dimecres, 5 d’octubre del 2011

La mort és hereditària (i III): els queixals


La setmana passada, dinant amb la iaia, li vaig explicar quin era l'últim encàrrec que m'havia entrat al despatx:

- Molt bé, fill. Tu ves i aprén.
- Però no creu que és una miqueta estrany?
- A quin sant! És la cosa més normal del món. Mira, quan faltà mon pare el soterraren fora del panteó perquè mon tio havia faltat uns mesos abans i encara no es podia obrir el nínxol.
- Perquè el fiambre encara estava massa tendre?
- Això és. Total, que abans que faltara ma mare, van traslladar mon pare al panteó i no passà res.
- I com estava el cos?
- Ah! Això jo no ho vaig vore, perquè en aquell entonces les dones no anàvem al cementeri a eixes coses, però anà el meu home.
- El iaio.
- Sí, el iaio. I quan van obrir el nínxol, de mon pare només quedaven els queixals d'or que portava i com als altres gendres els donava respecte agarrar-los, el meu home els tirà mà i jo els vaig portar a una joieria de València i de l'or dels queixals vaig encarregar un anell per a ton pare i un per ton tio.

Vaig guardar silenci fins que vaig poder assumir tota la història i vaig pregar al cel perquè l'anell de mon pare no em tocara en herència.

- Però es pot saber quina classe d'història és esta?
- Sí, fillet, sí. Tu no t'ho creus i et rius quan jo ho dic, però en esta família sempre hem tingut molta categoria.

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Xè! categoria i xamba, que no li hagueren furtat els queixals d'or ja és per sortir en els llibres de rècords! Petonets per la iaia :)

hans castorp ha dit...

doncs jo me'n recordo quan era petit al meu poble -molt petit també- que el que s'encarregava d'enterrar la gent tenia un pot ple de quixals d'or, que ens ensenyava de tant en quant... No és que es dediqués a profanar tombes sino que quan s'havia de fer neteja d'algun nínxol, ell roplegava les joies, queixals... (això si els ossos els deixava intactes). Les joies se les venia però els quixals se'ls guardava...

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails