dimecres, 6 d’octubre de 2010

Juan Miguel i les animetes santes

L'altre dia discutíem a casa dels meus pares sobre l'edat de la veïna, la dolça tia Ineseta, que és filla de la difunta tia Inés i alhora mare d'Inesiues. Poca broma amb els diminutius valencians. 
 
Jo assegurava que devia de ser molt vella perquè és vídua, té néts i nétes, pateix de cataractes i està plena d'arrugues. A banda, la conec des que vaig nàixer i, no sé per què, tota la gent que campava pel món abans que jo em sembla terriblement antiga.

Siga com siga, no aconseguíem posar-nos d'acord i la iaia, en un moment donat de la discussió, amollà una dada biogràfica de la tia Ineseta que fins a eixe moment jo ignorava: tenia un germà bessó.

- Si se refereix a Juan Miguel ja li dic jo que ha perdut el cap del tot: ell és molt més jove.
- Calla, fill i deixa que t'explique: en casa d'Ineseta eren quatre germans: ella i el bessó, el del mig i Juan Miguel.
- I per què només conec Ineseta i Juan Miguel? -vaig preguntar.
- Perquè el bessonet d'Ineseta i el del mig moriren fa molts anys.
- Els dos germans? I com moriren?

La iaia baixà la veu, tot i tractar-se d'un fet esdevingut fa més de seixanta anys.

- S'ofegaren a l'Albufera.
- Els dos? Alhora?
- Sí. El bessonet no tindria més de deu anyets i son pare els va perdre de vista un moment. Sembla que el més menut caigué de la barqueta a l'aigua i el majoret se llançà a ajudar-lo i com no sabien nadar perquè en aquella època no sabia nadar ningú, s'ofegaren els dos.
- Però què diu? -vaig preguntar horroritzat.
- Recorde que jo estava en costura quan passà i quan aní a casa d'Ineseta tenien els dos xiquets estesos al llit, un al costat de l'altre amb la robeta encara banyada i bruta.

Òbric parèntesi. Sembla ser que aleshores no havien sentit parlar encara de la prohibició de manipular els cadàvers per mort no-natural fins que un jutge ho autoritze. Tanque parèntesi.

- Redéu, iaia. La imatge és esgarrifosa.
- Sí que ho era sí, i per això, quan nasqué el més menut li posaren Juan Miguel, perquè els germanets que s'ofegaren els deien Juan i Miguel.
- Quin mal rotllo, iaia.
- Eren animetes santes, fill.


4 comentaris:

Clidice ha dit...

Quan era petita (ho vaig ser, ho jure) un nen del barri es va ofegar en una sèquia. El pare el va dur a casa seua i ja està. Aleshores cada any s'ofegava algú. Aquesta era una història molt habitual i les expressions de la teua iaia calcades.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

No em malinterpretes: sé que tothom (i totdon) ha estat menut en algun moment donat ;)

Hui si algú manipula el cadàver d'un altre se la juga ben jugada.

Canvien els temps.

Clidice ha dit...

M'has fet recordar que la meua padrina, que va néixer al 1900 (els meus avis eren molt vells), m'explicava com va morir el seu primer fill, i és que va néixer setmesó i el van posar en una capsa de sabates, amb cotó-fluix i prop d'una bombeta que l'escalfés, però no hi hagué res a fer. I en com, tenint tanta llet, va acabar fent de dida d'un xiquet, fill d'un senyoret de Barcelona i una corista, que després va adoptar i va ser el meu oncle.

M'ha abduït el temps! I tot per culpa teua! :D

David ha dit...

A mi també em va sorprendre molt quan em van dir que molta gent havia mort ofegada a l'Albufera de València, quan m'ho digueren per primera vegada jo no sabia que l'Albufera fos tan perillosa, però un dia navegant per ella, bufava un fort vent i les ones feien por, semblava com si estiguérem enmig de la mar, es veu que és prou fonda en algunes zones i que tots els anys mor algú (almenys això em van contar, no sé si serà cert o m'ho dirien perquè li tingués respecte, que tot pot ser...)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails