Tareq i Fina

La meua relació amb Tareq es remunta a l'any 2006, quan vaig començar a fer guàrdies a la comissaria. L'havien detingut en companyia de dos marroquins més per haver intentat robar no recorde si un cotxe, una moto o una burra (els començaments foren bizarríssims) i, donat que la policia no feu massa bé la seua feina, vaig aconseguir que el robatori quedara impune.

Òbric parèntesi. Si algú està temptat de tirar-me en cara alguna cosa que ho faça lliurement. Tanque parèntesi.

A partir d'aquell moment em vaig convertir en l'advocat de bona part de la comunitat marroquina local, però sobretot en el conseller legal de Tareq i al llarg de tots estos anys en els quals ha perdut part del seu atractiu, i també alguna peça dental, he estat al seu costat en els moments més destacats de la seua vida: quan el van tornar a detindre per haver protagonitzat una baralla a un bar, quan el departament d'Estrangeria de la Policia Nacional inicià un expedient d'expulsió, quan conegué Fina i va haver de fer front a una acusació de violència domèstica, quan tingué un accident de cotxe sense haver-se molestat a passar per una autoescola...

Així, amb el temps, aquell jove marroquí que parlava castellà amb accent italià per haver passat uns quants anys a Milà i servidor vam consolidar una relació (processal, si voleu) que encara hui es manté ben viva: fa més o menys un any van vindre al despatx Tareq i Fina (la mateixa que havia acabat una nit d'estiu amb ull blau) per dir-me que volien viure junts i que els preparara un contracte de lloguer:

- Imagine que l'ordre d'allunyament ja haurà caducat, veritat?

- Sí, -contestà Fina i corregí automàticament: caduca el mes que ve.

- Perfecte.

Era lògic, doncs, que un parell de mesos després tornaren al despatx per encarregar-me que iniciara l'expedient administratiu per casar-se i per preparar amb ells l'entrevista que fa l'encarregat del Registre Civil per comprovar que no es tracta d'un matrimoni de conveniència, tot i que abans vaig haver de portar el divorci de Fina del seu primer marit.

I per això, quan ahir Fina i Tareq es van deixar caure pel despatx em vaig imaginar quin era el pròxim tràmit del qual em tocaria fer-me càrrec:

- Vosaltres direu, parella.

- Ai, Martí, no t'ho creuràs, però volem divorciar-nos.

- Serà un plaer, com sempre.

Morros

Que una setmana després encara es parle de les paraules que el cavernícola alcalde de Valladolid dedicà a Leire Pajín, nova ministra de Sanitat per la gràcia de ZP, posa en evidència quin és el nivell de la política espanyola i en particular d'aquella Espanya que no té eixida a la mar.

Calia ser molt retardat per pensar que dir d'una ministra que “va a repartir condones a diestro y siniestro por donde quiera que vaya” i que “cada vez que la (sic) veo la cara y esos morritos pienso lo mismo, pero no lo voy a decir aquí” no tindria cap conseqüència i que no s'alçaria la polseguera que s'ha alçat.

Òbric parèntesi. A banda, és d'un cinisme insuportable i d'una doble moral miserable que l'alcalde de Valladolid es queixe del fet que la nova ministra puga repartir condons a tort i a dret i a continuació faça referències velades a quina porcada pensa quan li veus els morros. Tanque parèntesi.

Independentment d'això, la polèmica ha vingut de perles a Pajín, ja que ha desviat l'atenció del que realment importava: la nul·la idoneïtat que presenta per al càrrec de ministra i una trajectòria política impensable en un sistema seriós.

Justament esta qüestió tractava l'altre dia Julià Álvaro i que resumia brillantment així:

“Su encumbramiento orgánico fue una mala decisión unilateral de Zapatero que apostó por una política sin más méritos que los conseguidos gracias a ser mujer y joven, cosa que, igual que no es malo, no garantiza tampoco nada.
Durante todos estos meses el discurso de Pajín ha sido un constante insulto a la inteligencia de las personas de izquierdas, negando la realidad sistemáticamente con el mismo empeño con el que se entregaba al culto a la personalidad de Zapatero hasta caer en ridículos como la triste coincidencia planetaria que anunció. (...) Ni una sola idea, ni un solo análisis que ayudara a entender lo que está pasando o hacia donde se debe ir. Eso sí, horas y horas de discursos huecos, retóricos y plagados de lugares comunes.”

I és que si la dreta de l'Espanya que no té eixida a la mar haguera estat una miqueta més desperta i haguera preguntat el senyor Álvaro com qüestionar el nomenament de Pajín sense caure en la injúria i sense deixar al descobert les misèries pròpies ens haguérem estalviat tot l'espectacle.

Redéu, estem parlant de Leire Pajín: no era tan complicat!

La superioritat catalana

Els pronòstics de les properes eleccions catalanes auguren una clara victòria de la dreta autòctona i l'enfonsament de socialistes i de republicans, però deixen en l'aire la composició del futur Govern. Pel que sembla, CiU no obtindria majoria suficient per fer-se amb el control del Parlament, per la qual cosa necessitaria del recolzament d'algun soci i no és difícil imaginar que seria el PP del discurs xenòfob de la Sánchez-Camacho qui es prestaria amablement a propiciar este canvi. 

 

En un altre moment més ingenu estaria temptat de considerar desolador este pacte, però ara em té un poc igual el que passe allà dalt i estic convençut que l'entrada de l'extrema dreta al Parlament (i amb una miqueta de sort al nou Govern) no fa una altra cosa que apropar Catalunya a Europa.

Així, a hores d'ara ja ningú aposta per reeditar el tripartit (i menys encara els socialistes espanyols) i l'esquerra només espera que la victòria de CiU no siga un tsunami que s'emporte per davant tot els càrrecs que han ocupat durant estos últims anys.

Per tant, i donat que el resultat dels grans partits resulta indiferent per a la majoria dels catalans, l'interés d'estos comicis cal buscar-lo en l'anècdota, en el frikisme i en l'esperpent i, com no podia ser d'una altra manera, Catalunya s'ha revelat com un autèntic monstre en este sentit, de forma que si no teníem prou amb els vídeos de Ciutadans/Ciudadanos/Citizens o els de Monti (!), si la Llei d'Hont no ho impedeix, la propera composició del Parlament podria atorgar escons a partits més xenòfobs que el PP, com els feixistes de Plataforma per Catalunya, a personatges que viuen al planeta Piruleta com el senyor Laporta (que ignora aspectes tan reveladors com ara que mentre ell pretén proclamar la independència el president de la patronal catalana opta a la presidència de l'empresariat espanyol), o a éssers humans (?) com Carmen de Mairena.

Els catalans, que sempre ens havien vist als valencians amb condescendència i amb un cert aire de superioritat, poden posar-se a tremolar: sí, nosaltres tindrem la trama Gürtel i un president Camps que sembla dèbil mental, però amb una miqueta de sort el proper president de la Generalitat de Catalunya serà un hàmster. 

 

Per si de cas, i per no perdre detall de les eleccions catalanes, res millor que seguir-les des d'E-Campanya, del gran Albert Medran.

Tindre'n o no tindre'n

Diumenge vaig passar la vesprada/ressaca al llit amb el meu veneçolà i la combinació de sexe i de marejol em feu pensar que encara em trobava sota els efectes de la nit de dissabte.

Després d'una llarga i completíssima sessió de sexe, el veneçolà i jo ens vam quedar al llit nus i ens vam adormir abraçats.

Òbric parèntesi. Al remat resulta que jo tampoc tinc paraula. Tanque parèntesi.

Abans, però, entre carícia i carícia, el meu partenaire me mira amb els ulls negres eixos que té i em preguntà:

- ¿Y tú por qué no tienes novio?

Me'l vaig mirar sorprés i vaig contestar amb un:

- ¿Qué?

- Sí, que por qué no tienes novio. ¿O es que sí que tienes?

Em va estranyar perquè mai havia suposat que es poguera formular en negatiu eixa pregunta. Vull dir, es pot preguntar per què en tens, però no per què no en tens, de la mateixa forma que no es pot preguntar “per què no tens sis dits a cada mà”, “per què no tens els cabells de color verd” o “per què no tens un gat siamés de tres potes”, justament perquè no tindre sis dits a cada mà, els cabells verds o un gat siamés de tres potes és la situació més normal de món, i el que resulta extraordinari és tot just el contrari.

- No, que va. No tengo novio.

- ¿Y por qué no?

Torna-li la trompa al xic.

- Creo que no entiendo lo que quieres decir.

- Me refiero a que eres un chico divertido, interesante y guapo. Deberías tener novio.

Una primera reacció de modèstia impostada em ruboritzà i m'empentà a dir-li que no, que les coses no funcionen així, però no sé si fou el pensament emboirat postcoital el que em féu dir:

- Pues sí, tienes razón: la verdad es que debería tener un novio.

30 (segona part)

Hui se suposava que havia de complir 31 anys, però tal com vaig anunciar, esta vegada crec que no faré anys i que em quedaré uns altres dotze mesos als 30.

Alguns diran que això és impossible, que tots fem anys, i uns altres que es tracta d'una mostra d'immaduresa o de negació de l'evidència pròpia d'una vedet decadent de la revista, però a tota esta gent li diria, després d'enviar-los a fer la mà, que no, que no és impossible, perquè pense fer-ho, i que tot i que mai he portat plomes ni un vestit de paillettes* sempre he tingut unes cames molt boniques.

A més, com semble més jove del que realment sóc ningú sospitarà de la mentida, com aquella adolescent que este estiu em preguntà si estudiava al col·legi El Pilar i amb tota la cara del món li vaig contestar que sí, que estava a primer de batxillerat.

Així doncs, els propers 12 mesos els passaré de nou amb 30 anys (o amb 30 anys-Segona part, si voleu) i he trobat l'excusa perfecta per al cas que en algun moment un document oficial no em permeta viure esta fantasia:

- M'has dit que tens 30 anys, però ací diu que en tens 31.

- Es tracta d'un error.

- Però si açò és el teu certificat de naixement.

- Et dic que és un error: tu no saps com de malament funciona el Registre Civil de València...

I l'any que ve, ja vorem si em decidisc a fer els 31 o, amb una miqueta de sort, torne a fer-ne 29.

Tot és possible.

* * *

Tot i que està de moda fer ús del terme francés (paillettes), totes les llengües llatines tenen en seu mot particular per definir estos minúsculs discos brillants que s'enganxen a la roba amb una puntada de fil i que poden arribar a produir atacs d'epilèpsia.

Així, en valencià i en italià ha estat esta condició brillant la que ha donat lloc als mots 'lluentó' (o 'llustrí') i lustrino, però els nostres veïns ibèrics, en canvi, han batejat les paillettes amb mots derivats de la forma lenticular, açò és, de llentilla, i en espanyol són lentejuelas i en portugués lantejoula.

Un dissabte congressista

Els congressos i assemblees dels partits polítics suposen un exercici de democràcia interna i són una eina fonamental per fer arribar les inquietuds i propostes de les bases als òrgans executius.

Clar que sí, clar que sí.

Si deixem de banda el cinisme, la realitat, però, ens demostra que estes reunions es convoquen de tant en tant perquè així ho diuen els estatuts de cada formació política, ja que a una assemblea la direcció sempre va amb la feina feta pel que fa a temes importants per evitar mostres públiques de fontaneria política i només se sotmeten a votació qüestions menors com el programa polític o alguna ponència i resolució, documents que tenen en la pràctica tan poca transcendència que resulta indiferent si es pronuncien en un sentit o un altre.

Igualment, estes reunions són susceptibles d'esdevindre amb molta facilitat una mena de teràpia de grup en la qual cadascú es lliura amb deler a fer públiques les seues fòbies, fílies, pors i anhels en una mostra d'histrionisme desbocat de cinc minuts de glòria.

El fet, però, que estos actes siguen inútils (en el sentit materialista o immediat) no significa que no siguen necessaris, i per això dissabte de matí em vaig deixar caure al darrer congrés d'Iniciativa abans de les eleccions de maig, en el qual s'aprovaren les diferents candidatures i alguns documents i que comptà amb la presència, entre altres, d'una didàctica i inspiradora Mònica Oltra, d'un Enric Morera que encunyà el terme cleptocràcia per definir el desgovern de la Generalitat Valenciana (gran Enric!) i d'un Joan Ribó tan enèrgic que semblava disposat a fer-se amb mitja dotzena de regidors a l'Ajuntament de València.

Vaig marxar mentre els candidats es feien les fotos per a la premsa amb una única idea al cap: redéu, quines ganes tinc que arriben les eleccions.

Fotomaton

Fins fa ben poc la forma d'accés a les instal·lacions de la piscina consistia a col·locar l'empremta del dit polze a un lector d'infrarojos. El sistema funcionava increïblement bé i només en un parell d'ocasions he hagut de tornar a passar el dit perquè l'aparell no l'havia reconegut a la primera.

Era, doncs, un sistema d'identificació efectiu, senzill, que funcionava a la perfecció i exageradament pràctic, ja que la majoria tenim per costum portar tots els dits darrere quan anem a fer esport.

Per això, no entenc què ha fet que els responsables del centre hagen decidit canviar este sistema de reconeixement digital per un altre en el qual has de passar una targeta per un nou lector, ja que els inconvenients són evidents: fer una targeta per a cada soci val diners mentre que les empremtes digitals són gratis; una targeta es pot perdre fàcilment mentre que un dit ni es pot perdre ni te'l pots deixar oblidat a casa; i, igualment, si la finalitat del sistema és que l'usuari s'identifique, no hi ha res millor que una empremta digital, ja que no li la pots deixar a ningú i és gairebé impossible cometre cap frau.

Per això, i mentre ha durat la transició d'un sistema a l'altre, com a mostra de protesta m'he negat a fer-me la nova targeta, però ahir el període de gràcia acabà, la recepcionista em blocà l'entrada i em digué:

- He de fer-te la targeta. Hui és l'últim dia.

Amb resignació cristiana em vaig apropar al mostrador i vaig facilitar les dades per a la targeta i la treballadora em feu mirar una càmera connectada a l'ordinador per afegir la meua foto al tros de plàstic. Tecnologia punta.

- Has eixit supersimpàtic en la foto -em digué mentre fotia una colzada gens dissimulada a la companya que tenia al costat, una rossa amb unes ungles tan llargues i esmolades que podrien obrir el ventre d'un cavall.

- Ah, pues sí. Has salido muy guapo.

Per la meua part, feia estona que havia decidit romandre en silenci.

- Es que sóc una fotògrafa fustigada, saps?

- Voldràs dir 'frustrada' -vaig intervindre davant la incorrecció.

La rossa scissorhands va decidir encoratjar la seua amiga:

- La verdad es que las fotos te salen guapas. En vez de estar aquí podrías estar en un fotomatón haciendo fotos a la peña.

Vaig respirar profundament i vaig valorar la conveniència d'explicar que la gràcia del fotomaton és que no necessites cap fotògraf perquè la foto la fa la maquineta de forma automàtica, però em va semblar cruel acabar amb la il·lusió d'estes dues sabates: qui sap si estan convençudes que a dintre dels fotomatons hi viu algú?

* * *

El mot 'fotomaton' (fotomatón, amb accent en llengua cristiana), ve del francés Photomaton, una marca registrada als anys 20 del segle passat, formada per Photo-, (auto)mat(e) i el sufix -on.

Altres marques registrades que han acabat per designar una categoria de productes són 'clàxon', 'cel·lo' i 'cel·lofana', 'minipímer', 'dònut', 'fòrmica', 'clínex'...

Demolició de Govern

Conten les males llengües que el periodista d'un diari valencià que entrevistava l'actual consellera de Cultura, Trini Miró, no reconegué l'autoria dels quadres que decoraven les parets del seu despatx i, una mica encuriosit, li preguntà qui n'era l'autor.

- ¿De quién son estos cuadros, consellera?

- ¿Cómo que de quién son? Pues míos.

El periodista guardà silenci i la consellera de Cultura continuà l'explicació:

- No me gustaban los que había antes, así que llamé a Consuelo [Císcar] y le pregunté: ¿cuándo te viene bien que me pase por allí [per l'IVAM, s'entén] y me enseñas algo para mi despacho?

L'anècdota, la versemblança de la qual es pot posar en dubte a gust del consumidor, ens serveix per il·lustrar un fet incontestable: tant si parlem d'una nació, d'una comunitat atòmica o d'una nacionalitat histèrica, com si ens referim a la pròpia Confederació Ibèrica de Nacions, és el President de l'Executiu qui té llibertat absoluta per triar els homes, les dones, les sabates i les graneres que conformaran el seu equip de govern i assumiran les diferents carteres de l'organigrama governamental.

Així, i donat que ningú opta ni es presenta voluntàriament per ser triat ministre o conseller, l'únic responsable de la idoneïtat de la persona per a exercir el càrrec que ocupa és el mateix que el nomenà i, per tant, de la mateixa forma que Camps és l'únic responsable d'haver confiat la política cultural d'este país a una granera com Trini Miró, si en les properes setmanes algú té la temptació de preguntar-se com és possible que Leire Pajín forme part del Consell de Ministres ja sap quina és la resposta: ZP.

Alerta terrorista

Fins i tot aquells que tenim cames perquè no tenim memòria, recordarem que fa un parell de setmanes Europa es va despertar sota una suposada amenaça terrorista que es traduiria en atemptats imminents contra els interessos estratègics i turístics del continent.

Així, els primers en llançar esta alerta foren els responsables del Departament d'Estat dels EUA, però durant els primers dies d'octubre s'hi van sumar els serveis secrets de Regne Unit, de Suècia, de Canadà i de Japó i els governs de tots estos estats, tot i que l'única font citada eren els informes nord-americans, van recomanar els seus súbdits que extremaren les cauteles si se'ls ocorria posar un peu a Eurodisney, fer una passejada en vaporetto pels canals de Venècia o visitar el Bundestag alemany.

Potser i amb una miqueta de sort durant aquells dies algun usuari del metro d'alguna capital europea estiguera més atent als moviments sospitosos de possibles terroristes del que ho estaria un dia qualsevol, però el que és innegable és que la majoria vam viure aquelles jornades amb la mateixa tranquil·litat que vivim el dia a dia.

La indiferència de la població envers les advertències dels serveis d'intel·ligència obeeix a tres causes diferents: una gran majoria d'europeus ni tan sols s'hauria assabentat de la notícia en no haver llegit cap diari ni haver entés què deia la televisió; una altra part, molt més crítica, consideraria que és impossible prendre's seriosament les recomanacions dels mateixos serveis secrets que no van preveure que quatre talibans pensaven estavellar avions carregats de passatgers contra els gratacels de Nova York; i, per últim, estem aquells que considerem que les alertes dels serveis i les agències d'intel·ligència internacional no mereixen cap credibilitat perquè ens hem empassat la primera temporada de Rubicon.

I ens ha encantat tant com l'etimologia del mot 'alerta': de la locució italiana all'erta! 'crit per a ordenar els soldats a posar-se drets', de erta 'aixecada', participi femení de ergere, del llatí erĭgĕre 'alçar'.

Multiculturalitat espanyola

Angela Dorothea Merkel ha arribat a la conclusió que la societat multicultural ha fracassat perquè a Alemanya hi ha molts turcs que no es molesten a aprendre alemany. Ja veus quin descobriment: a les Balears hi viuen milers de teutons que no saben dir ni pruna en català, i això que els dialectes illencs semblen més germànics que no pas llatins.

Òbric parèntesi. De la mateixa forma, si la senyora Merkel haguera fet una passejada pels nostres carrers se n'haguera adonat ràpidament que a casa nostra no és que la multiculturalitat haja fracassat, sinó que no ha arribat ni tan sols a assajar-se: una vesprada a Paten·na (amb ene geminada) o a l'Hospitalé de Llobregà (sense tes) evidencia el fracàs de les polítiques lingüístiques integradores en la nostra llengua. I no passa res. Tanque parèntesi.

Però la cancellera alemanya, com qualsevol polític ben assessorat, sap que no convé llançar un missatge excessivament negatiu, sobretot quan governes, i ha posat d'exemple d'integració un jugador alemany d'origen turc que juga al Reial Madrid perquè ha aprés l'idioma i perquè juga en les competicions internacionals amb Alemanya. Com si Turquia poguera pagar als seus jugadors el mateix que la locomotora europea...

En canvi, Zapatero ha decidit apostar ben fort per la multiculturalitat, de forma que s'ha assegurat sobreviure la resta de legislatura amb el recolzament exprés del PNB i de Coalició Canària.

Òbric parèntesi. I també amb la més que presumible abstenció d'UPN i, qui diu que a partir de novembre, quan CiU recupere el govern de la Generalitat, els nacionalistes catalans no se sumen a estos recolzaments a canvi d'alguna infraestructura. Tanque parèntesi.

Així, segons la caverna, es dóna la paradoxa que els únics que ajudaran ZP a arribar a 2012 amb vida són justament aquells que volen destruir la Confederació Ibèrica de Nacions i que resulten ser els mateixos que any rere any van recolzar els Pressupostos Generals del govern d'Aznar. Coses de la vida.

Però ací acaben les coincidències entre una nació, la basca, i l'altra, la canària, perquè si deixem de banda l'ànim de destruir Espanya, entre tots dos territoris no existeix un sol tret comú: els bascos tenen una xifra d'atur gairebé europea, parlen de tant en tant una llengua pròpia, els socialistes governen sense haver estat els més votats perquè pactaren amb el PP per desallotjar el PNB de les institucions i fins i tot en estiu fa fred per culpa del Cantàbric.

Els canaris, en canvi, pateixen una taxa d'atur africana, no se'ls entén quan parlen, la llista socialista fou la més votada però no governen perquè els que ara recolzen Zapatero pactaren amb el PP per fer-se amb el govern illenc i les Canàries constitueixen un paradís natural en el qual fa calor fins i tot el dia de Nadal.

Dues nacions, en definitiva, molt diferents i allunyades (de fet, una se situa geogràficament a Europa i l'altra a Àfrica) unides per un únic interés: salvar el cul de Zapatero.

Això sí que és multiculturalitat.

Pragmatisme

Sempre he presumit de ser una persona pragmàtica, de saber evitar els problemes innecessaris i també de no complicar-me la vida sense necessitat. En definitiva, de fer allò que vull, quan vull i com vull i, en cas de no poder fer-ho així, d'abusar de l'autosuggestió per convéncer-me que realment estava fent el que volia, quan volia i com volia.

Però clar, una cosa és la realitat i una altra, cada volta més diferent, allò que he construït al meu cap, de forma que eixe pragmatisme del qual faig gala a tothora no és més que una mentida.

Això explica perquè quan un amic, agent de la Policia Nacional i que compensa la seua estultícia amb una ingenuïtat deliciosa, em va dir que volia presentar-me un company seu de la comissaria que era gai no em vaig negar, tot i que al remat la presentació no arribà a tindre lloc:

- Creo que te gustaría -em va dir.

- Hombre, los policías tenéis gimnasio gratis, así que me imagino que estará bueno.

- Es guapo y tal, claro. El único problema es que creo que tiene el sida.

Vaig guardar silenci.

- No puedes decir de alguien que 'creo que tiene el sida'.

- Es que no lo sé seguro.

- Ni aunque fuera así, capullo. Debes tratar estos temas con un poco más de respeto.

El meu amic se'm quedà mirant fent com si pensara i al remat confessà la veritat:

- La verdad es que ni siquiera sé si es marica de verdad... es sólo algo que se comenta en la comisaría.

Com deia, finalment no vaig conéixer el presumpte agent gai de la Policia, i no per la lamentable presentació que em feu el meu amic ni pel suposat handicap, sinó perquè les coses vingueren així. Vull dir que, en contra del que faria una persona pragmàtica de veritat, no em vaig negar.

I tampoc ho vaig fer quan este cap de setmana vaig quedar per prendre una copa amb un xic que ronda els quaranta anys i que viu amb el seu fill adolescent.

“Es pot saber en què estaves pensant?” em vaig preguntar a mi mateix quan acabà la cita i baixava pel carrer de la Mar. “Però és que no ha estat malament!” em vaig contestar. “Eixe no és el tema: la qüestió és que no has de complicar-te la vida sense necessitat” va continuar el Martí prudent. “Tens raó, però és que de vegades no puc evitar-ho” es va lamentar el Martí inconscient. “Ja ho sé, i per això estic jo ací. A més, Martí, seriosament: un fill adolescent? Redéu, faries pitjor que Woody Allen!”. I després d'una mirada de tensió entre un Martí i l'altre, l'inconscient va protestar: “Tampoc cal exagerar, eh?”.

Al remat, ni tan sols el Martí prudent té prou coneixement.

Al mundo vendrán 13 millones de naves...

He manifestat en més d'una dotzena d'ocasions que el que espere de les properes eleccions autonòmiques valencianes és fer-me amb un càrrec de confiança i que em té igual si és per a escriure discursos per als futurs consellers Morera&Oltra o per fer de guardaespatlles de Joan Ribó a l'Ajuntament de València.

I, en contra del que podria semblar, considere que esta intenció no només és una determinació valenta, sinó terriblement lloable si tenim en compte la desafecció de la ciutadania valenciana envers els nostres polítics: si continuem esta marxa, en lloc d'acontentar-me amb un únic càrrec, em tocarà compatibilitzar-ne tres o quatre.

Efectivament, la corrupció que podreix el PP i que ha acabat per afectar fins i tot els poblats indígenes de Nicaragua (!) i la desgana catatònica d'un PSPV que no sap on mirar deixen només una porta oberta: Coalició Compromís.

Per sort, però, el que belluga al marge esquerre dels partits representatius valencians ens serveix de distracció i ens ajuda a passar l'estona: així, d'una part, es comenta als pitjors mentiders que ERPV, la barraqueta que ERC muntà al País Valencià per donar una miqueta de feina a Agustí Cerdà i a quatre més, ha declarat la fallida tècnica i que els capitostos fa dies que toquen la porta del Bloc demanant ser absorbits. Parafrasejant la iaia: estos donaran més faena que un porc solt.

I d'altra part, encara més divertida i delirant, és la notícia publicada al Levante-EMV que afirma que Laporta hauria fitxat Josep Guia per a tancar les llistes de Solidaritat Catalana per la Independència, l'invent electoral amb el qual l'ecs!president del Barça pretén continuar provocant indigestions a tort i a dret.

Si la notícia resulta per ella mateixa una perla informativa, l'explicació de la falla suggereix una realitat paral·lela plena de substàncies estupefaents i de viatges siderals:

“A instancias del PSAN, Solidaritat Catalana per la Independència incluirá en su programa la siguiente estrategia: primero sería Cataluña la que, si Solidaritat tiene éxito electoral, proclame su independencia y luego convoque un referéndum popular para que la propuesta independentista sea ratificada. Y en un plazo inferior a tres meses, una asamblea de representantes electos de los otros territorios del concepto global de Països Catalans proclamarían su independencia y convocarían consultas de ratificación.”

Amb estos plantejaments tan allunyats de la realitat, resulta més fàcil prendre's seriosament les advertències de Carlos Jesús que no pas el programa electoral del senyor Laporta.

La xenofòbia catalana

De forma inevitable, cada volta que a un país europeu l'extrema dreta xenòfoba obté un grapat d'escons (l'últim cas ha estat Suècia, però abans la irrupció de cavernícoles ha tingut lloc a Itàlia, a França, a Suïssa, a Bèlgica, a Holanda...) els analistes polítics espanyols se feliciten perquè a la Confederació Ibèrica de Nacions vivim una democràcia tan ideal, tan plena de núvols de color rosa, d'unicorns i d'arcs de Sant Martí que els partits d'extrema dreta no hi tenen cabuda perquè la nostra Transició fou tan modèlica que anul·là qualsevol temptació de donar corda als extrems.

I una merda. O millor: i una puta merda.

La realitat, però, és que esta Confederació Ibèrica de Nacions ha comptat amb representació d'extrema dreta elecció rere elecció, que s'ha traduït amb una oposició ferotge a qualsevol temptativa d'apropar-nos a uns mínims estàndards europeus i civilitzats pel que fa a drets socials, al reconeixement del caràcter plurinacional de l'Estat o a la separació definitiva entre els poders públics i l'Església catòlica.

La gràcia és que esta dreta reaccionària, sobretot en la seua vessant més cristiana, ha trobat cabuda al Partit Popular i, també, als partits que se proclamen memocristians, com ara Unió Democràtica de Catalunya, plataformes des de les quals s'ha carregat contra iniciatives com ara el divorci, l'avortament, l'educació sexual o l'extensió dels drets socials i econòmics derivats del matrimoni per a persones homosexuals.

Ja existia, per tant, una representació més que destacable de plantejaments extrems i reaccionaris a la nostra Confederació, tot i que és cert que l'element xenòfob i racista es trobava més dissimulat.

Ara, però, i de cara a les properes eleccions catalanes, el PP ha decidit que Catalunya s'ha de semblar a la pitjor Europa que hem conegut, de forma que la inefable i sempre sobreactuada Alicia Sánchez-Camacho ha esdevingut l'abanderada d'una croada xenòfoba que posa els pèls de punta i que col·loca els immigrants al punt de mira de les pors, les dèries i les fòbies dels catalans menys il·lustrats.

Així, als discurs populista i carregat d'odi de la dona de la boca torta, a l'obsessió per fer del padró una eina d'incriminació directa, al fet de tractar la immigració únicament com una font de conflictes i de vincular-la amb la inseguretat s'ha afegit estos dies el candidat popular a l'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona, el borderline Albertito Fernández Díaz, en afirmar que els immigrants 'abusen de la sanitat', com si no tingueren res millor a fer que passar el matí a les sales d'espera dels centres de salut.

El PP català, amb la Sánchez i el Fernández, ha aconseguit l'impossible: que Catalunya continue a l'avantguarda europea, tot i que siga en xenofòbia.

Mortet

Fa unes setmanes vaig conéixer a l'inframón cibernètic un xic realment interessant: atractiu, divertit, amb inquietuds i terriblement simpàtic.

Durant uns quants dies vam mantindre la comunicació només via Internet fins que fa un parell de diumenges vam intercanviar els números de telèfon i vam estar xarrant durant gairebé una hora.

Al dia següent, dilluns a mig matí, m'envià un missatge al mòbil que deia 'Pavo, que dejes de pensar en mí y te pongas a currar. Y a ver cuándo me invitas a una cerveza' perquè feia alguns dies que portàvem eixe rotllo de conya.

No recorde ben bé què li vaig contestar, però al dia següent vaig continuar amb el joc i li envií un sms de l'estil 'Si no dejas de agobiarme pienso pedir una orden de alejamiento' i ell em contestà 'Pero si paso de ti y no te hago ni caso, progre de mierda'.

Vam continuar així durant uns quants missatges més i he de confessar que estava encantat amb el to pretesament xulesc i de fingida indiferència (potser serà veritat que em va la marxa) i per això em va sorprendre que el xic no contestara els dos últims missatges que li vaig enviar.

Per això, després de meditar-ho lleugerament, divendres a poqueta nit i en estat post coitum perquè havia passat la vesprada amb una cita que no esperava i havia fotut un clau d'aquells que dius 'mira, veus!', li vaig telefonar, no tant per demanar explicacions (ja em diràs quina explicació podia demanar), sinó per saber si havia passat alguna cosa que jo ignorava.

- Hostia, perdona... -contestà al segon to.

- ¿Qué tal, tío?

- Me sabe fatal... quería contestarte, pero... ¿puedo llamarte luego?

Estava realment torbat i una mica descentrat.

- Claro, hombre. Si sólo llamaba para...

- Verás tío, es que acabo de salir del tanatorio de incinerar a mi padre.

Em vaig quedar mort. Mortíssim. I em costà prou reaccionar.

- Perdona, perdona... no tenía ni idea. Lo siento mucho. Ya hablamos dentro de unos días, no te preocupes.

I és que, no sé com m'ho faig, però tot em passa a mi.

Consulta

Divendres tenia la vista oral del surrealista atracament que m'entrà durant una de les guàrdies que en tocà fer en agost. L'atracador havia intentat robar, armat amb un ganivet de cuina i una pedra, no només la seua sucursal, sinó també la meua, amb tan mala sort que es va quedar tancat al caixer automàtic i des d'aquell dia es trobava en presó.

Passades les deu i mitja m'adreçava a l'edifici de la Ciutat de la Injustícia, amb el maletí a una mà i el mòbil a l'altra, contestant un missatge de no-importa-qui, quan una dona carregada amb papers i amb accent del Coño Sud em preguntà:

- Disculpe, ¿vos sos abogado?

Mentre em preguntava què m'hauria delatat, si el maletí o les sabates cares, vaig contestar:

- Efectivamente, señora.

- ¿Y le puedo hacer una consulta?

- ¿En la calle? No es que sea muy normal...

- Son sólo un par de preguntas. No le entretendré mucho.

Vaig dubtar durant un segon i al remat vaig accedir, perquè anava amb temps de sobra i la dona semblava realment preocupada.

- Bueno, dígame de qué se trata -vaig contestar mentre rematava l'sms que estava escrivint.

- Pero tiene que apagar el móvil y hacerme caso.

Vaig dubtar si havia entés ben bé el que m'havia dit l'oriünda del Coño Sud.

- ¿Qué?

- Que apague el móvil y me atienda como es debido -insistí la boja.

No em vaig molestar ni a contestar i vaig seguir el meu camí tan tranquil·lament i, per cert, a les sis de la vesprada del mateix divendres el meu client ja estava al carrer.

9 d'Octubre a la cuina

Amb motiu del 9 d'Octubre han aparegut a moltes pàgines de Facebook diferents banderes que posen evidència el caràcter clarament esquizofrènic de nosaltres, el valencians.

Així, hem vist senyeres quatribarrades, estelades, amb blau, amb verd, coronades, sense coronar, algun penó de la conquesta i, fins i tot, la que té totes les paperetes per esdevindre la bandera oficial d'este país de tarats: la senyera amb el logo de Mercadona.

Tafanejant esta setmana pels perfils de Facebook vaig trobar una reacció prou violenta a una pàgina estrictament valenciana en la qual un usuari recriminava que al mur de l'esmentat perfil apareguera una senyera amb blau. I ho feia amb un valencià oriental un tant exagerat i gramaticalment qüestionable: “És vergonyós que al mur de ... hi hagi aquesta banderola bruta de blau. Si així defeneu la meva identitat com a Valencia quasi preferisc...”.

Encuriosit per la vehemència de l'exabrupte, vaig decidir visitar el perfil de Facebook d'este personatge que ben bé podria ser un activista de Terra Lliure, Joan Puigcercós o el mateix Jaume I reencarnat i vaig trobar alguns apartats oberts a tots els públics.

Després de comprovar que era un habitant de l'Horta Nord de València (això era inevitable) i que on posa “ideologia política” havia escrit “Barcelona CF”, vaig tafanejar les seues fotos i en concret un àlbum en el qual el seu fill, menor d'edat, posava en totes les instantànies amb la samarreta de la selecció espanyola, portava dues banderetes (també espanyoles) pintades a la cara i lluïa als muscles, a l'estil d'una capa, una altra bandera gegant, també espanyola, amb un comentari a peu de foto del propi pare que deia: 'Sueños cumplidos, campeones por fin'.

Per coses com esta he decidit passar el 9'Octubre fent neteja a fons de la cuina: amb tota seguretat hi trauré més trellat.

La connexió veneçolana

Tot just al contrari del que faré jo, que em quedaré a casa fent bondat, el meu veneçolà passarà tot el pont de viatge. Eixa fou justament l'excusa que em donà quan dimecres em va preguntar si em vindria de gust convidar-lo a una cervesa dijous a poqueta nit per acomiadar-nos.

Òbric parèntesi. On diu 'acomiadar-nos' heu de llegir 'follar'. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Sí, ja sé que era obvi. Retanque parèntesi.

Al remat, però, la vesprada de dijous em tocà passar-la com la resta de la setmana: amb molta (massa) feina, fent d'home de la casa i vigilant la iaia, perquè els meus pares tornen a estar de congrés, de forma que vam haver d'ajornar la cervesa.

Torne a obrir parèntesi. Novament, on diu 'cervesa' heu de llegir... Torne a tancar parèntesi.

- Bueno, entonces en vez de una cerveza de despedida, ¿nos tomamos la semana que viene una cerveza de bienvenida? -em suggerí el veneçolà.

- Será un placer, como siempre. Oye, por cierto, ¿dónde vas de puente? -vaig preguntar.

El veneçolà guardà un silenci massa llarg i finalment amollà:

- Ya te lo diré más adelante, ¿vale?

Em va sorprendre el misteri i vaig preguntar:

- ¿Que ya me lo dirás? Oye, y ahora que lo pienso: ¿tú no tendrás nada que ver con las conexiones de ETA en Venezuela, verdad?

El veneçolà començà a riure i contestà:

- ¡No, hombre, no!

- Que me lo puedes decir, que yo no juzgo a nadie -vaig continuar fent broma.

El veneçolà canvià el to i preguntà:

- ¿Ni siquiera a un terrorista?

- Recuerda que soy abogado: todo lo que digas queda entre tú y yo.

I mentre el veneçolà tornava a guardar silenci, vaig decidir reprendre la conversa:

- Bueno, pues ya que no sé dónde vas, ¿por lo menos me traerás un regalo?

I el veneçolà va recuperar el to:

- Según te portes estos días...

Doncs bé: ja vorem com m'he portat quan torne.

Mujeres ricas

Ahir tornà a la Sexta el programa que l'any passat aconseguí indignar-me i tornar-me completament boig al mateix temps: Mujeres ricas.

El format és ben senzill: es tracta d'una mena de docu-show-reality, més guionitzat que la vida de Belén Esteban, i que pretén contar-nos el dia a dia de la vida d'un grapat de dones que només tenen en comú haver-se casat amb homes fastigosament rics.

Òbric parèntesi. Per ser més precís podria haver dit: “haver-se casat” o “haver-se casat i haver-se divorciat a continuació d'homes fastigosament rics”. Tanque parèntesi.

La intenció del programa, com deia, no té cap component pedagògic i es limita a fer escarni d'unes dones que porten un ritme de vida que resulta obscé per als temps que viu la massa social (incloent-hi la maltractada classe mitjana) però que aconsegueix amb escreix la seua funció: entretenir l'espectador.

Les protagonistes són dones que no treballen, que no tenen rubor a manifestar-se com paràsites dels seus homes, que gasten diners sense mirament i que, tot i cultivar una ignorància insultant, han aconseguit trobar la fórmula de la felicitat: ignorar les coses importants de la vida i en canvi donar-li tota la transcendència del món a les coses més insignificants, de forma que l'elecció d'un vestit o una partida de pàdel constitueix el moment més intel·lectualment elevat i important del seu dia a dia. I així els va bé, caram.

De totes elles, destaca amb ràbia un insecte-pal, de nom Mar Segura, casada amb un empresari, i que es dedica bàsicament a organitzar actes benèfics a eixe desert cultural que és Almeria (!), a comprar coses (qualsevol cosa), a assistir a classes de pàdel, biodansa o qualsevol altra imbecil·litat que li pague el seu marit i a amollar frases com ara que 'Un miró sólo lo puede pintar Miró', 'Los cambios de ropa me producen un cambio de humor importante' i a queixar-se perquè 'El arte me persigue'.

La pobra pateix, en realitat, d'una incontinència verbal (gairebé diarreica) que només es veu empitjorada per eixe accent d'Almeria tan insuportable i per la seua necessitat de resultar transcendent que fa que fregue el ridícul cada volta que opina sobre alguna cosa.

La gràcia del programa, però, que en esta segona edició incorporarà la psicòpata dona d'un milionari rus amb cognom tsarista, és que les mateixes protagonistes saben que el seu paper és fer-nos ràbia.

I també confirmar-nos que per arribar a la felicitat només calia deixar de pensar.