dijous, 9 de desembre de 2010

Sacri i el tanatori

 
ACTE PRIMER
 
Divendres vaig portar la iaia al tanatori perquè havia faltat la mare de Sacri, la dona que neteja casa del meus pares des de fa més d'una dècada i la meua des de fa poc més d'un any.
 
A l'hora convinguda vaig passar amb el cotxe per casa de la iaia i vaig comprovar que també s'havia apuntat a l'excursió la seua germana menuda, la tia Menci.
 
Òbric un diminutiu parèntesi a la valenciana. Menci, de Carmencín, de Carme. Tanque un diminitiu parèntesi a la valenciana.
 
- Com més en serem, més en riurem... -vaig protestar.
- Fill, -contestà la tia Menci- jo només conec Sacri de vore-la a casa de ta iaia, però anar al tanatori a oferir els respectes és de persones.
- Mira esta -contestà la iaia-, jo també la conec només perquè ve a ma casa.
- Iaia, no siga... -i em vaig mossegar la llengua- que Sacri ve a casa des de fa més de deu anys.

ACTE SEGON
 
Un cop al tanatori calia buscar quina era la sala on es trobava la difunta, feina que no resultà gens fàcil ja que en eixe moment vaig ser conscient que no només no coneixia ningú de la família de Sacri, sinó tampoc els seus cognoms.
 
- M'ha paregut que aquelles persones parlaven castellà -apuntà la iaia en veu baixa.
- Iaia! No és moment de prejudicis.
- Però, fill, si tenen cara de xurros...
- Iaia!

ACTE TERCER
 
Una volta a la sala i després d'haver donat el condol a un grapat de xurros desconeguts, em va abraçar Sacri, que estava realment afectada i em preguntà:
 
- Ai, Martí... per què moren els pares?
 
Em va sorprendre una pregunta tan genèrica i alhora grandiloqüent i em vaig limitar a contestar el primer que em passà pel cap:
 
- Imagine que és llei de vida, però no ho sé...
 
Ella em mirà i amollà:
 
- No, si t'ho pregunte pel llibre que tens a la tauleta de nit.
 
Vaig guardar un breu silenci i vaig contestar:
 
- Hòstia sí... Per què moren el pares? és una obra de teatre de Carles Alberola. Agafa'l quan vulgues, que me'l vaig acabar fa setmanes.
 
Però Sacri no estava prou convençuda:
 
- No sé jo si ara serà un bon moment.

2 comentaris:

Jordi Irles i Velert ha dit...

*Com més serem, més riurem

Theresia Kalogeropoulos ha dit...

Ale! Tot i que no m'acaba de sorprendre que una dona que acaba de perdre el seu pare et parle sobre un llibre teu (i menys amb el títol), més que res perquè he presenciat coses més estranyes a tanatoris...

Per cert, m'encanta el detall de la tia Menci, em senc totalment identificada amb tu XD! De fet, crec que tots en tenim una!

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails