Telecinco o l'abisme

Aquells que no tenim problema a l’hora de reconéixer que ens agrada la televisió i que pensem que és un instrument perfectament vàlid per entretindre i informar i que al mateix temps celebrem que siga el mitjà que ens proporciona nous productes culturals, com ara les sèries The wire, Six feet under o Lost, estem d’enhorabona, ja que cada vegada que es publiquen els índexs d’audiències Telecinco, la cadena més infame de la televisió, fa un pas enrere i perd punts percentuals d’audiència.

Telecinco té molt de mèrit, perquè ha aconseguit allò que ni tan sols Antena 3 aconseguí en el seu pitjor moment: fer que tota la seua programació, des de bon matí fins a última hora de la nit, mereixca ser passada per una trituradora.

La cadena amiga, però, sembla no tindre prou amb la pèrdua d’audiència i amb el descens a les clavegueres de la qualitat, i per augmentar la nostra satisfacció no fa més que anunciar nous programes que no faran una altra cosa que rebaixar encara més -si fóra possible- la graella d’una programació que destil·la misèria per totes bandes amb programes com el d’Ana Rosa, La caja, Rojo y negro, La Noria, Hombre, mujeres y viceversa, Supervivientes, El juego de tu vida, Escenas de matrimonio o Está pasando.

Així, si no teníem prou amb saber que el pobre sobreexplotat Jesús Vázquez es farà càrrec de Guerra de sesos, un programa destinat a produir vergonya aliena en l’espectador, Telecinco ha anunciat el retorn de Javier Sardà, aquell senyor de mitjana edat que encara es considera atractiu i intel·ligent (no sabem ben bé per què), i de Mercedes Milà (terrible combinació!) a un programa que porta per nom La tribu.

Malauradament no sé com desprogramar Telecinco de la meua televisió.

Sessió al divan

Sempre he professat una admiració especial pels parricides, ja que estos pobres innocents són capaços de portar endavant allò que la resta de la humanitat només somia: assassinar el propi pare.

 

Hi ha un fum de coses de mon pare que em posen a parir, però la que m’insufla unes ganes gairebé incontrolables de seguir l’exemple d’Èdip és el seu tarannà obsessiu i maníac que el porten a preguntar-te i/o ordenar-te el mateix a totes hores.

Des que visc sol no he de suportar eixe tret de la seua personalitat que m’empenta de forma irremeiable a la comissió d’un assassinat, però des que van començar les obres de RasoirHouse em toca passar moltes (massa) hores amb ell i les converses sempre són iguals: ell em pregunta alguna cosa; li la conteste; i als dos minuts torna a preguntar-me-la i jo li la torne a contestar amb una idèntica resposta; però als tres minuts torna a preguntar-me-la i així pot passar toooooota una vesprada sense donar-se compte que amb el pas dels minuts jo mire cada vegada amb uns ulls més injectats en sang qualsevol objecte que em puga servir d’arma homicida: un martell, una pala o una rajola.

Al principi vaig barallar la possibilitat d’una demència senil prematura, però prompte vaig descobrir que ho fa, senzillament, perquè no escolta. És així de fàcil.

Hi ha, però, un altre tret de la personalitat del meu pare que encara em posa de més mala hòstia i que és el responsable del respecte que sent per aquells que tenen la determinació de caure en eixa temptació tan encisadora i freudiana com és el parricidi: la seua capacitat innata per fer que aquells que estem més a prop seu intentem assumir la culpabilitat de fets amb els quals no hi tenim res a veure.

Ho explicaré millor amb dos exemples que han tingut lloc esta setmana: esta mateixa nit m’han trencat l’espill del retrovisor del cotxe, el qual estava ben aparcat i, justament, a la porta de casa dels meus pares.

La seua resposta, quan ha estat informat de l’incident, ha estat acusar-me de no plegar mai els retrovisors i de pretendre que assumira la responsabilitat per un fet sobre el qual no tinc res a veure, ja que el fet que els retrovisors estigueren o no plegats no haguera evitat res, perquè es tracta d’un acte de vandalisme al qual no cal buscar-li més explicacions, sobretot pel fet que l’espill que han trencat és que estava a la banda de la vorera del carrer.

L’altre cas, però, encara és més il·lustratiu: dimecres a ma mare li van furtar el bolso a l’aparcament d’un centre comercial mentre carregava les bosses de la compra. El furt no fou massa traumàtic, perquè ma mare no es va donar compte: mentre ella posava les bosses al maleter, des d’un altre cotxe van allargar la mà i el van agafar, però independentment d’això ella estava prou afectada.

Vingué a casa i la vaig acompanyar a posar la denúncia i al centre comercial a preguntar si havia aparegut la documentació, però el meu pare va decidir que, donada la situació, el millor era preguntar a ma mare, i cite textualment:

- I es pot saber quina necessitat tenies tu d’anar al centre comercial un dimecres?

Vaig buscar de reüll algun objecte contundent per portar endavant un assassinat, però donat que no tenia res a mà, em vaig limitar a amollar:

- I es pot saber, papà, quan vas decidir perdre el poc sentit comú que et quedava?

Fer-se vell

Una mostra evident del fet que la meua família cada dia pateix més disfunció (ja hem deixat enrere allò de ser una família francesa) tingué lloc ahir a hora de dinar: mentre servidor provava a superar la ressaca acumulada de dues nits d'excessos fallers i ma mare seguia arrossegant el trauma provocat pel furt que va patir dimecres a un centre comercial, mon pare intentava convéncer-nos que Matt és gai i que això explicaria moltes coses del seu comportament dels últims dies.

En un moment donat entre el primer i el segon plat, la iaia decidí intervindre i començà a contar una història destrellatada que inicià amb 'em vaig despertar amb el segon avís de les campanes a missa...'.

Després d'una estona, durant la qual em vaig convéncer que la història de la iaia no tenia final, vaig deixar caure la forqueta i el ganivet sobre la taula i vaig preguntar:

- Iaia, esta història interminable ens porta a algun puesto?

La iaia va decidir acurtar la història i ens explicà que el dia anterior estava tallant-se les ungles dels peus (!), seguda al vàter (!!), quan les saies van esvarar amb la tapadora del sanitari (!!!) i la iaia va caure al terra amb tan mala sort que es va pegar amb el cap contra la porta del bany.

Quan mon pare, ma mare i un servidor vam aconseguir esborrar del cap la dantesca imatge 

de la iaia estesa al bany vam poder reaccionar com tocava fer-ho: trencant-nos a riure davant la indignació de la iaia, la qual -estic convençut- barallà la possibilitat de denunciar-nos a serveis socials.

Quan vaig ser capaç de deixar de riure, em vaig torcar les llàgrimes del ulls i vaig dir:

- Gràcies, iaia, ara ja no tinc ni ressaca.

I és que fer-se vell és una putada.

Concha

En un dels viatges que he fet al llarg de la guàrdia a la caserna de la Guàrdia Civil un dels agents d’Investigació m’ha dit que el sergent* de la comissaria volia parlar amb mi d’un assumpte personal.

En realitat, però, no es tractava de res personal ja que el sergent volia comentar-me un cas que vaig portar fa més o menys un any sobre una denúncia falsa, protagonitzat per la meua clienta Concha.

Òbric parèntesi jurídic. Una denúncia falsa és un tipus penal que consisteix, entre altres possibilitats, a denunciar un fet que no ha ocorregut en realitat. La modalitat més comuna és denunciar un robatori per cobrar de l’assegurança allò que s’ha perdut, per exemple. Tanque parèntesi.

Concha, una senyora filla de militars i que ja passa dels cinquanta anys, denuncià que li havien robat el bolso quan en realitat se’l va deixar oblidat a un bar. Dies després de posar la denúncia la Guàrdia Civil li va fer confessar que tot era mentida i que en realitat ningú li havia robat res.

Reòbric parèntesi jurídic. Els casos de denúncia falsa són molt més habituals del que a priori es podria pensar i la Guàrdia Civil té ordre expressa del Ministeri de l’Interior de perseguir-los perquè fan augmentar les estadístiques sobre delinqüència, per la qual cosa no és gens recomanable arriscar-se a posar una denúncia falsa. Retanque parèntesi jurídic.

Per obtindre la confessió de la nostra Concha, sembla que els agents de la Guàrdia Civil van pressionar la nostra protagonista una mica més del compte i li van causar un trauma de dimensions considerables, ja que durant tot el temps que vaig portar el cas Concha no em va deixar viure i hagué de visitar un psiquiatra perquè se sentia humiliada i vexada.

Arribà fins i tot a l’extrem de telefonar-me per dir-me que pensava allistar-se a ETA per poder assassinar agents de la Benemèrita (!), idea que vaig aconseguir treure-li del cap recordant-li que ETA no accepta en les seues files dones menopàusiques amb tendències depressives i nascudes a Conca.

Afortunadament, Concha deixà passar esta idea, però va decidir denunciar el sergent de la Guàrdia Civil davant els tribunals pel tracte vexatori que suposadament va rebre a la comissaria, denúncia que ha estat convenientment tombada, segons m’informà el sergent primer, pel Jutjat d’Instrucció i, després, per l’Audiència Provincial.

- La verdad es que no pensaba que esta señora llegaría tan lejos –vaig dir al sergent al seu despatx.

- Pues sí, Martí, esta loca de mierda ha ido a por a mí –em contestà i, per un moment, vaig vore el mateix nivell de bogeria als ulls del sergent que el que havia vist als ulls de Concha mesos enrere.

- Bueno, pero ya está.. –vaig provar a intervindre.

- De eso nada –m’interrompé i afegí: el que va a denunciar ahora soy yo. Esta tía ha ido a por mí y ahora va a saber lo que es bueno. Y si quiere que se suicide, la muy puta.

Mentre tornava a casa no vaig poder evitar pensar en tots els problemes que pateix la Justícia (amb majúscula) a la Confederació Ibèrica de Nacions i si este no seria el més greu: el poc trellat de les persones.

* * *

*sergent, del francés (sergent), deriva del llatí serviens, servientis, participi actiu del verb servire i manté la e en la primera síl·laba en català, anglés (sergeant) i italià (sergente). Per què en castellà (i en portugués) han canviat eixa e per una a jo no ho sé. Ni m’importa.

Protege mi inteligencia

Fa una estona m’han telefonat per oferir-me una guàrdia per al 12 d’abril, festivitat de Diumenge Sant. Tot i que pot ser una guàrdia interessant des d’un punt de vista econòmic, no l’haguera acceptat si no fóra perquè la nova campanya de l’església Catòlica em té irritat de mala manera i crec que treballar el dia que se suposa que Crist fou crucificat (o ressuscità, tan fa una cosa com l’altra) és la millor forma de santificar la festa.

L’efeminat Martínez Camino presentava este matí a la Villa y Corte la imatge gràfica d’una campanya a favor de la vida (sic) pocs dies després de l’anunci per part del Govern d’una llei de terminis per regular l’avortament.

La campanya suposa un insult a la intel·ligència de qualsevol persona que tinga dos dits de front, ja que denuncia que el linx ibèric està més protegit que no pas un xiquet amb cara de mongol i de més d’un any d’edat.

La campanya, doncs, supura cinisme i manipulació per cada centímetre quadrat dels grans cartells que ja omplin les nostres ciutats, entre elles el meu poble, però servidor defensa el dret de tot déu per fer allò que li semble més correcte per guanyar adeptes, sempre que no es faça amb diners públics, com és el cas de la puta església Catòlica.

El problema de la campanya, des del meu punt de vista, és que han triat un xiquet massa lleig per denunciar que el linx està més protegit que els fetus humans, perquè el cadell del felí és preciós i tendre, gairebé de peluix, però el xiquet (que d’altra part no és ni un embrió ni un fetus) té una cara estranya, com si els seus pares foren cosins germans o alguna cosa per l’estil.

I és que posats a manipular, redéu, no costa gens fer-ho bé.

La importància de la família

No hi ha res millor que un dia de guàrdia per tornar a la realitat després d’un cap de setmana de sol i de llit, de NIF i de carreres voreta mar amb Matt.

Este matí, quan encara no havia acabat amb unes declaracions que tenia a primera hora, m’han telefonat de la caserna de la Guàrdia Civil per informar-me que tenia un detingut al departament d’Investigació.

Era d’un cas sense massa importància, ja que es tractava d’un delicte de receptació (comprar alguna cosa que ha estat robada per un altre), però el més destacable era el client: un jove de raça gitana, fill d’una de les famílies més importants de la comarca.

Esta família controla el negoci legal de venda ambulant de roba als mercats de la zona i, oficialment, els membres de la família no estan implicats en cap altra mena de negoci (delictiu, s’entén per la cursiva) tot i que d’una forma més o menys perifèrica s’han vist esguitats per algun cas de tràfic de drogues i robatoris.

Juntament amb el meu client es trobaven els seus pares, que són pacients de mon pare des de fa molts anys i m’han reconegut en veure el meu nom quan els he ofert una targeta.

Així, sense voler, he acomplert el somni de qualsevol advocat penalista: esdevindre el defensor d’una família, en el sentit més criminal del mot.

Personalment, haguera preferit defensar els assumptes d’una famiglia italiana, veritable motiu pel qual he dedicat anys a estudiar italià, però donades les circumstàncies i el fet que l’Ndrangheta no es troba en el millor moment, puc donar-me més que per satisfet.

Qüestió de classes

He de reconéixer que m’agrada la nova secretària general del PP, la senyoreta de Cospedal: em sembla una persona moderada, actualitzada, sensata i, per si fóra poc, atractiva. Este gust, però, no té massa mèrit si tenim en compte que Cospedal substituí en el càrrec l’inefable Ángel Acebes, la qual cosa posa el llistó ben baix.

Malauradament, la secretària del PP este matí no ha estat massa afortunada en la Cadena SER quan per defensar Ana Mato, la pija més pija del PP amb el permís de Ricardo Costa, ha dit que "ha pasado ya tiempo en España desde que las mujeres somos independientes de nuestros maridos y lo que hace un marido no arrastra a la mujer" en referència al fet que l’exmarit de Mato va rebre un Jaguar per part de Francisco Correa, el principal implicat en la trama de corrupció vinculada al PP i que ja s’ha cobrat no sé quants càrrecs populars.

No sé què podia passar pel cap de María Dolores en el moment en què ens deixava esta perla de surrealisme pseudofeminista, però intentar apel·lar a la independència de la dona, en general, per salvar el cul d’Ana Mato, en particular, sona massa desesperat, principalment perquè si haguera estat al revés, és a dir: si hagués estat Ana Mato la que haguera rebut un Jaguar, el mateix problema haguera tingut el seu marit.

Mato ha de donar algunes respostes per una qüestió evident: ella forma part de la direcció del PP i el seu marit, ja ecs!marit, arribà un bon dia a casa amb un Jaguar quan era senador per Múrcia, ni més ni menys.

Imagine quina cara se li haurà quedat al nostre Beat Camps en assabentar-se que mentre ell es venia per unes jaquetes uns altres s’emportaven a casa un cotxe de luxe.

Espere que el Molt ecs!Honorable ho medite durant este cap de setmana, perquè jo no pense fer-ho mentre passege per la platja amb Matt i el NIF.

Bones noves: RasoirOffice, la coberta i un cap de setmana a la platja

Esta setmana sembla que només tindré bones notícies: d’una part, ja està pràcticament enllestit el meu nou despatx: RasoirOffice. El pintor ha acabat, per fi, el tractament de la paret final del meu despatx i el resultat és una paret oxidada.

Iván, el pintor, és un jove amb actitud d’indiferència i mirada de drogoaddicte, que porta un adhesiu de la discoteca Apache al cotxe i que sempre amaga els cabells rossos sota una gorra blanca. Si deixem això a una banda, és un xic exageradament follable.

La meua primera intenció era deixar totes les parets del despatx ben blanques, però em va suggerir tractar la paret frontal amb una pintura especial que simula l’oxidació del ferro i no puc estar més content d’haver acceptat la proposta, ja que combinarà a la perfecció amb els mobles que em serviran demà mateix.

Òbric parèntesi sarcàstic. L’oxidació és també un tret ben característic del funcionament de la Justícia -amb majúscula-, de forma que la paret oxidada és tota una declaració d’intencions. Tanque parèntesi sarcàstic.

En pocs dies, doncs, estaré perfectament instal·lat a RasoirOffice i podré continuar defensant els criminals, però amb un toc chic i pretensiós.

Malauradament, encara no he tingut temps -ni perícia- per preparar la imatge gràfica del despatx per a sobres, fulls i targetes de visita, així que si algun lector té el gust per fer-me alguna proposta -no cal que siga ni chic ni pretensiosa- li estaré eternament agraït i gustosament li faré un txec de ‘val per una defensa jurídica en cas d’homicidi’.

L’altra bona notícia és que des de la futura editorial de Busca qui t’ha pegat, Labreu Edicions, m’han fet arribar la maquetació de la coberta del llibre i m’ha encantat. En realitat, ja em va agradar la il·lustració de la portada, obra i gràcia d’un britànic de nom Tom Walker, però és que la maquetació és perfecta.

Aviat tindrem més notícies, però puc avançar que la primera setmana d’abril el llibre Busca qui t’ha pegat es podrà trobar a les llibreries.

Finalment, i per si tot açò fóra poc i si no passa res, este cap de setmana el meu marit/NIF i servidor el passarem a la platja, en companyia de Matt i del sol de març.

Inquilina

En poques setmanes hauré de deixar el piset on visc ara per a instal·lar-me a RasoirHouse i fa dies que estic malenconiós.

Vull dir, estic molt content i el projecte d’instal·lar-me a una nova casa em té molt il·lusionat, però haver de deixar este pis no em fa cap gràcia perquè a estos seixanta metres quadrats he passat els millors anys de la meua vida, els de més activitat sexual i social.

M’ha costat molta feina fer d’este piset un lloc agradable i bonic per viure: amb el temps he seleccionat cada peça de mobiliari i decoració fins aconseguir un lloc que hui encara em sembla perfecte.

Davant una mudança més que imminent, el meu pare -que n’és el propietari- ha decidit posar-lo en lloguer i la primera interessada ha estat la veterinària de Matt, que va vindre acompanyada de la seua sòcia a vore el pis.

Com no podia ser d’una altra forma, el pis els va encantar i la veterinària interessada em va dir que se’l quedava a partir de maig, tot i que em vaig dedicar amb fruïció a explicar les tares del piset: que l’escala és massa empinada, que l’escalfador no funciona bé i que és prou possible que els seus gats se suïciden pel balcó.

El més graciós de tot fou l’actitud de Matt, que en veure que les veterinàries que el martiritzen estaven a sa casa es posà a plorar i no sabia on amagar-se, i això que li vaig explicar que no es tractava de cap visita a domicili.

Crec que Matt també li ha agafat estima a este piset.

Te i fum

Feia setmanes que anava darrere un xic algerià amb el qual necessitava parlar per tancar un cas que porte entre mans. Este xic, però, semblava haver desaparegut del món i no hi havia forma de contactar amb ell.

Esta vesprada, però, el client m’ha informat que el xic algerià es trobava a un bar del poble i m’he apropat a parlar amb ell. Quan m’ha explicat on estava el bar el primer que he estar temptat de dir és que mai de la vida entraria a un barri com aquell a buscar un xic que no conec i que porta per nom Hamid, però han pogut més les ganes de tancar el cas que la por a ser segrestat per una milícia islàmica.

Treball de camp, doncs.

Així, he seguit les indicacions que m’havien donat (“el bar está entre una peluquería nigeriana y un locutorio colombiano”) i mentre m’endinsava en aquell territori, controlat per ciutadans d’allò que ara es coneix com països emergents, m’he emportat la primera sorpresa en escoltar que algú cridava el meu nom.

Era Tarek, un client al qual vaig defensar fa uns mesos per una temptativa de robatori. M’ha preguntat què feia per allí i li he explicat que buscava un xic i que m’havien dit que estava a un bar. M’ha mirat sorprés i m’ha acompanyat a un establiment sense retolació exterior:

- Pregunta en la barra –m’ha aconsellat abans de marxar.

He pres aire i he empentat la porta d’un antro menut, ple de fum, amb les parets negres i ple de taules ocupades per homes que fumàvem i bevien una infusió de color negre.

He fet una ullada ràpida i he comprovat que tots els clients del bar em miraven entre estranyats i sorpresos, així que m’he adreçat a la barra a preguntar pel xic algerià que estava cercant.

Per fer-ho he hagut de passar entre les taules i he pogut comprovar que coneixia la pràctica totalitat de la clientela del local: estaven Kada i Adil, acusats de tràfic de drogues; Hanafi i Mohamed, sorpresos per la policia quan robaven un cotxe; Said, acusat de violència de domèstica, Alí, a qui vaig evitar l’expulsió amb la presentació d’un recurs contenciós; Zidan i Mecheour...

- ¿Hombre, Martí, qué haces aquí? -m’ha preguntat Kada i ha afegit tot seguit mentre m’oferia la seua cadira i em servia un got d’infusió: Siéntate y tómate algo.

- Pues estoy buscando a un tal Hamid -he explicat mentre seia a la cadira de Kada sense treure’m la gavardina.

Tots han callat durant massa temps fins que Kada s’ha apropat i m’ha dit amb veu baixeta que el de la barra era el seu germà Abdul i que havia de preguntar-li a ell.

Abans, però, he passat una estona al bar algerià, envoltat dels millors clients, entre gotades d’aquella infusió ben negra i el fum dels cigarrets.

Això sí, de Hamid no he trobat ni rastre.