divendres, 3 de setembre de 2010

I acabà l'amor

A principis d'agost i mentre passejava per la platja em telefonà una dona per contractar els meus servicis. Per telèfon m'avançà que es tractava d'un divorci i un parell de dies després, i ja amb pantalons llargs, ens vam citar al despatx. En persona semblava encara més histèrica i ansiosa que per telèfon, així que li vaig demanar que, abans de qualsevol cosa, es tranquil·litzara.

- És que no sé per on començar; és la primera volta que em passa una cosa així -va dir sense saber que eixa és justament la frase amb la qual tots els clients comencen les seues intervencions.

Quan aconseguí relaxar-se una miqueta em contà que portava setze anys casada i que un bon dia de la setmana anterior el seu home li amollà a boca de canó i sense contemplacions ni anestèsics que volia el divorci perquè ja no l'estimava.

- “Que se'ns havia acabat l'amor”, em va dir el deshonrat -afegí la clienta i tot seguit anuncià: jo crec que està amb una altra, però no puc demostrar-ho.

- Tampoc tindria cap sentit que ho feres -vaig apuntar tot i estar convençut que realment hi havia una altra.

- Potser, però almenys m'ajudaria a entendre què està passant, perquè et jure que el mire a la cara i no el reconec; és com si haguera passat setze anys amb un estrany, amb una altra persona -afegí amb una veu tremolosa i amb els ulls plens de llàgrimes.

A dintre meu intentava no empatitzar, no deixar-me portar al seu terreny, no sentir compassió i no provar a entendre què sentia perquè, al remat, a banda del fet que pot resultar contraproduent per als seus interessos, la meua feina no consisteix a posar-me en la pell del client. Però ella semblava disposada a no posar-m'ho gens fàcil:

- Imagine que pel teu treball hauràs vist esta situació moltes vegades, però per a mi és nova -i afegí abans de deixar-me un segon per a contestar: Què puc fer ara per tirar endavant?

Em trobava justament on no volia estar: amb una dona ferida i desorientada que em demanava consell perquè el seu matrimoni havia naufragat i ella només se n'havia adonat quan ja tenia l'aigua al coll.

Vaig prendre aire i vaig dir el primer que em va passar pel cap:

- Imagine que el que pots fer, senzillament, és pensar com vols estar d'ací a un any i treballar per aconseguir-ho. Centrar-te en passar esta etapa, imaginar com vols que siga la teua vida en el futur i pensar només en tu i en els teus fills.

No sé si fou un bon consell i ni tan sols si fou un consell realista, perquè no estic convençut que encabotar-se a ser feliç siga suficient per aconseguir-ho, però la veritat és que sí que tingué algun efecte en l'ànim de la clienta, ja que en una segona entrevista amollà:

- Ja sé què vull: em quedaré amb la casa, amb el cotxe i amb els xiquets.

I a mi em semblà una decisió excel·lent.



2 comentaris:

Clidice ha dit...

no tarriendu la ganansia en aquesta feina algunes vegades :S Tanmateix sempre he pensat que, en el cas d'aquesta senyora, jo hagués volgut que ell s'hagués quedat la casa (amb la hipoteca i les despeses), el cotxe (amb els seus impostos i mecànics), els nens (els règims de visites et permeten veure'ls més que "de normal") i els sogres (ho sento, van amb la casa!) i a volar! M'imagino la cara del jutge, ell i jo barallant-nos: "no, no! que s'ho quedi tot ell/a!" :P

Busca qui t'ha pegat ha dit...

ben mirat, el teu plantejament resulta interessant i novedós... intentaré fer-ne ús en la propera separació a vore què tal funciona... ;)

petons!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails