dilluns, 28 d’octubre de 2013

Encarcelados



Quan pensem en fem televisiu, a la majoria ens ve al cap Telecinco i qualsevol dels programes que emet a qualsevol hora del dia, perquè la cadena de Mediaset ha aconseguit, fent ús de la coartada de l'entreteniment, perfeccionar una programació que resulta infame les vint-i-quatre hores del dia i, en contra del que es puga suposar, això no és tan fàcil.

Sense traure mèrit a Telecinco, hi ha un altre fem televisiu que s'ha obert espai a poc a poc a cadenes més respectables i que resulta més difícil de distingir, perquè es disfressa de programa seriós. L'exemple paradigmàtic podrien ser les tertúlies polítiques amb opinadors indocumentats, però no són l'únic espai televisiu de fem d'alta qualitat.

Fa unes setmanes La Sexta estrenà Encarcelados, “un programa factual en el que se muestra cómo es la vida de los españoles que se encuentran cumpliendo condena en cárceles de otros países”, segons la web del programa.

El problema, com en tantes altres coses, el trobem en l'execució del projecte i des del principi: els encarregats de dirigir cada programa són, alternativament, Jalis de la Serna i Alejandra Andrade, periodistes reciclats de Callejeros, aquell docushow infame que recorria pàrquings de discoteca i controls d'alcoholèmia sense cap altra finalitat que mostrar-nos els monstres que som a les huit del matí quan encara no hem anat a dormir.

Amb el plantejament inicial d'Encarcelados ja ens podem fer una idea del nacionalisme banal i colonial que es respirarà a cada programa: els presos que interessen són els espanyols, les condicions en les quals viuen cal denunciar: la resta d'interns, bé siguen nacionals del país on es troba la presó o no, no importen tant. Es busca, doncs, una fàcil i palpada identificació amb aquells que han acabat a presó, principalment, per fer de correus de la droga de màfies organitzades.

La resta d'interns no importen fins al punt que no se'ls demana cap autorització per eixir a la televisió: la càmera passa per corredors, per patis públics o entra en cel·les i hem de vore com molts interns es tapen la cara. Açò contrasta, i molt, amb el programa de presons americanes que s'emet a continuació i en el qual la majoria dels interns porten la cara pixel·lada.

Un programa així, de fet, seria impensable a qualsevol presó espanyola, perquè els interns tenen dret a no eixir per televisió. Per què no es guarda este respecte pels presos del tercer món és un tema del qual la cadena i la productora haurien de respondre.

En eixe sentit, un exemple del rigor i del respecte a la intimitat de les persones que practica Encarcelados el vam vore al programa de la setmana passada: Andrade visitava una presó de Brasil, i no va tindre cap problema a l'hora de filmar la foto dels familiars que un intern tenia al costat del llit. És possible que el pres haguera accedit a parlar amb el programa i haguera signat la corresponent autorització, però i la gent que apareixia a la foto?

Independentment d'això, els capítols dirigits per Jalis de la Serna són els més sensacionalistes: no té problema en preguntar pel sexe dins de la presó, per fotre el cap als vàters d'un pati, per filmar els menors que viuen amb les seues mares preses o per anunciar una entrevista amb una malalta de càncer terminal (sic) i a la qual sagnava un mugró i anunciar-ho al seu compte de Twitter amb un “Después de la publicidad viene lo mejor”.

De veritat, qui es pot resistir a vore un programa que té tanta merda?

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails