dimecres, 17 de setembre del 2014

La conversa (i II)



No ho entenc, fill.
Què no entens, papà?
Que no vullgues casar-te o ajuntar-te o el que siga i tindre fills.

Veig que el tema, de veritat, preocupa mon pare i decidisc ser irritantment autocomplaent:

No és que no vullga; és que no em fa falta perquè m'agrada la vida que tinc i no trobe la necessitat de complicar-me l'existència. No em fa mal res, tinc una feina que m'encanta i que em realitza, una casa bonica i un vestidor ple de roba, tants amics que em costa atendre'ls com es mereixen i, fins i tot, de tant en tant pegue algun polvo.

Òbric parèntesi. Tampoc no cal donar massa detalls a un pare sobre estes coses. Tanque parèntesi.

I no creus que...
De veritat, papà, que pots estar tranquil. Sóc molt feliç i als meus dies els falten hores per a fer tot allò que vull i que m'agrada fer i estime i em sent estimat per molta gent. No pots imaginar-te com d'afortunat em sent cada dia gràcies a les persones que m'envolteu.

Mon pare relaxa les arrugues del front.

Bé, en eixe cas, i si vols que em quede més tranquil, només m'has de prometre una cosa.
Quina?
Que si trobes algú que et vullga i a qui tu vullgues almenys intentaràs no cagar-la.

Ara sóc jo qui es relaxa al seient del copilot.

Això sí que t'ho puc prometre.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

veus, en el fons es comprensiu, només vol que siguis feliç, sigui com sigui, encara que no sigui a la seva manera :D

Rabosa platejada ha dit...

Com ens coneixen els pares .... Sembla que no s´enteren de res de la nostra vida, i ens coneixen com ningú.
Això, sovint ens molesta, pero és reconfortant.
Fa poc m´he quedat orfe del tot i ho trobe a faltar ...

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails