Saudade viatgera

Sempre que em toca encetar un viatge em pose una mica frenètic. M'excita la idea de marxar però, alhora, m'entra una mena de melangia prematura perquè sé que trobaré a faltar la vida que tinc a casa.

Este segon sentiment és una mena de morriña premenstrual o saudade portuguesa que fa que als nervis i a l'excitació d'una nova aventura haja de sumar-hi una dosi de malenconia sense sentit, perquè encara no he marxat i perquè sempre desapareix només facture l'equipatge.

Este divendres marxe a Austràlia i rodaré pel continent dels cangurs i dels coales fins mitjan agost, però no puc deixar de pensar en el que em deixe a casa: els amics, els meus pares i la iaia, els clients, la platja i la marjal... com si els portara a tots als muscles i com si l'arròs no poguera madurar sense mi.

Fa una setmana que comencí a fer la maleta (o, millor dit, imaginant una maleta d'hivern que no gose a encetar) i no puc evitar sentir-me una mica sobrepassat: són massa coses, són massa dies i està tot molt lluny.

Però no sé a qui vull enganyar: si la cosa fóra tan insuportable no m'haguera fet amb uns altres bitllets d'avió per a setembre.