dimecres, 26 de gener de 2011

Un Estat atòmic


 

 
El primer a disparar fou l'ecs!president Aznar, quan se li escalfà el bigot i assegurà que tal com està concebut l'actual Estat espanyol el seu futur resulta inviable. És una llàstima, la veritat, que no ho pensara durant els huit llarguíssims anys que va ocupar la Moncloa perquè eixe era el moment perfecte per haver proposat reformes en un sentit o en un altre.

I amb este tema ha passat igual que amb el pàdel: de la mateixa forma que per culpa d'Aznar la gent perdé la por a fer el tòtil a una pista de vidre amb raquetes de joguet, ara la gran majoria de les opinions mínimament autoritzades considera que, efectivament, el model autonòmic ha petat.

La diferència, però, és que mentre el pàdel continua sent un esport ridícul, el debat sobre el model d'estat sí que mereix certa atenció perquè no té sentit que les mateixes competències sigues exercides per ens administratius estatals, autonòmics, provincials, comarcals i municipals. Per no parlar de les delegacions i subdelegacions del govern central a cada comunitat atòmica o a invents com els consells metropolitans, les vegueries i altres entitats mitològiques, els organismes intercomarcals o les competències assumides per organismes europeus.

Prou.

El model perfecte seria, com no podia ser d'una altra manera, la creació d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions, en la qual les diferents regions, estats, virregnats i nacionalitats histèriques feren ús de competències exclusives que no compartiren amb l'administració central (o Ibèrica) ni tampoc amb la municipal, la qual hauria de buscar fórmules per millorar l'eficàcia i l'eficiència i apostar per la cessió de competències a conglomerats d'ajuntaments, perquè jo em pregunte: té sentit que, per exemple, dos pobles veïns i apegats tinguen dos piscines municipals si amb una única instal·lació poden oferir el mateix servei d'una forma més eficient?

El problema és que tot i que la gran majoria és conscient que l'actual estat autonòmic necessita una revisió i que la duplicitat de competències no respon a les veritables necessitats socials, ningú s'atrevirà a proposar-ne una reforma seriosa que aposte, per exemple, per l'eliminació de les diputacions provincials, perquè en esta matèria ocorre el mateix que amb el sistema econòmic i financer, les cimeres internacionals, les Nacions Unides o els ponts i els edificis de Santiago Calatrava: són cars i han demostrat sobradament i amb escreix que són inútils, però ací estan.

I per molts anys.





Les peces d'una veritable Confederació Ibèrica de Nacions encaixarien amb la naturalitat de les fotos de Matthew Stone.

3 comentaris:

Clidice ha dit...

doncs mira, és difícil dir-ho més clar :) per això alguns, al davant de la tossuderia de la realitat, pensem que el millor és fotre el camp de la cosa ibèrica. ara que, si després no arreglem la cosa, de ben poc ens servirà :(

Anònim ha dit...

Això concorda a la perfecció amb les paraules de Joan Rosell.

Cal compartir i mancomunar serveis, però allunyar-se del model que proposa el sempre pragmàtic president de la CEOE de desindependitzar municipis separats.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Sra Clidice: no pense mostrar el passaport cada cop que vaja a Barcelona. Si deixeu la Confederació Ibèrica de Nacions marxe amb vosaltres. :P

Sr. Anònim, si coincidisc amb Rosell en alguna canviaré de parer. ;)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails