De The Leftovers a Dag

 

Anit, mentre pensava si el primer capítol de l'últim invent d'HBO, The Leftovers, m'havia agradat o era una puta merda (encara que totes dos coses es poden donar al mateix temps) va sonar el telèfon.

Eren les onze de la nit i no tenia el número guardat, però tot i això vaig despenjar:

—Hola, soy yo.

—¿Quién?

—Yo.

Em vaig rascar el cap.

—¡Hostia! Tú.

Era El Ploramiques.

—¿Pasa algo?

—Perdona que te moleste, pero es que no sabía a quién a llamar.

“A qualsevol altra persona viva del món?” vaig pensar.

—Verás, es que mi nuevo novio tiene un problema legal y he pensado en ti.

—¿En serio?

—Es que ha recibido una notificación esta mañana y está un poco nervioso. Si te parece bien, te lo paso y que él te explique. Se llama Roberto.

I El Ploramiques em va passar amb El Nuevo Novio, al qual vaig haver de resoldre uns dubtes sobre una citació que havia rebut de matí, fins que em va dir:

—Espera y pongo el manos libres y así te damos las gracias los dos.

Estava tan horroritzat que em vaig posar un capítol de DAG, una sèrie noruega sobre un conseller matrimonial completament destrellatat, que em va reconfortar moltíssim amb este monòleg que es va marcar: “Quan vius sol el teu objectiu vital és poder dir “que feliç sóc”, però quan vius amb algú només pots ser feliç si condiciones la teua felicitat a la de l'altra persona. Per això no té sentit abandonar la meitat de la teua llibertat, doblant la responsabilitat i no guanyant-ne res, sobretot quan la majoria de les relacions que funcionen bé no estan basades en l'amor, sinó en la culpa i la consciència. L'amor és oscil·lant, però la culpa és constant. Si una persona creu que està obligada amb la seua parella pels pecats que ha comés, tendirà a fer tot el possible per acontentar-la i fer-la feliç. Per això, l'engany ha salvat un bon grapat de relacions.”

Ni això explicaria el poc trellat d'El Ploramiques.