Amargor

Donat que he passat uns dies en els quals la meua salut s'ha ressentit lleugerament, porte un parell de caps de setmana portant-me bé: ni he abusat de la nit ni de les substàncies que solen acompanyar-la i m'he dedicat a socialitzar en estat sobri.

Esta retirada forçada i temporal de la mala vida m'ha permés comprovar que els dissabtes i els diumenges són més llargs del que semblen i que sóc un amargat i un cínic rematat.

 

Així, si divendres vaig participar a un aquelarre polític, dissabte em vaig deixar caure en companyia dels amics a un concert pretesament indie en el qual no res em va semblar bé: ni la música, ni l'actitud del cantant, ni la temperatura del local, ni l'estupidesa general del públic, ni el sabor de la cocacola.

 

Per això, si el portaveu de la banda no tingué prou amb oferir un concert de merda i en demostrar que encara és possible estafar un grapat de fans sense que intervinguen les forces de l'ordre públic, els assistents (víctimes reals de l'estafa) no es van tallar a l'hora de repetir les frases fetes que se poden escoltar a qualsevol concert en el qual les ulleres de pasta i els rellotges de plàstic són objectes imprescindibles.

 

Així, si en altres situacions les frases de l'estil 'no tiene nada que ver el sonido en directo con el del disco' o 'me gusta la actitud del batería' o 'esta cançó forma part de la cara b del disc que van traure entre el primer i el segon' o 'este tío toca como nadie la pandereta vietnamita' em resulten suportables, dissabte nit només van aconseguir que arrugara el front més del que convé quan ja tens 30 anys.

 

Enyore la mala vida. L'enyore tant!