dimarts, 7 de setembre de 2010

Capritx d'estiu

Este estiu he passat molta estona abocat al balcó de darrere de l'apartament que els meus pares tenen a platja i que dóna a les instal·lacions esportives de la urbanització. No és que les vistes siguen especialment atractives, però al fons es veu la marjal i quan el sol s'amaga els dies de ponent el cel és torna de color taronja intens.

A banda d'eixe pretext tan cursi, aprofitava per fer-me algun cigarret i menysprear (això ho sé fer tan rebé!) els pares que passaven hores i hores al sol entrenant els seus fills al tennis (alguns més xicotets que la raqueta) per convertir-los en futurs Nadals, els imbècils que jugaven a pàdel perquè es pensen que mola i que obligaren els encarregats de manteniment a posar a principi d'estiu un cartell que resava “Por favor no escupan en los cristales de la pista” (!) i, especialment, el socorrista que la urbanització ha contractat enguany per garantir que ningú s'ofegara a la piscina.

El primer dia que el vaig vore em va produir sentiments enfrontats i no vaig saber determinar si m'agradava o no. Era jove, portava un pentinat batasuno, amb un parell de trunyos pollosos, arrossegava les xancletes i portava ulleres de sol de pera, però tot això ho compensava amb un deliciós cos ben proporcionat i amb un aire d'autosuficiència de qui és conscient del seu atractiu.

Durant la primera setmana d'agost no vaig ser capaç de pronunciar-me al respecte, però a poc a poc vaig decidir passar per alt allò que no m'agradava i durant l'estona que diàriament passàvem tots sols a la piscina vaig començar a fixar-me justament en allò que sí que m'agradava: en els braços marcats i proporcionats, en el pit pelut i la pell daurada i en unes cames sense depilar i lleugerament curtes que amb cada pas, tot i arrossegar els peus, marcaven cada múscul.

Sense adonar-me'n, dia rere dia, vaig acabar per obsessionar-me, i el socorrista passà a convertir-se en el clàssic capritx estiuenc: una atracció purament sexual i poca cosa més. Era ben conscient que la cosa no podia passar d'eixe punt de lleugera perversitat i simplement em vaig dedicar a gaudir de la seua companyia a l'aigua amb clor mentre feia un llarg darrere un altre a la piscina.

Un dia, però, aparegué una xiqueta que es dedicà tota l'estona a repetir el nom del socorrista per provar a cridar la seua atenció mentre fingia amagar-se sota l'aigua. Es tractava d'un joc infantil, però em resultà graciós que una xiqueta de deu anys gosara a fer el que jo no m'atrevia: buscar el contacte.

En un moment donat, el socorrista i jo vam coincidir a un extrem de la piscina mentre la xiqueta cridava el seu nom des de l'altra banda, i em digué:

- Quina xiqueta més pesada, eh?

Me'l vaig mirar i vaig amollar:

- No faces cas, Jaume. El que passa és que a la xiqueta li agrades.

I vaig continuar els meus llargs amb un renovat respecte per les xiquetes de deu anys.




LinkWithin

Related Posts with Thumbnails