Mort i integrisme al Madrid Arena

Encara que sabem que la gent mor cada dia, és inevitable que determinats casos ens afecten més que els altres perquè, encara que no ens toquen de prop, ens agafen en un moment més baix d'ànim, perquè hi ha una sobreexposició als mitjans de comunicació, per la brutalitat dels fets o, senzillament, perquè, per qualsevol raó, som capaços de sentir més empatia.

Totes estes circumstàncies s'han donat a propòsit de la mort de cinc xiques en una festa madrilenya la nit del 31 d'octubre al recinte Madrid Arena. Absolutament totes. I encara hem de sumar les possibles (ir)responsabilitats polítiques i judicials que se'n derivaran per afegir més llenya i indignació a un foc que continua cremant des de la nit dels fets i que s'alimenta cada matí des dels platós dels magazíns de les televisions espanyoles.

He de confessar, però, que una de les coses que més em va sorprendre foren les paraules de la mestra d'una de les xiques el dia del soterrar als micròfons de no sé quina cadena de televisió. Vingué a dir una cosa així: “Sí, Belén ha tingut una mort terrible, però estic segura que en mig de tot allò tingué temps per penedir-se dels seus pecats i que ara està al cel”.

I he de reconéixer que em vaig indignar molt, perquè encara hui no puc imaginar quins pecats pot haver fet una xica de désset anys que meresquen que dedique l'últim alè de la seua vida a penedir-se'n, i ho vaig atribuir a eixe integrisme expansiu que viu entre nosaltres i que es paga amb diners de tots.

I després ja vénen coses com esta:

Vaig trobar este retall al FB de la Revista Mongolia.