dijous i divendres els vaig passar amb els treballadors, ajudant-los en allò que les meues capacitats -ben limitades- pogueren resultar útils. O inútils, tal com un operarius em va tirar en cara mentre carregàvem l'atovó:

- Martí, jo porte les rajoles de deu en deu, què collons fas tu?

- Mira Vicent, jo puc treballar amb quatre documents de text oberts alhora, però les rajoles les carregue només de set en set. És el meu límit.

Així, doncs, dijous i divendres els he passat a la terrassa, en companyia de dos obrers, i puc jurar i perjurar que mai havia escoltat tantes blasfèmies (que no gose a reproduir) i tants insults i improperis proferits pels dos exemplars de la classe treballadora contra els astres: 'serà refilldeputa, com pega hui el sol!'; contra els instruments: 'esta paleta catalana és una filla de puta i una malparida'; contra els propis companys 'iiie, fill d'una resacsa de putes, vols deixar de tocar-te els collons i arrimar-me la caldereta de pasta!'; i fins i tot contra els taulells del terra que se resistien: 'me cague en la mare que et va parir, rejola de merda, per què hòsties no vols entrar al puesto?'.

Al remat, però, les hores de feina, de pols i de soroll, l'esgotament i el llenguatge barroer han pagat la pena, ja que ara tinc una terrassa com déu mana, i quan aconseguisca que les meues mans deixen de ser tan aspres com un fregall, podré gaudir-la com toca.

ZP per fi entre els grans líders mundials! Estarà content!

De cubs i 'cubos'

És curiós que els castellans es referisquen al poal amb el mot 'cubo', ja que este objecte té forma de qualsevol cosa tret de cub. O de 'cubo'.

Este fet, però, té una explicació senzilla, i no és perquè els castellanoparlants no hagen assolit uns mínims coneixements de geometria per poder moure's pel món o, el que és el mateix, per a parlar amb propietat, sinó perquè en castellà el 'cubo' (geomètric) deriva del llatí cubus, mentre que el 'cubo' (de fregar, per exemple) deriva de 'cuba', i este del llatí cupa.

L'origen etimològic diferent, doncs, resol este interrogant que segur que ha torturat generacions i generacions durant moltes nits d'insomni.

L'etimologia, com resulta palés, és la nostra amiga.

El meu xurret, en canvi, no fa ús de 'cubo' per referir-se al nostre poal sinó que empra el mot 'pozal', derivat de 'pozo', igual que el nostre poal deriva de pou.

Esta no és, però, la única coincidència etimològica que ens uneix al meu xic i a servidor, ja que, de la mateixa forma, el meu xurret es refereix a les trenilles de les sabates no amb el castellà estàndard 'cordones' (del francés cordon), sinó amb el mot 'trencillas'. Com resulta obvi, els diminutius de trena i de 'trenza' deriven del llatí trina, que significa triple, segons el Grec, en al·lusió als tres feixos de cabell entreteixits que formen una trena.

Però més impressionant (sí: encara!) és la forma que té el meu xic per referir-se al torcamans, ja que no fa ús de les formes més comunes, com ara 'paño' o 'trapo', sinó d'un mot veritablement sorprenent: el 'cernadero', derivat de 'cernada', que ve del llatí cinis, cineris (cendra) i que la RAE defineix com el 'lienzo grueso que se ponía en el cesto o coladero sobre toda la ropa, para que, echando sobre él la lejía, pasase a la ropa solo el agua con las sales que llevaba en disolución deteniéndose en él la cernada'.

Tot plegat, no és meravellós?

A la imatge, un detall del Kursaal de Moneo, els cubs de Donosti.

Indiferent

No tinc una opinió formada sobre la vaga de fam encetada per una dona sahrauí a l'aeroport de Lanzarote. No entenc ben bé quin és el seu propòsit ni tampoc què hauria de fer la comunitat internacional (o qui siga) amb el Sàhara. Sí que sé que la dona té la nacionalitat marroquina i que el Govern espanyol li ha ofert l'espanyola o optar per l'estatus de refugiada, però que res d'això l'acontenta.

Entenc, doncs, que només vol cridar l'atenció sobre una qüestió que la societat i els mitjans de comunicació havien oblidat. I em sembla bé que l'activista ho faça.

Este és, però, un aquells temes que, està malament dir-ho, ni m'interessa ni m'encurioseix i la solució dels quals no em preocupa. El mateix que va ocórrer amb el segrest de l'Alakrana a Somàlia o ara amb el de tres cooperants catalans a Mauritània.

Per un moment vaig estar temptat de pensar que m'havia tornat un ignorant per no ser capaç de mostrar cap mena d'interés per tres temes tan actuals, però donat que sóc capaç de situar tots tres territoris en un mapa mut d'Àfrica i que sé que les capitals són Al-Aaiun, Muqdisho i Nouakchott esta possibilitat fou descartada.

Òbric parèntesi. Per descomptat que no tenia ni idea de quina era la capital de Mauritània ni de com s'escriu en valencià/somalí la Mogadiscio que vaig estudiar a escola. Tanque parèntesi.

En realitat, però, el que crec que em passa és que senzillament em limite a marginar la informació que m'interessa i a provar a racionalitzar els fets: si les autoritats espanyoles ja havien recomanat no navegar per les aigües de Somàlia ni tampoc recórrer les carreteres de Mauritània, entenc que qui ho vulga fer (ja siga per espoliar les reserves pesqueres del Tercer Món o per repartir-hi aliments, tant me fa) ha d'assumir el risc per compte propi i no pretendre que siga l'Estat qui es faça càrrec del seu rescat.

De la mateixa forma, entenc que qui enceta una vaga de fam sense haver estat capaç de concretar els objectius que persegueix per pressionar l'Estat sobre una qüestió que ha demostrat que li és indiferent, hauria de mesurar molt bé els temps.

I tindre un entrepà de pernil amagat per si de cas l'espera es fa molt llarga.

Imatge de MarkusBollingmo

Crisi matrimonial

Els procediments relacionats amb les crisis matrimonials (separacions, divorcis i aquells que tenen a vore amb la guarda i custòdia de fills menors) són moltes vegades els casos més complicats de portar perquè impliquen per al client un element subjectiu emocional difícil de controlar i de portar pel bon camí i que suposa, alhora, un desgast addicional per a l'advocat.

Òbric parèntesi. Com en qualsevol altre aspecte, hi ha excepcions: quan les parts en litigi tenen almenys dos dits de front i saben que no cal arribar a un judici perquè siga un jutge qui et diga quan pots visitar el teu fill o quants euros li has de donar mensualment en concepte d'aliments, portar un divorci dóna gust. Tanque parèntesi.

Estes últimes setmanes he hagut de fer-me càrrec de diferents procediments matrimonials que han depassat la meua paciència i la meua capacitat d'escoltar propostes destrellatades per part de persones que no són capaces d'entendre que de vegades la vida és desagradable, que les relacions no són eternes, que el seu punt final pot arribar en qualsevol moment i que martiritzar el teu advocat no és recomanable.

Òbric parèntesi. No, no m'he fet càrrec del divorci entre Elena de Borbó i Jaime de Marichalar. Tanque parèntesi.

Com a advocat i com a persona pots entendre la sensació de decepció i de desil·lusió que provoca una ruptura sentimental perquè al cap i a la fi es tracta d'un fracàs personal, però quan el client et diu que la situació ja era insostenible perquè 'mi marido prefiere salir con la bicicleta que estar conmigo' i te n'adones que tens davant teu una dona que estava gelosa d'un objecte velocípede, no pots fer una altra cosa que intentar divorciar-te, tu també, del teu client.

I en este cas no et quedarà, ni tan sols, una foto bonica.

Com les que fan els colombians Efeunodos en este cas per a Adalberto i Catalina.

Vins

Divendres vaig assistir un tast de vins força particular. El portal Verema.com, el Consell Regulador de la DO d'Utiel-Requena i un bon grapat de cellers de l'interior del País organitzaren una vetllada mancada de qualsevol rastre de la més que habitual heterodòxia impostada de què solen revestir-se esta mena d'actes.

L'originalitat de l'esdeveniment radicava, justament, en l'emplaçament triat pels organitzadors: la discoteca Pachá de València.

L'acte es desenvolupà, com deia, en un ambient distés i relaxat i a ritme de música electrònica, malgrat que a primera hora, com sol ser habitual en qualsevol tast de vins multitudinari, tothom provava a mantenir un posat impertèrrit i monolític: sostenien la copa per la base, bevien menys del que voldrien i fins i tot els més esnobs feien ús de les escopidores i es molestaven a olorar el vi en un ambient carregat de fum i de perfums més o menys encertats.

Una estona després, i a mesura que s'esgotaren els litres d'ull de llebre, de cabernet i, sobretot, de boval, esta mateixa gent començava a entropessar, a bambolar i a perdre l'equilibri, mentre rematava les copes sense mirament i demanava més vi del que el seu organisme podia assimilar.

En realitat, però, este espectacle té lloc de manera indefectible en qualsevol tast de vins que supere la quinzena d'assistents, i divendres les vuit-centes invitacions lliurades per l'organització es van quedar curtes, per la qual cosa es pot considerar un vertader èxit.

Passada la mitjanit el tast de vins donà lloc a una de les sessions habituals de la discoteca: música mainstream, copes caríssimes i un canvi de públic completament diferent: les mamarratxes elegants de mitjana edat amb bolsos de Louis Vuitton van donar pas a un exèrcit de joves d'extraradi, disposats a pagar nou euros per cada copa a una discoteca que malgrat l'abús dels cortinatges barrocs, els pilars de rajola cara vista i els chandeliers gegants que penjaven del sostre no deixa de ser una opció d'oci únicament recomanable per a postadolescents suprahormonats.