Quarantins en la vintena

Hi havia una època en la qual els homes que fregaven els quaranta anys tenien la vida resolta: gaudien d'una posició social i econòmica dignes, vestien com adults, sabien follar con déu mana i tenien un bagatge cultural, personal i emocional capaç d'impressionar els joves i de compensar les arrugues o un abdomen flàccid.

La crisi/depressió/recessió/desacceleració econòmica i financera que ens toca patir, però, s'ha emportat per davant esta raça que tradicionalment havia fet les delícies d'aquells joves que buscaven els llençols d'un home capaç de tindre casa pròpia, art penjat de les parets i un passaport ple de visats.

Hui, però, no queda rastre d'aquella espècie i els nous quarantins, els nascuts a primeries dels setanta, pateixen tant com la resta de la població les vicissituds d'esta crisi que sembla eterna i que ha acabat amb qualsevol signe de l'estabilitat que caracteritzava el seu estatus en uns altres temps (molt recents, en realitat, però tan llunyans sensorialment que ja no formen part de l'imaginari col·lectiu).

Diumenge vaig passar la vesprada al llit amb un d'estos exemplars, un jove de quaranta al qual la crisi econòmica (a la qual calia afegir una ruptura sentimental recent) no només havia obligat a tornar a casa dels pares i a deixar tot el que tenia abans (incloent-hi una carrera professional a l'estranger), sinó a replantejar-se novament, i des dels fonaments, què havia de fer amb la seua vida en tantíssims nivells que el vertigen resultava paralitzant.

Desprenia una incertesa i una inseguretat vitals en relació al futur en general i al seu en particular que no resultaven pròpies d'un home de la seua edat, però que sí que havia percebut en altres ocasions amb xics molt més joves, i això, clar, també es trasllada al llit.

Els joves de quaranta tornen a portar samarreta, però perquè no saben planxar-se les camises ni tampoc poden pagar algú perquè els ho faça.