Per culpa de la guàrdia que he patit este cap de setmana vaig poder veure la nova estrena d’Antena 3 per a la nit de dissabte: Rico al instante.
El mecanisme del programa és senzill: per participar-hi només cal enviar un missatge de text a un número de telèfon. Entre tots els sms rebuts, se seleccionen cinc persones per a participar en directe en una aberració i humiliació pública sense precedents, ja que un reporter es planta a ta casa sense avisar i et dóna trenta segons per explicar per què mereixes guanyar el mig milió d’euros que hi ha en joc.
En este punt radica l’esperpent del programa, ja que res bo es pot esperar d’aquell tipus de persona que decideix participar en esta mena de programes i enviar un sms per pretendre fer-se rico al instante (sic).
Així, quan el programa entrà a les cases dels cinc finalistes vam poder comprovar la misèria intel·lectual i el nivell sociocultural dels concursants, els quals, no ens enganyem, representen ben bé la classe mitjana de la Confederació Ibèrica
El més graciós fou comprovar que dos dels concursants havien agafat el mòbil dels seus pares per enviar l’sms en qüestió i estalviar-se l’euro i pico que costa el missatge.
El primer fou el guanyador del mig milió d’euros: una barreja de xoni, quillo i bakala a parts iguals que havia decorat sa casa amb arcs de cartó pedra que simulaven un castell medieval i que tenia la capacitat dialèctica d’una sabata.
El segon fou un adolescent basc que envià el missatge d’amagat, la mare del qual intervingué en directe al mig del carrer per dir que li semblava fatal esta mena de programes i que obligà el programa a deixar ben clar que només hi poden participar els majors d’edat.
En acabar el programa, i mentre provava a no vomitar el sopar, em va vindre un dubte al cap: qui hauria de ser lapidat: els creadors d’un format televisiu tan miserable o aquells que es presten a rebaixar la seua dignitat d’una forma tan indigna.
Però mentre escurava els plats del sopar no vaig poder evitar una mena de remordiment i em vaig preguntar si aquells que havíem assistir a l’espectacle també érem, en part, una mica culpables.
3 comentaris:
Està clar que esta mena de programes no es farien si no hi haguera ningú dispost a mirar-los... Jo només mire Amar en tiempos revueltos i li pose ciris a la Verge del Carme pa que s'acabe ja d'una volta. La puta telenovel·la me fa pedre hora i mitja de dilluns a divendres, dos anys que fa que estic ENGANXÀ, multiplica la de hores que he perdut!!!!!
En Cuatro va a començar, o no sé si ha començat ja, un programa on cinc grangers busquen novia.
Im-pressionant
Doncs com està el país, rédeu!
Publica un comentari a l'entrada