dimarts, 29 de juny de 2010

Pronunciament

Si hi ha alguna cosa que la comissió de Deontologia del Col·legi d'Advocats no em perdonarà mai no és el fet d'exercir el Dret de forma irresponsable, d'haver anat al jutjat borratxo i drogat, d'haver desvetllat secrets judicials que es trobaven sub iudice, d'adreçar-me als òrgans jurisdiccionals en valencià, d'haver renunciat a la corbata o d'haver celebrat judicis amb unes converse als peus, sinó justament el fet d'haver posat en evidència amb la meua actitud que l'exercici de l'advocacia és la cosa més senzilla del món i que els advocats no treballem tant com molts companys volen fer creure.

Així, de la mateixa forma que la majoria d'advocats són persones absolutament indesitjables, sense cap altra vocació que la de fer diners ràpidament i amb una taula de valors ètics i morals fastigosament relativa i voluble, els altres grans professionals del Dret, açò és: els jutges i els magistrats, no se'n queden curts.

Tot i això, sempre he pensat que el descrèdit social que pateix l'administració de Justícia era una cosa exagerada i alimentada, justament, per aquells que no han trobat als jutjats la raó que la vida no els havia donat, però l'espectacle que ha donat el Tribunal Constitucional en relació al recurs del Partit Popular contra l'Estatut a banda de vergonyós i inoportú, no acabarà per resoldre res de res.

Efectivament, el pronunciament de l'òrgan presidit per María Emilia Casas no ha acontentat ningú, de forma que a una banda podem llegir s'ha avalat la major part del seu contingut i a l'altra que s'ha retallat fins a dir prou. I el pitjor és que potser tots dos extrems tenen raó.

L'únic mèrit de l'Estatut, a banda de ser la llei redactada amb menys perícia que es recorde des dels deu manaments, és haver aconseguit amb una tramitació parlamentària vergonyosa i impossible, haver fartat l'opinió pública i, sobretot, haver posat en qüestió la utilitat, el partidisme i la independència dels grans òrgans del poder judicial a la Confederació Ibèrica de Nacions.

I algun dia li haurem de reconéixer el mèrit.



6 comentaris:

ferran ha dit...

El camí cap a l'autodeterminació o l'independentisme cada dia és més curt... gràcies a la senyora Maria Elena & Cia

Clidice ha dit...

cada dia estic més convençuda que he de cridar a la família per llegir-te, perquè fer l'onada tota sola és una mica patètic ;)

Miquelet ha dit...

Pero es poder jurisdiccional o "Un organo constitucional especial" no s'integra al Poder Judicial, veritat?? es purament polític con el "Consejo constitucional Francés", oi? els membres no son jutges, com els que batallem tots els dies

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Ferransito, no me sigues taliban. I és prompte per endevinat les conseqüències polítiques de la merda de sentència que han avortat... però potser ara Esquerra no perd tots els diputats XD

Clidice: si crides la família per llegir-me fes el favor de penjar el vídeo al youtube ;) moltes gràcies pels teus comentaris tan generosos!

Miquelet: espere que siga una broma i que no sigues un jutge, perquè si no potser hauríem de començar a parlar d'eixa tendència vostra d'imposar l'obligació de compareixença apuc acta a tot cristo ;) Salut i gràcies!

Albert B. i R. ha dit...

El TC és un simple òrgan polític que PSOE i PP s'han tret de la màniga per a vestir de falsa legalitat les seves decisions. A més, en aquest cas, trobem que hi ha un mort, un recusat i 4 que ja haurien d'haver plegat. No és legal ni des de la "legalitat" espanyola! Això sí, ens ho han deixat clar: la independència és l'única sortida!

Busca qui t'ha pegat ha dit...

Gràcies pel comentari, Albert, tot i que entenc que afirmar que 'la independència és la única sortida' és tant com afirmar que 'haver fet un estatut com déu mana era la única sortida'.

Salut!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails