Protegit (I)

Tinc entre mans, des de fa uns mesos, un cas del qual no puc donar molts detalls ja que en el seu moment tingué certa repercussió mediàtica.

Encara ens trobem en fase d'instrucció, que és aquella que utilitza el jutjat per fer arreplega de les proves que, arribats al cas, hauran de fer-se servir en el judici i que solen concretar-se en prendre declaració a l'imputat i a la víctima (si hi ha o ha sobreviscut), buscar testimonis dels fets, adjuntar documentació que puga acreditar algun extrem i ordenar dictàmens pericials de qualsevol tipus, des de proves cal·ligràfiques a valoracions econòmiques.

En este cas en concret, donat que és una mica complicat, la cosa va prou lenta i, després d'un grapat de mesos, el jutjat encara acordà per a principis de setmana la declaració dels suposats testimonis dels fets que s'imputen al meu client, però amb un element afegit: tenien la consideració de testimonis protegits, la qual cosa suposa, en la pràctica, que la seua identitat queda en secret per evitar represàlies, ja que s'entén que corren algun risc.

Òbric parèntesi. La consideració d'un testimoni com a protegit és una excepció a la regla general perquè afecta el dret de defensa, donat que la identitat dels mateixos roman en secret, especialment per a l'advocat de l'imputat. Tanque parèntesi.

Els testimonis protegits no s'identifiquen, doncs, amb nom i cognoms, sinó que depén de la imaginació del funcionari que porta l'expedient: poden ser números, signes del zodíac, nom d'animals o, com en este cas, colors. Això, en principi, hauria de servir per salvaguardar la identitat del testimoni protegit, la filiació del qual queda en una peça separada a la qual només té accés el jutge instructor.

El primer problema el trobem, en primer lloc, quan un testimoni protegit, al qual la policia ha rebatejat com “COLOR BLANCO” i que resulta fonamental en el cas, a l'hora de signar la seua declaració davant la policia no es limita a fer una ratlla (o una creu), sinó que escriu el seu nom i cognoms en majúscules, com si fóra un xiquet de cinc anys, i que l'únic que se n'adona de la pífia és precisament qui no hauria de fer-ho: és a dir, jo.

—Puc parlar un moment amb la jutgessa? —vaig demanar a la funcionària amb l'expedient entre mans el dia de la detenció del meu client.

La funcionària va tòrcer el morro i va cridar la jutgessa.

—Dígame, letrado.

—Verá, señoría, quería advertirles de un error que se les ha pasado por alto, y es que en la declaración del testigo “COLOR BLANCO” se lee perfectamente su nombre y apellidos. ¿Lo ve?

La jutgessa es va quedar del color del sobrenom del testimoni protegit i em va voler agafar l'atestat, però jo no vaig amollar els fulls.

—¿Ahora qué hacemos, señoría?

La jutgesa va recuperar el color de la cara i es va refer:

—Vamos a hacer lo siguiente: usted tacha ese nombre, lo borra de su mente y hacemos como que esto nunca ha pasado. ¿Lo entiende, letrado?

—Por supuesto, señoría, —i hi vaig afegir: ¿pero puede soltar el atestado?

Açò, com deia, tingué lloc el dia de la detenció del meu client, que fou quan em vaig fer càrrec de l'expedient, però encara faltava prendre declaració a “COLOR BLANCO”, “COLOR VERDE” i “COLOR AZUL”.