Salazar

— Diga'm?
— Soy Salazar, el gitano.

La concreció era del tot innecessària.

— Dime, dime...
— Oye, que ha llegado a casa una carta del juzgado diciendo que hay no sé qué juicio en mayo.
— Sí, el juicio de tu hijo.
— ¿Del chiquillo?

El chiquillo té els ous peluts.

— Sí, Salazar, el juicio de tu hijo.
— Pero a ver, ¿no habíamos quedado que eso estaba arreglado?
— Estas cosas no se arreglan así como así.
— ¿Pero la jueza no había dicho que lo del chiquillo eran cosas de niños y que lo podíamos dejar correr?
— No, la jueza nunca ha dicho nada de eso... aunque hubiera estado bien.
 
Salazar coneix el secret per desbloquejar el sistema judicial.

'Rehab'

A propòsit del despropòsit de sentència que esta setmana passada absolia Camps i Costa de les acusacions de suborn passiu impropi la senyora Cospedal es preguntava “¿Y ahora quién repone la honorabilidad de ambos?” i li contestava, entre altres, l'il·lusionista González Pons afirmant que “a Camps no hay que rehabilitarle, ya está rehabilitado”.

Òbric parèntesi. Ignore si, donat l'espectacle patològic que hem presenciat al Tribunal Superior de Justícia, sobre la suposada rehabilitació de l'ecs!President de la Generalitat el diputat Pons es referia a una d'aquelles clíniques a les quals els actors de Hollywood passen llargues temporades. Tanque parèntesi.

El ben cert, però, és que Camps mai ha deixat d'estar diputat, encara que el seu absentisme laboral a Les Corts seria motiu de comiat a qualsevol empresa privada, però a ningú amb un mínim de trellat li passa pel cap que puga tornar a presidir la Generalitat Valenciana en esta (o en una altra) vida.

Les llengües més llargues parlen d'una retirada daurada de Camps al Vaticà en qualitat d'ambaixador, la qual cosa, si es confirma, no farà més que afegir un altre element lisèrgic a esta història tan grotesca, però a mi em preocupa especialment l'honorabilitat i la rehabilitació de l'altra part del tàndem: la de Costa.

Ric, igual que l'altre, ha mantingut l'acta de diputat autonòmic durant tot este temps, però no hem d'oblidar que qui encarregava caviar a grapats era, també, secretari general del PPCV, un càrrec que a este país es troba protocol·làriament només per baix del de fallera major de València i que algú hauria de reposar la seua honorabilitat i rehabilitar-lo.

En eixe sentit, no estaria malament tornar a vore Ric fent rodes de premsa i signant comunicats en nom de la sucursal valenciana del Partit Popular, però ignore si el PPCV té autonomia per triar el seu propi secretari general o ha de consultar este tipus de coses amb Cospedal ja que, recordem, fou ella la que el fulminà, sense renunciar a la dosi de despropòsit que ha acompanyat la gestió der tot este cas, aquell mític mes d'octubre de 2009 en què deixà el càrrec al partit.

Estic segur que Ric sap a qui ha d'adreçar-se. 

Article publicat a l'Informatiu. 

'Primula elatior'

 

La relació que porten la iaia i ma mare s'enquadra perfectament en el prototipus del que farien una sogra i una nora de qualsevol país mediterrani: l'odi.

Resumint, perquè la història no és massa particular: ma mare està farta de les intromissions i opinions de la iaia; i la iaia, directament, passa de tot allò que li diu ma mare.

Òbric parèntesi. En defensa (o no) de l'actitud de la iaia juga la seua edat i el que fet que no només passa de ma mare, sinó de mitja població mundial. De fet, crec que només fa cas d'allò que diu Ana Rosa Quintana. En defensa (o no) de l'actitud de ma mare només juga la menopausa. Tanque parèntesi.

La qüestió es que la iaia i ma mare han arribat a un punt en el qual la comunicació entre ambdós s'ha reduït a allò estrictament necessari i mon pare, que és qui hauria de posar d'ordre perquè és l'home de ma mare i el fill de la iaia, passa del tema i qui acaba pagant-ne les conseqüències al remat sóc jo.

Com passà dimarts, quan a hora de dinar vaig trobar a l'ensalada una cosa estranya que no vaig ser capaç d'identificar tot i que em resultava terriblement familiar. Fins que la vaig olorar de prop.

— Iaia, es pot saber què hòstia ha posat en l'ensalada?
— M'ho ha donat ta mare. És com si fóra fuet, 'itat? 
— No és fuet... Ma mare no li ha dit què era?
— No. M'ho donà i no em digué res més.
— Hòstia puta... i vosté no ha vist que hi havia un gos dibuixat en el paper?
— Un gos? Pensava que era un porc... però, ara que ho dius, per a ser un porc tenia massa pèl.

Efectivament, la iaia havia fotut a l'ensalada llesques d'una salsitxa de Matt.  

* * *

A la imatge una pàgina de Deutschlands Flora in Abbildungen, obra de Jacob Sturm de 1796, dedicada a la Primula elatior, plata herbàcia coneguda popularment com 'sogra i nora' perquè fa les flors de dos en dos però donant-se l'esquena, de forma que cadascuna mira cap a una direcció. Talment com ma mare i la iaia. 

Tres consideracions sobre la sentència

UNA

Fins i tot abans de tindre el jurat constituït, qualsevol que no fóra un innocent (o un no-culpable) sabria que era difícil aconseguir una sentència que condemnara Camps i Costa. En primer lloc, per les diferents majories que exigeix la Llei del Jurat: dels nou membres (els suplents ni tan sols participen en la deliberació), calen set vots per a condemnar els acusats però només cinc per a absoldre'ls. Així, Camps i Costa han estat absolts per la mínima.

Òbric parèntesi. Açò podria interpretar-se com una conseqüència sui generis i un punt perversa del principi in dubbio pro reo. Tanque parèntesi.

També ha jugat a favor dels acusats, i de quina forma, el caràcter llec dels jurats, ja que és prou obvi que un tribunal professional, format per autèntics magistrats i no per ciutadans, haguera condemnat almenys a l'ecs!President, donat l'allau de proves que hi ha al sumari i que s'han reproduït durant la vista oral del judici.

Però, clar, si el propi sistema legal considera que els jutges i magistrats no són infal·libles (i per això ha creat una segona instància processal i tot un sistema de recursos) no podem entendre de cap manera que un jurat popular ho siga, i molt menys quan és capaç de dir, per exemple, que ha quedat provat que la relació entre Camps i El Bigotes era només “comercial”. 

DOS

Un dels aspectes positius que ha tingut este judici ha estat el de donar a conéixer el vertader caràcter pertorbat de qui ha estat President de tots els valencians. És cert que Camps ha guanyat este assalt, però pel camí ha perdut la presidència de la Generalitat i, per extensió, s'ha diluït allò tan estrany i ple de polítics de segona i tercera que era campsisme.

Gràcies a este judici (en realitat a tot el procediment) el món ha pogut comprovar el caràcter histriònic de Camps i tota la misèria que l'envoltava, començant per un Ric Costa que ha superat amb escreix la caricatura que tots teníem en ment.

La sentència els absol, això és cert, però a quin preu? Des del primer moment hem vist un Camps grandiloqüent que ha traslladat a l'opinió pública una imatge pròpia vergonyosa i vergonyant, submergida fins al cap a una mar de frikisme i de ridícul.

Al seu costat un ninot de falla resultava (i resulta encara) més seriós. 

TRES

La pregunta més immediata, a l'espera d'un més que presumible recurs, és què fem ara amb Camps i Costa, però sobretot amb Camps.

El solatge popular valencià (és a dir: la morralla del partit) considera que Camps es va immolar renunciant a la Presidència de la Generalitat per fer un favor a Rajoy i a la mare de déu i ara que ha estat absolt el problema pot ser encara més greu que quan només estava imputat: ha de tornar a la política o no? I encara més: com?

Alberto (aka Amador Mohedano) Fabra va accelerar la laminació de les deixalles del campsisme abans d'haver soterrat el mort i no és cap secret que esta maniobra, que comptava amb el plàcet de Madrid, ha fet traure les ungles a personatges tan influents al partit com Rita i Rus, que voldran cobrar-se ara la seua peça.

I no oblidem que Ric i Camps encara són diputats.

Bisbes on fire

Els escarabats estan revolucionats: la primera pixada fora de test la va protagonitzar el bisbe de Còrdova fa dotze dies quan afirmà en una carta adreçada als fidels que «la incitació a la fornicació és contínua als mitjans de comunicació, al cine i a la televisió, fins i tot en algunes escoles de secundària, dins dels programes escolars», però pocs dies després s'afegiren a l'orgia de despropòsits els responsables de les diòcesis de Tarragona i Valladolid.

El segon, el famós Ricardo Blázquez, qüestionava (off the record, això sí) la idoneïtat de la designació de la vicepresidenta del Govern com a pregonera de la Setmana Santa de Valladolid per la seua situació matrimonial, ja que sembla que Soraya Sáenz de Santamaría es va casar per la via civil a un consolat espanyol al Brasil. La dreta chic fa estes coses tan estranyes.

Per la seua part, l'arquebisbe de Tarragona es cobrí de glòria a Els matins de TV3 (!) en afirmar quan li preguntaren pel matrimoni gai que tot i que «com a persones, tots són fills de Déu, hi ha comportaments que no són adequats ni per a la persona ni per a la societat»

Em pensava que si alguna cosa positiva havia de tindre la tornada de la dreta al Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions i a la Generalitat de Catalunya era que la jerarquia de l'Església catòlica, tan hiperactiva durant els últims anys, deixaria el carrer (i les televisions) i tornaria a les coves, però no: resulta que sóc més ingenu del que imaginava.

Dilluns posttraumàtic

Ahir no vaig anar cara l'aire en tot el dia perquè diumenge Matt va patir un altre atac epilèptic. A les quatre i mitja de la matinada, ni més ni menys, i ja no vaig ser capaç de dormir més de deu minuts seguits.

De nit Matt sol dormir al corredor de casa, a la porta de la meua habitació, i em van despertar els crits i els espasmes del pobre animalet. Vaig saltar del llit i vaig córrer a la cuina a buscar uns tranquil·litzants que em va receptar la veterinària. Li'n vaig administrar dos i el gos deixà de convulsar i es quedà mig torrat, però jo vaig ser incapaç de tornar a dormir.

Al matí següent el vaig portar a la clínica i li van fer una analítica. Hui o demà sabré els resultats, però pel que sembla té les defenses baixes, està refredat i, probablement, amb un tractament amb antibiòtics els episodis epilèptics desapareixeran. Però no m'ho poden assegurar. En el pitjor dels casos, si es confirma que Matt és epilèptic, haurà de prendre una medicació específica diària i podrà fer vida normal. Vull dir, vida de gos.

La veterinària m'assegurà que no és per a tant, que té molts pacients que segueixen eixe tractament i que estan perfectament, però a mi eixos altres pacients em tenen igual, perquè jo patisc per Matt. I molt més del que m'agrada reconéixer.

Mai haguera pogut imaginar que vore Matt malalt poguera afectar-me tant. Després d'una estona el gos no recorda què ha passat i menja, beu i vol jugar com sempre mentre jo em quede amb cara d'idiota i amb els ulls rojos. Ell fa com si no haguera passat res, però en el meu cas la imatge que acabe de presenciar es repeteix al meu cap i em tortura. I m'angoixa i em causa pesar.

I només vull que passe.

Major

La setmana passada, no sé ben bé per quin motiu, vaig arribar a la conclusió que si volia trobar algú amb el qual passar al sofà les depriments vesprades de diumenge havia de provar a posar ordre en la desordenada vida que porte. O per ser més explícit: si volia trobar novio havia de deixar de follar amb qualsevol que se'm posara per davant.

Òbric parèntesi. No entenc com vaig trobar raonable o justificable eixa estranya teoria (què tindrà a vore una cosa amb l'altra), però la qüestió és que vaig passar tota la setmana amb eixa determinació entre cella i cella. Tanque parèntesi.

I per això encara hui estic provant a entendre com a poqueta nit de divendres vaig acabar al llit amb un xic amb el qual havia quedat només una volta fa uns mesos per prendre café i del qual no havia tornat a tindre notícies.

— Disculpa, però quina edat tens? —vaig preguntar quan estàvem al llit.
— Veintiuno...
— Hòstia...
— … para veintidós —afegí com si una altra alternativa fóra possible.
— Saps que jo en tinc trenta-dos?
— Sí, pero no te preocupes: me gustan mayores.

Li vaig fer mal.  

Text publicat, irresponsablement, a l'Informatiu.

Secret

Ahir abans de dinar em va assaltar pel carrer la típica dona del veïnat que saps que és família però no fins a quin punt. O millor: fins a quin grau de consanguinitat.

Òbric parèntesi. Este tipus de dona, almenys per a mi, sí que és típica. Tanque parèntesi.

— Fill! Anava a ta casa a parlar amb ton pare, però millor si li dónes tu l'avís. Voràs, el meu menut festejava amb una xiqueta que era... una miqueta problemàtica, ja saps què vull dir, i ara que, gràcies a Déu, ho han deixat estar, el meu Josep no ho porta gens bé i diu que no vol estudiar, no menja res i em contesta malament i jo vull que parle amb ton pare, perquè a banda de ser família ell sempre ha sigut el nostre metge, i el meu Josep té molta confiança amb ell, però com me figure que no em deixarà entrar a la consulta perquè no vol parlar del tema davant meu, vull que li digues a ton pare que siga implacable i que li deixe les coses ben claretes. A tot açò, com està la iaia?

Vaig dir que sí a tot i mentre dinàvem vaig comentar la història amb mon pare:

— M'he trobat amb la dona eixa del carrer de darrere que es féu la façana de casa com si fóra un nínxol del cementeri.
— La dona del meu cosí —identificà mon pare immediatament.
— Això. Que diu que esta vesprada portarà el nano a la consulta perquè ho ha deixat amb la novieta i ara està mig depressiu.
— Merda.
— I com segurament el nano no deixarà que sa mare entre a la consulta mentre et conta la història, volia dir-te que sigues implacable i que li digues que tampoc és per a tant.
— I damunt són d'Adeslas, que passen la targeta i prou... —es queixà mon pare.

Vam continuar amb el dinar i amb el café li vaig preguntar:

— Em contaràs com ha quedat la història, veritat?
— Fill, no has sentit parlar del secret professional?

Spa!

 

— Disculpa, però a quina hora no hi ha xiquets a la piscina?
— Perdona?
— Que a quina hora no hi ha xiquets a la piscina.

Estic segur que l'encarregada de la recepció del centre esportiu va barallar la possibilitat de telefonar la policia i de denunciar que un xic prou irritat estava fent preguntes estranyes relacionades amb menors mig despullats, però per si haver de patir uns monitors que no són suficientment atractius no era prou suplici, des de principi d'any la piscina on nade ha multiplicat les hores dels cursos de natació per a xiquets.

— T'explique: sóc usuari de la piscina però no vull nadar quan estiguen fent cursos per a xiquets perquè esguiten amb l'aigua, no deixen de tirar-se els xurros de goma els uns als altres i, sobretot, criden massa i així no hi ha déu que nade en condicions.
— És que enguany hem ampliat l'horari dels cursets i estan totes les vesprades, de quatre a huit.
— Totes les vesprades!? De quatre a huit!? Això és intolerable.

Ho sent, però he triat un model de vida en el qual les coses d'este estil suposen un autèntic drama.

— En eixe cas hauré de donar-me de baixa.
— I per què no fem una cosa... —suggerí l'encarregada.
— No crec que m'interesse...
— Pots apuntar-te al torn de matí...
— Perdona, però jo treballe...
— ... que val la meitat del que estàs pagant ara...

Vaig decidir callar i deixar que la pobra xica acabara.

— ... i amb el que t'estalvies pots apuntar-te a tots els serveis de l'spa i encara et sobren un grapat d'euros al mes.

L'u de febrer comence. I ja m'han dit que hi ha tres saunes. 

El múscul popular valencià

Les males llengües asseguren que quan Rajoy anuncià els noms dels futurs ministres de l'imminent Govern de la Confederació Ibèrica de Nacions la seu del PPCV es va quedar en silenci i tots els presents es van mirar de reüll.

Ni el nom del desaparegut González Pons, a qui tots situaven com a portaveu abans de vore's esguitat pel cas Urdangarín, ni el de Rita Barberà, la qual va sonar com a ministrable durant tota la campanya, van eixir de la boca molla de Mariano.

— No os preocupéis, que queda la pedrea —es van dir els uns als altres en referència a les secretaries d'estat.

Però, quan finalment arribà la pedrea el silenci i les cares llargues tornaren a omplir la seu dels populars valencians i per a tots va quedar clar que Rajoy no comptaria, per si de cas, amb cap càrrec del partit vinculat al País Valencià.

Sembla que Rajoy no estava disposat a tornar a xafar-se els dits a València i que les trames Gürtel i Brugal, i especialment l'histrionisme d'un Camps completament trastornat, a les quals calia sumar la pudor de les aigües d'Emarsa, el rescat financer de la Generalitat a finals de desembre i tot l'anecdotari freak-kirsch-faller que cada dia publica la premsa sobre el nostre país han fet no només que cap valencià tinga un càrrec de responsabilitat al nou Govern d'Espanya sinó que passaran mesos abans que tornem a vore Rajoy per estes terres.

Òbric parèntesi. Estic segur que abans vorem Mariano estiuar a qualsevol illa de leprosos del Pacífic que posar un peu a València. Tanque parèntesi.

Estic convençut, també, que en la determinació de Mariano de donar més càrrecs al PP de Ceuta que al valencià ha pesat, i molt, la imatge que els nostres populars donen a través dels seus comptes de Twitter, perquè no hi ha dia en el qual algun càrrec de la direcció regional no ens regale una piulada digna d'emmarcar.

Així, Juan Cotino, president de Les Corts, membre il·lustre dels sectors més ultres de l'església Catòlica i conegut per portar allà on va un crucifix, es va despatxar el dia de Nadal amb un:  

O Trini Miró, ecs!consellera del Govern de Camps i a la qual no se li coneix una altra ocupació que passar matí i vesprada creant jurisprudència via Twitter sobre el judici:

O Rafael Blasco, que ja era conseller en temps de Jaume I, afirmant com si acabara d'arribar a la Generalitat:

O l'hiperactiu Rafael Maluenda, diputat des de 1983 (!), que no té mirament en comparar la durada del judici de Camps amb el de l'etarra Parot i assegurar que això el fa esdevenir 'inhumà':

 

La veritat és que entre tots no li han deixat una altra opció a Mariano.

De metges

Diumenge de vesprada prenia café amb un xic:

— Entonces tu padre es médico.
— I el meu germà també.
— Mola eso de tener médicos en la familia, ¿no?
— Bé, en realitat depén. No m'agrada massa que em conten anècdotes com ara que un pacient de mon pare, que era polític, en la inauguració d'un centre de salut li van fer provar una nova màquina de ressonàncies per fer el paripé davant la premsa i li van detectar un càncer al fetge tot just mentre els periodistes feien fotos.
— ¡No jodas!
— O que un altre home, quan li faltaven només cinc mesos per jubilar-se després d'haver treballat tota la vida a un hospital, decidí arreglar-se les dents i el dentista li va detectar uns granets a les genives que resultaren ser metàstasi d'un càncer que ja tenia estés per tot el cos i no tingué ni tan sols possibilitat de rebre tractament.
— Joder, joder...
— Per això, i no sé com ho voràs tu, però hi ha coses de metges que preferisc no saber.
— Entiendo...
— La part positiva, però, és que sempre tinc valium a casa.
— ¿Y eso lo compensa?
— No ho saps ben bé...

Necrofàgia

Una de les mesures d'un dels últims consells de ministres del Govern de ZP consistí a alçar la prohibició que des de la crisi alimentària de les vaques boges no permetia als ramaders abandonar els cadàvers d'ovelles i vaques al mig del camp, com havien fet tradicionalment.

Òbric parèntesi. Esta mesura, en contra del que puga semblar, no pretenia buscar utilitat a les deixalles dels que serien imminents ecs!ministres del PSOE, ja que per a això existeix el Consell d'Estat, el Senat o, també, les primàries socialistes, sinó garantir l'alimentació dels voltors i d'altres aus carronyaires. Tanque parèntesi.

Este costum no només serveix per alimentar espècies tan amenaçades com el trencalòs, l'aufrany o el voltor negre, ja que també evita als ramaders de camp la despesa extra que suposa desfer-se dels animals morts de forma controlada.

Esta setmana, però, a propòsit de la sentència del cas que jutjava la desaparició i mort de Marta del Castillo, hem pogut vore un pas evolutiu més enllà del que suposa alimentar-se d'ossos i de carn en descomposició, i és que alguns han estat capaços fins i tot de traure profit de la desaparició i de la mort d'una adolescent, malgrat l'absència de cadàver.

Continua a l'Informatiu

Person of Interest

— Mamà, passa alguna cosa?
— No. Per què ho preguntes?
— Segur que no passa res?
— Segur.
— Ok. Bé, me'n vaig.
— Sí que passa, fill.
— Què passa?
— El teu cosí.
— El meu cosí?
— Sí, el teu cosí.
— El meu cosí què, mamà?
— El teu cosí se separa.

Vaig guardar un parell de segons de silenci.

— Molt bé. Me'n vaig.
— Sembla que no s'entenia amb la dona i mira, no han arribat ni a fer dos anys junts.
— Eixes coses passen. Me'n vaig, de veres, que ja faig tard.
— Però tu no digues res a ningú, eh?
— Res de què?
— Del teu cosí.
— Va, mamà, a vore si et penses que a algú li interessa la vida del meu cosí.

Fum (i II)

— A ma casa no es pot ni respirar i jo estic malalta dels bronquios! —es queixà una altra veïna.
— No sé què estarà cremant ton tio, però una cosa et dic: això no pot ser llenya!
— Jo tenia la roba estesa i ara em tocarà tornar-la a rentar perquè s'ha fumat!
— El meu home s'ha tornat loco buscant d'on eixia el fum, perquè pensàvem que se'ns cremava la casa —informà una altra i, la veritat, en escoltar això em vaig consolar: almenys no era l'únic al qual el fum havia fet embogir aquella nit.

Tot plegat era molt freak, però encara podia ser-ho encara més.

— Ja sabeu que el fum ve de casa del veí, tanqueu les finestres i...
— Volem que parles amb ell.
— Què? Jo?
— Clar: no només és el teu veí, sinó també ton tio. A tu et farà cas.

Encara no sé per què vaig picar la porta de mon tio.

— Voràs —vaig començar quan obrí— estem ací un grapat de veïns... i estàvem una miqueta preocupats perquè no fa més que eixir fum del teu pati. Està tot controlat?

Mon tio portava una gorreta al cap. I eren les deu i mitja de la nit.

— Fum? Ah, a mi no me n'ha entrat.
— Jo estic malalta dels bronquios!—apuntà, des de darrere, la veïna.
— Senyora, un segonet! Voràs, tio, és que no sabem què estàs cremant i, clar, la gent està una miqueta preocupada.
— Estic cremant documentació.

Vaig callar perquè vaig donar per entés que l'explicació havia de continuar d'alguna forma, fins i tot tractant-se de mon tio.

— Tenia moltes caixes de documentació de l'empresa i, tu ho sabràs millor que jo perquè eixa és la teua faena, la Llei de Protecció de Dades diu que he de cremar-la per garantir la privacitat dels clients.

Semblava, per tant, que mon tio portava tres hores cremant paperassa antiga a una barbacoa i repartint el fum i les cendres (i indirectament també la paranoia) per totes les cases dels veïnat.

— Anem a vore, tio, el que diu la Llei és que, arribat el moment, has de destruir la documentació i no tirar-la directament al contenidor, però en cap lloc diu que hages de cremar-la. Existeixen, de fet, unes maquinetes que ho fan per tu. Es diuen 'destructores' i hi ha de molts tipus.

Els veïns van guardar silenci, i vaig continuar:

— Però això, si vols, ja ho xarrem un altre dia. Au, bona nit a tots.

M'encanta ma casa, però canviaria el veïnat sense pensar-m'ho.

Fum (I)

Diumenge a poqueta nit, en entrar a casa després de passejar amb Matt vaig estar a punt de patir un infart: només rodar la clau vaig notar que feia olor a cremat i de seguida vaig vore que tenia la casa (ma casa!) plena de fum.

El primer que vaig pensar és que havia deixat alguna cosa al foc o que no havia apagat del tot un cigarret per culpa de la ressaca, però després de recórrer tota la casa no vaig trobar l'origen del fum i tot just quan estava a punt de patir un (altre) infart vaig apujar a la terrassa i vaig comprovar que el fum venia de casa del veí, que resulta ser també mon tio (germà de mon pare), que havia encés la puta barbacoa, i que havia entrat a la meua per una finestra que jo havia deixat oberta, justament, per ventilar la casa abans d'eixir a passejar amb el gos.

Busca qui t'ha pegat.

Vaig maleir les barbacoes i al veí-tio, vaig tancar els finestrals de la terrassa i vaig obrir les finestres del menjador per fer que el fum isquera per l'altra banda de la casa i tot i que estava segur que el foc estava fora i, sobretot, que semblava estar controlat, no vaig poder evitar pegar-li massa voltes al tema i acabar comportant-me com un neuròtic, revisant cada endoll, cada cable, cada electrodomèstic i qualsevol cosa susceptible de patir una combustió espontània. Vaig mirar, fins i tot, baix dels llits.

Òbric parèntesi. Potser m'he quedat tonto i encara no en sóc conscient. Tanque parèntesi.

A hora de sopar, però, quan ja estava molt més tranquil van tocar al timbre i vaig vore la grossa cara de ma tia (germana de ma mare), que viu just darrere de casa, a la pantalla del videoporter:

— Martí, fill, pots baixar? És que ha passat una cosa... —demanà plorosa.

En baixar, però, no em vaig trobar només ma tia, sinó mig veïnat, tots rotllats amb bates impossibles, calçats amb sabates d'anar per casa i amb cara d'emprenyats. Semblava una de les escenes boges de la pel·li La comunidad. Només faltava Terele Pávez i un xiquet retardat vestit de Power Ranger.

— No has notat res estrany? —preguntà un veí.

— Parleu del fum, veritat? —vaig repreguntar alçant una cella

 (...)

El Nadal segrestat

El període que comprén els dies que van des del sorteig de la grossa de Nadal a la Nit de Reis es caracteritzava perquè havies de suportar (encara més) a la família, perquè et lliuraves al consumisme més ferotge, perquè pagaves una pasta per un marisc que la resta de l'any val la meitat i perquè començaves gener amb uns quants quilos de més.

El Nadal, però, era també tradicionalment una època de catatonia política: el Congrés prenia unes vacances gairebé escolars i els diaris se les veien putes per omplir les pàgines amb informació d'entitat suficient per no semblar encara més ridículs. Enguany, en canvi, el calendari que hem arrossegat després de les eleccions del 20 de novembre ha fet que este Nadal haja estat d'una frenesia política mai vista i, conseqüentment, també informativa.

La constitució de les cambres estatals, els nomenaments dels ministres i dels alts càrrecs del nou Govern de Rajoy i, sobretot, les retallades socials i l'augment dels impostos aprovats als primers Consells de Ministres han fet que, sumades a casa nostra al risc de fallida de la Generalitat i als propis retalls autonòmics, a més de les últimes sessions del judici de Camps i de Costa i els casos de malversació de fons públics lligats a Urdangarín han fet que enguany entre gamba i gamba (i fins arribar als torrons) les converses a les taules familiars i d'amics hagen estat de tot tret de nadalenques.

En poc més d'un mes, i sense haver fet cap aparició pública (i el més greu, haver anunciat que no la farà fins febrer) Rajoy ja s'ha carregat el Nadal.

I encara li queden quatre anys per davant.

Publicat a l'Informatiu

"la Caixa", ¿dígame?

Telèfon:

— Bienvenido a ”La Caixa”, si quiere ser atendido en castellano pulse 'uno'. Benvingut a ”LaCaixa”, si vol ser atès en català, premi 'dos'.

Dos:

— Buenas tardes, le atiende Wendolyn, ¿en qué puedo ayudarle?

BOE

Estos primers dies de l'any s'ha parlat tant de dos anuncis apareguts al BOE i han estat tan comentadíssims a les xarxes socials que per un moment he tingut la impressió que en lloc d'haver estat publicats a l'antiga Gazeta de Carles III ho havien estat al Marca.

Tots dos anuncis, analitzats superficialment, podrien servir per fer-nos una idea del que se'ns ve a sobre: hòsties i més hòsties, ja que d'una part, ens assabentàvem que el Ministeri de l'Interior es gastava vora un milió i mig d'euros en artificis lacrimògens i fumífers per a la Guàrdia Civil; i d'altra, que cada mes de 2012 el Govern de Mariano Rajoy lliurarà a l'Església catòlica 13.266.216,12 euros en concepte de finançament (pàg.42). Un damunt de l'altre. I cada puto mes.

És cert que ambdues publicacions juntes criden l'atenció i que la primera sembla una al·legoria (per allò de les llàgrimes) de l'horitzó que dibuixen les retallades socials que ja ens han anunciat i d'aquelles que vindran, però cal fer una lectura més completa per evitar caure en el parany de la crítica equivocada, perquè si ens fixem una miqueta comprovarem que la licitació de la compra dels gasos lacrimògens i fumífers per a la Benemèrita es féu el 25 de juny i que l'adjudicació del contracte tingué lloc el 4 de novembre.

Igualment, pot indignar que l'Església catòlica arreplegue cada mes eixa quantitat obscena de diners en una situació de crisi que frega la recessió econòmica, però novament hem d'estar a la lletra menuda: fou la Llei 42/2006 de Pressupostos Generals per a l'any 2007 la que establí per primera vegada que el Govern entregaria a l'Església el 0,7% de la quota íntegra de l'IRPF d'aquells contribuents que així ho desitjaren (la famosa creueta dels catòlics) a costa, això sí, dels pressupostos de tots els ciutadans i que suposà que ja en 2007 els escarabats de negre s'emportaren 12.501.051,76 euros mensuals.

Per tant, en el primer cas el nou Govern s'ha limitat a complir amb una obligació contractual ja licitada i adjudicada per l'anterior executiu; i en el segon només a aplicar unes disposicions -en realitat una pròrroga- d'allò que es posà en marxa en 2007.

Per descomptat que sóc de l'opinió que ni l'adquisició de material antidisturbis ni el finançament de la Secta catòlica haurien de ser una prioritat en una situació de crisi que força a apujar els impostos i a retallar drets i prestacions, però ens enganyarem si busquen responsabilitats al nou Govern de Rajoy, perquè el que hem de tindre ben clar és que l'ombra (i la ressaca) de l'últim govern socialista encara és allargada. 

 

La “gauche caviar”

No recorde què em portà a acabar parlant de Sarkozy amb un francés la Nit de Cap d'Any en companyia del meu amic F. ni per què vam acabar fent ús del terme gauche divine.

— ¿Qué significa gauche divine? —preguntà el francés.

— Hombre, es la expresión que se utiliza para referirse a la izquierda pija... pero, espera un segundo, ¿los franceses no decís gauche divine?

— No, no lo había oído nunca...

— Vamos, no me jodas. ¿Y qué decís?

— Gauche caviar.

Em vaig emocionar.

— No me jodas, no me jodas... ¡pero si eso todavía es mejor!

I és que resulta que la gauche divine de tota la vida, a França es coneix com gauche caviar, a Anglaterra com champagne socialist, a Itàlia són els radicalchic i als EUA els limousine liberal.

Amb tot això, qui no voldria formar part d'esta classe tan meravellosa?

Primeres mesures

 

No sabem què ha estat d'allò de “els espanyols mereixen un govern que no els diga mentides” i de “la meua intenció és no apujar els impostos” perquè menys d'una setmana després de ser investit president del Govern, Rajoy ha fet just el contrari: mentir els espanyols i apujar els impostos.

Només ha fet falta arribar al primer consell de ministres mínimament executiu per reformar a l'alça, entre altres, l'IRPF i l'IBI sense que ningú es porte les mans al cap, especialment aquells que han confiat cegament en el PP per salvar el món:

— Els socialistes no li han deixat un altre remei.

— Això no és cert, perquè Rajoy ja coneixia l'estat general dels comptes i tot i això fa només una setmana encara negava que apujaria els impostos.

— Bé, però no et semblen correctes les mesures?

— Home, em semblen millor del que féu ZP amb l'IVA, les pensions i els sous dels funcionaris, però eixa no és la qüestió.

— I quina és la qüestió?

— La qüestió és que no se'ns pot tractar com si fórem idiotes i que no se'ns pot mentir tan descaradament.

— La veritat és que els rojos mai esteu contents.

Paga la pena prendre-s'ho amb tranquil·litat, perquè eixe és el nivell discursiu que ens espera per als propers quatre anys.