divendres, 23 de gener de 2009

Pròxima parada: Barcelona-Sants

Este cap de setmana el passaré a Barcelona i, en contra del que puga semblar, no tinc cap intenció de beure, drogar-me o follar, ja que el principal objectiu del viatge és, a banda de retrobar-me amb vells i nous amics, començar a tractar -con el permiso de la autoridad y si el tiempo no lo impide- un d’aquells projectes que espere veure materialitzat en 2009 i del qual avançaré notícies ben prompte.

Independentment d’això, ja fa temps que he fet de Barcelona una mena de ciutat-amagatall o reserva espiritual per fugir de la realitat i que em permet tornar a posar els peus al terra. Així, este cap de setmana em servirà per provar a deixar enrere una sensació d’incontinència emocional que em persegueix fa massa dies i que ahir em portà a viure un moment estúpidament inefable.

En acabar de dinar vaig anar a la piscina amb la intenció de fer uns llargs, però en posar el peu a l’aigua vaig comprovar que alguna cosa no estava bé del tot: la piscina era completament buida, sense rastre de cap altre nadador, ni dels xiquets escandolosos dels cursets, ni tampoc dels socorristes-monitors.

Després d’uns quants llargs la piscina continuava a oferir la mateixa imatge i només s’escoltava el soroll de l’aire condicionat, així que vaig decidir prendre aire, omplir els pulmons, i surar, com quan era menut i feia el mort a la platja el dies de ponent.

Vaig acabar al mig de la piscina, completament estirat i relaxat, surant com feia temps que no ho feia, amb les orelles sota el barret de goma, i amb mig cap sota l’aigua, de forma que només escoltava el soroll de les màquines depuradores d’aigua i el vent a l’exterior de la piscina.

Vaig tancar els ulls i vaig deixar la ment en blanc durant uns minuts, fins que vaig tindre la sensació d’estar a una pel·lícula de la Coixet, envoltat de pretesa artificiositat, i que la piscina s’havia traslladat a un poble industrial d’Escòcia o a una zona suburbana dels EUA.

Immediatament vaig eixir de la piscina i em vaig encaminar als vestidors una mica alarmat, perquè quan creus formar part d’una pel·lícula de la Coixet és que alguna cosa no va bé del tot.



3 comentaris:

rogerbcn ha dit...

en la vida hi han moltes escenes coixet:

algú va sol sentat en un tren, s'atura en una estació i el tren està estona i estona sense marxar...ho fa pero leeeeentament arribant al seu destí amb moooolt retard...

...i love coixet

nuriet ha dit...

després de parlar amb tu a través de tantes i tantes identitats internautes (vull dir les meves, que tu ja fa anys que ets fidel a la teva), per fi ens hem trobat cara a cara.

si es que dios los cria i ellos se arrejuntan.

;-)

petons i fins aviat!

núria

Nand ha dit...

Doncs eixes seqüències de la Coixet són molt bones. // Espere la crònica i el que hages de contar! :)

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails