"Que guai"

Sempre he pensat que la gent que treballa amb xiquets esdevé idiota.

Serà millor que m'explique: de la mateixa forma que els advocats de família i penalistes ens convertim en persones indesitjables —els advocats fiscals només esdevenen rics— per culpa de treballar amb persones que travessen un moment complicat de la seua vida, crec que treballar amb xiquets fa que el cervell acabe reblanint-se una miqueta.

Òbric parèntesi. I açò no va pels mestres, pediatres, cangurs, pares de família, puericultors i pederastes que conec. Ells són totes magnífiques persones. Tanque parèntesi.

Açò ho dic perquè ahir vaig quedar per a berenar amb un mestre de xiquets menuts i totes les converses eren d'este estil:

—Advocat, no?

—Sí.

—Que guai...

O d'este altre:

—I on vas estudiar?

—A Tarongers.

—Que guai...

I d'este altre:

—No hauries de fumar. És mal per a la salut.

—Ja ho sé. Vull deixar-ho.

—Que guai...

En acabar el café, el qual, per descomptat era molt “guai”, me'l vaig emportar a l'habitació. M'arraconà contra la paret i començà a mossegar-me el coll mentre li desbotonava la camisa i li grapejava l'entrecuix, fins que vaig haver de fer un pas enrere:

—Espera un segon —vaig dir mentre li abaixava, tot d'una, els pantalons i els calçotets i deixava al descobert un penis de proporcions equines.

—Què passa? —em preguntà.

—Però tu has vist el que et penja entre les cames? Quan això empalme no t'arribarà la sang al cap i et desmaiaràs.

Va riure i preguntà:

—T'agrada?

I jo me'l vaig mirar amb cara de idiota i només vaig poder articular:

—Que guai...