Extremaydura

Per celebrar que el meu xic i jo portem 6 mesos i 18 dies de festeig hem planificat un viatge de quatre dies a la Nació Extremenya que inclou visita a Plasència, Trujillo, Càceres, Mèrida i, si ens dóna temps, al monestir de Guadalupe.

Serà la meua primera incursió en aquella part de la Confederació Ibèrica de Nacions i no puc negar que estic força encuriosit per comprovar si l'empremta de Rodríguez Ibarra, virrei d'esta república atòmica durant -atenció!- només 24 anys, encara és perceptible entre el milió i poc d'extremenys que encara hi viuen o si les polítiques de Fernández Vara han aconseguit modernitzar mínimament el país.

Òbric parèntesi. M'he referit al milió i escaig que encara hi viuen, perquè les males llengües sempre han dit que hi havia més extremenys vivint a Barakaldo que no pas a tot Extremadura. Tanque parèntesi.

Tota la gent que conec que ha visitat estes ciutats m'ha confessat que són realment sorprenents, perquè ningú esperaria trobar res amb un mínim de trellat a esta regió deixada de la mà de déu i que, sorprenentment no fa més que empassar-se amb deler euros i euros de tots els europeus gràcies, entre altres, al Fons de Desenvolupament Regional (li corresponen més de 2.000 milions d'euros per al període 2007-2013).

Òbric un altre parèntesi. Sóc conscient que els valencians també hem engolit i malbaratat fons europeus com si fórem la comunitat atòmica més pobre de la Confederació Ibèrica de Nacions, però és que a la Nació Extremeña dos de cada tres euros gastats provenen de subvencions estatals i de fons europeus. Tanque un altre parèntesi.

Ara que Ibarra s'ha retirat de la primera línia política i es dedica a parlar d'Internet i de la propietat intel·lectual com si haguera descobert les Amèriques i a publicar articles a El País (quinze en els últims dos anys!) per arrodonir la pensió de jubilació, combinant-los, de tant en tant, amb declaracions jacobines pròpies d'un bellotari, potser ha arribat l'oportunitat per a la Nació Extremenya.

Ni una cosa ni l'altra

He de reconéixer que estos últims dies m'he interessat per l'emissió de dos programes sense trellat, sensacionalistes i intel·lectualment plans. El primer és un invent de La Sexta que porta per nom Generación Ni-Ni i que se limita a aplegar a una casa uns quants joves problemàtics amb la intenció de corregir la seua actitud, encara que no sabem ben bé com.

La cadena ens ha venut els joves com postadolescents que ni treballen ni estudien, però després d'haver-me empassat dos programes estic en condicions de dir alguna cosa més: efectivament, ni estudien ni treballen, però tampoc ni tenen educació, ni saben parlar, ni tenen consciència de la realitat, ni tenen, en definitiva, cap futur. O millor dit: el seu futur passa únicament per saber omplir els formularis per a sol·licitar ajudes socials.

Si no fóra perquè cal prendre-s'ho de conya, el tema seria preocupant (hi ha, per exemple, una participant que reconeix sense rubor i alegrement que ha hagut d'avortar dues vegades) perquè el programa, de la mateixa forma que Supernanny, Sos adolescentes, Ajuste de cuentas o Hermano mayor evidencien que la gent és molt inútil i obliguen l'espectador a preguntar-se si estos programes de suposat coaching serveixen per alguna cosa més que per evidenciar l'estupidesa de la societat actual.

21 días... en canvi, resultà obscé fins la nàusea. La periodista Samanta Villar, després d'haver passat per un bon grapat d'experiències fútils va decidir que seria interessant dedicar 21 días... a la indústria del porno.

Esta idea ja fou suggerida pel gran Ferran Monegal quan en 21 días en la mina, la Villar no tingué mirament a l'hora de preguntar a una minera: ¿Y en vez de hacer esto no preferirías dedicarte a la prostitución? Porque yo lo haría... En escoltar això, Monegal suggerí a la catalana que passara 21 dies a un puticlub de carretera. Tal qual.

Els 21 dies pornogràfics, en definitiva, resultaren decebedors, poc il·lustratius, gratuïtament obscens.

Però és que en realitat tampoc esperàvem una altra cosa.

Contradiccions i contraindicacions

La contradicció no és més que una forma certament eufemística per referir-se a la incoherència i, tot que no es pot considerar un tret massa positiu, no tinc cap problema a l'hora de reconéixer que sóc una persona incoherent.

Òbric parèntesi. Podria disfressar-ho i dir que en realitat les persones evolucionen, que les idees s'adapten a les circumstàncies, que tothom té dret a equivocar-se o aquella idea tan palpada que saber rectificar és de savis, però quan tinc ressaca no acostume a ser massa condescendent, ni tan sols amb mi mateix. Tanque parèntesi.

Així, per exemple, em negue a menjar carn de cavall perquè els equins em resulten uns animals molt simpàtics i, en canvi, arribe a l'orgasme cada vegada que hi ha foie a la taula, tot i que conec el sistema aberrant de producció; sempre havia dit que no em quedaria a viure al poble i marxaria a la ciutat i no només m'hi he quedat, sinó que m'he fet una casa de tres pams i mig; no m'agraden els gossos (sempre he dit que sóc una persona de gat) i m'ho passe de conya jugant amb Matt; de la mateixa forma, en acabar la última relació que vaig tindre em vaig prometre que no tornaria a implicar-me en cap altra aventura amorosa i, en canvi, no només ho he tornat a fer, sinó que hui per hui la relació que mantinc, des de fa ja més de sis mesos, amb el xurret és una de les coses que més feliç em fa.

Al remat, però, les meues contradiccions em resulten profitoses perquè justament el foie, ma casa i la vida al poble, Matt i el meu xic són, i no precisament per eixe ordre, les contradiccions més satisfactòries que podria desitjar.

A la senyoreta De Cospedal (eixa gran manxega!), en canvi, les seues contradiccions no li reporten la felicitat que a mi les meues, perquè després d'haver defensat durant mesos l'energia nuclear com la més barata, neta, eficient, segura i divertida de les que existeixen i fer demagògia amb l'anunci del tancament de la planta de Garoña, ara que cal buscar un lloc per al cementeri radioactiu de totes les centrals de la Confederació Ibèrica de Nacions amenacen amb obrir un expedient al primer alcalde que ha ofert el seu poble per a radicar-lo, amb l'argument que La Manxa ja ha estat “suficientment solidària en matèria nuclear”.

No havíem quedat que l'atòmica era una energia que no oferia cap risc mediambiental ni per a la salut de les persones? No ens havien contat els innumerables beneficis de la fissió nuclear? No havien insultat els ecologistes i menyspreat el seu posicionament contrari per alarmista? El Govern espanyol no ha anunciat que omplirà de milions el poble que finalment es quede amb el cementeri? Si tenim tot això ben clar no entenc per què La Manxa no pot acollir els residus nuclears espanyols.

Mentrestant, espere amb ànsia vore quin poble valencià fa un pas avant i opta a allotjar estes noves instal·lacions atòmiques, perquè, i això sí que ho tinc clar, algun alcalde s'oferirà.

Natalia

Fa unes setmanes ens sorprenia que un pare valencià tinguera la poca vergonya de denunciar que la seua filla havia suspés un examen de Coneixement del medi per contestar les preguntes en castellà, quan l'assignatura s'imparteix en valencià, i afirmava que el sistema educatiu del nostre pobre i miserable país perseguia no se sap ben bé què: si la llengua castellana (en general) o la seua filla (en particular).

Òbric parèntesi. Cal recordar que Coneixement del medi és la única assignatura que la xiqueta rep en valencià, a banda, només de moment, perquè mai se sap quina serà la pròxima idea del conseller Font de Mora, de la mateixa assignatura de Valencià. Veges tu quina forma d'abusar de la criatura. Tanque parèntesi.

Però com a este país les coses sempre poden fer un pas més enllà i esdevenir encara més infames, el nostre pare favorit ha decidit aprofitar que a la ciutat de València este divendres era festiu per fer una excursió a Madrid (Villa y Corte), passar per Ikea a comprar un parell de cadires de nom impronunciable i continuar amb el destrellat fent que la seua criatura, de nom Natalia i matriculada al col·legi Sánchez (sic) Guarner, llegira una carta adreçada al ministre d'Educació en la qual, després de reclamar 'los sobresalientes que me han robado', demana que 'el pacto de educación dé los mismos derechos a todos los niños españoles'.

No cal ser molt espavilat per saber que la principal inquietud de qualsevol xiqueta valenciana de deu anys és el futur pacte per l'educació, per la qual cosa podem descartar sense por a equivocar-nos que esta carta no haja estat escrita per la pròpia Natalia i també que son pare estiga instrumentalitzant la seua filleta, encoratjat per la caverna integrista dels mitjans de comunicació més ultres.

Descartat del tot.

El tsunami de Vic

Hi ha qüestions delicades amb les quals hom no hauria de jugar, ja que són susceptibles de provocar al si de la societat debats estèrils i perillosos, els quals en lloc de portar a una reflexió serena i assossegada no fan una altra cosa que encendre la confrontació més inútil i perillosa.

Així, la societat espanyola ha demostrat massa vegades que no és suficientment madura per fer front als nous reptes que el progrés (i les seues circumstàncies) li posa al davant, de forma que fa palesa d'una forma vergonyant una incapacitat manifesta per treure-se'ls dels dits.

És el cas, com resulta fàcil imaginar, de la candidatura de Karmele Marchante per representar la Confederació Ibèrica de Nacions al festival d'Eurovisió amb el tema Soy un tsunami.

Hi ha qui se sent ofés perquè una dona postmenopàusica amb un evident retard mental puga representar el seu país a un festival amb tanta categoria i transcendència com és Eurovisió i no veu que la senyoreta Marchante no només representa els retardats, els que porten la cara plena de botox, els que pateixen d'afonia, els independentistes catalans i aquells que porten un nom en euskera sense ser bascos, sinó també tot aquell gruix de gent que s'entreté dia rere dia amb l'espectacle que Karmele i uns altres grans simis ens regalen a través de Telecinco. Tot plegat, doncs, la periodista representa una immensa majoria i un bon grapat de minories.

Resulta obvi que es tracta d'un assumpte complexe i de difícil solució que ha dividit la societat espanyola entre partidaris i detractors de la candidatura de la Marchante i que ha forçat un debat públic per al qual encara no estem preparats.

De la mateixa forma, estes últimes setmanes s'ha encetat un altre debat, quasi de tanta transcendència com el que el programa Sálvame ha posat damunt la taula, però en esta ocasió el (ir)responsable ha estat l'Ajuntament de Vic en anunciar que negaria l'empadronament municipal als immigrants il·legals, una proposta defensada pel seu alcalde, el memocristià Josep Maria Vila, i recolzada pels destrellatats socis de govern del PSC i d'ERC.

Esta polèmica ha acabat amb un informe de l'Advocacia de l'Estat en el qual afirma que els ajuntaments han d'empadronar tots aquells éssers humans que hi viuen al seu territori, independentment de la seua situació de legalitat, entre altres coses perquè el fet d'estar empadronat no genera per se cap dret, ja que l'accés a l'educació i a la sanitat són drets bàsics i el padró l'únic que diu és quin centre de salut correspon a cada persona o en quina escola ha de matricular-se cada xiquet.

És fals, per tant, que el padró atorgue drets (o deures), ja que es tracta només d'un instrument que ens diu quanta gent viu a un lloc determinat i que només té un valor estrictament estadístic que serveix, entre altres coses, per calcular la quantitat d'euros que correspon a cada ajuntament en funció de la seua població.

El problema de la iniciativa del memocristià vigatà és que ha traslladat a la primera plana dels diaris i a les tertúlies polítiques un debat que no preocupava ni tan sols els seus veïns (de fet els vigatans situen en una enquesta encarregada pel mateix Ajuntament la immigració com la novena preocupació, per darrere d'aspectes com el transport públic i les places d'aparcament o la carència de zones verdes, temes que sí que hauria de resoldre l'alcalde) i ha obert la caixa dels trons perquè la caverna -com la que representa ell mateix a CiU- puga llançar sense prejudicis estupideses com ara que 'a Catalunya no hi caben tots' o que 'els immigrants roben perquè no tenen la nostra ètica', missatges demagògics i gratuïts als quals l'estúpida societat espanyola no és impermeable i que impedeixen abordar el fenomen de la immigració amb la seriositat que requereix.

Per sort, Karmele i Soy un tsunami ens serviran per distreure l'atenció.

Conéixer el País: destinació secreta (i II): Biar

Com deia, abans de sopar el gps anuncià que havíem arribat a la nostra destinació: el poble de Biar, a l'Alt Vinalopó, tot i que, com tantes altres coses a este país de pandereta, la situació comarcal del poble és un assumpte discutit, ja que hi ha qui el situa a l'Alcoià.

Independentment d'això, que no deixa de ser una qüestió menor, el poble ens oferí el castell il·luminat i un entramat urbà ple de costeres i de carrers estrets, recomanable especialment per a aquells que encara fumem.

El meu xic i servidor ens allotjàrem a ca Tona III, una preciosa i estupenda casa de l'emporio Castell Cases de Biar, que compta amb tres immobles magnífics al carrer Sant Antoni, el més alt del poble i el més immediat al castell, que es trobava en procés de rehabilitació.

La casa, restaurada amb molt de gust, oferia totes les comoditats necessàries per passar dos nits d'un cap de setmana entre setmana amb llar, bona cuina, bons vins i excel·lent companyia.

El generós oratge ens va permetre fer llargues passejades pel centre històric, apropar-nos a la imponent església del poble, desdejunar a La Façana, situat a la mateixa plaça de l'Ajuntament, admirar les magnífiques cases històriques, prendre el sol al passeig del Plàtan i apropar-nos (i apujar) a l'aqüeducte medieval als afores del poble.

Després de Morella i de Finestrat, esta tercera etapa del projecte personal Conéixer el País, ha permés que el meu xiquet i jo encetem la setmana d'una forma diferent: sense matinar, relaxats, amb les piles carregades i amb la ment ja fixada en la propera escapada: el mes de febrer ens espera la Vall d'Albaida.

Per descomptat: és més que recomanable visitar Biar en qualsevol època de l'any i si és a qualsevol de les cases del Castell, millor que millor.

Conéixer el País: destinació secreta (I)

Per l'aniversari del meu xic li vaig regalar un cap de setmana 'secret'. Es tractava d'emportar-me'l un parell de dies a una destinació que ell ignorava i que només li seria revelada quan la veu nasal del dispositiu gps diguera allò de 'ha llegado a su destino'.

Em va semblar una idea original, una mica temerària, i sobretot molt divertida, perquè l'he tingut gairebé un mes sense saber cap a on pegaríem de viatge.

El problema d'una escapada tancada amb tant de temps per davant, de qualsevol escapada en realitat, és que els imprevistos poden fer que el viatge haja de patir canvis d'última hora, els quals solen arrossegar inconvenients massa molestos.

En este cas, el dia anterior a la marxa cap a la destinació secreta un contratemps feu saltar pels aires tota la planificació del cap de setmana.

Òbric parèntesi. Estic segur que quan Oscar Wilde escrigué, més o menys, que 'la família és un grup de persones que no té ni la més remota idea de com ha de viure ni tampoc el menor sentit de l'oportunitat de quan ha de morir' fou perquè havia planificat un viatge amb el seu noviet i algun parent l'obligà a fer un canvi de plans. Tanque parèntesi.

Però, en lloc de deixar passar l'oportunitat d'escapar-nos durant un parell de dies, el meu xic i jo ens vam refer del contratemps i vam reorganitzar un cap de setmana alternatiu: si no podíem acostar-nos a la destinació secreta durant el vertader cap de setmana, el que faríem seria canviar de lloc en el calendari el cap de setmana, de forma que diumenge a mitja vesprada ja érem de camí al lloc secret i abans de sopar l'aparell gps ens anunciava que ja hi havíem arribat.

* * *

Conéixer el País

Morella

Finestrat

Menorca is different

Salt a la cala En Brut, a Ciutadella

El cap de setmana ha vingut carregat de notícies sorprenents: l'FBI utilitzà una foto de Llamazares pel nou retrat de Bin Laden, Pilar Rubio presentarà el Mira quien baila a l'abocador incontrolat de Telecinco, el PP guanyaria hui les eleccions a la Nació Andalusa i el contestat i discutit bisbe Munilla ha gossat a comparar la situació de crisi humanitària de Port-au-Prince amb la situació de pecat generalitzat en què viu immersa la Confederació Ibèrica de Nacions.

Quasi res porta el diari.

Malgrat això (tot això!), hi ha una notícia que ens ha sorprés més encara: un milionari menorquí ha deixat la seua herència (calculada segons alguns mitjans en 30 milions d'euros) a alguns membres de la família reial espanyola. En concret, una part serà perquè els prínceps d'Astúries creen i gestionen una fundació i l'altra a dividir entre els huit néts dels actuals monarques ibèrics.

La notícia de l'empresari menorquí que ha tingut esta brillant idea ha generat centenars de comentaris a les pàgines web dels principals diaris i la majoria coincideixen a criticar els prínceps per haver estat nomenats hereus i a demanar que tots estos milions siguen donats per ajudar a les víctimes del terratrèmol d'Haití. De fet, ja és possible trobar a Facebook set pàgines pronunciant-se en este sentit.

A mi personalment no em preocupa gens com acabaran els immobles, els actius financers i els estalvis que este home donà tan alegrement i, per una vegada, crec que no es pot fer cap retret als prínceps perquè, senzillament, ens trobem davant una situació en la qual ells no han tingut res a veure.

Sí que em costa entendre, en canvi, què hòsties passava pel cap d'este ciutadellenc quan decidí atorgar testament i per què va decidir que els prínceps i els néts dels Borbons eren mereixedors de la seua herència, potser la més important de tota Menorca.

Potser no tenia ningú més proper? Potser no l'estimava ni el gos? Potser volia assegurar-se que un cop mort se'n parlaria d'ell i de la seua riquesa? Potser estava retardat? Potser el fet d'haver-se criat a una illa tan menuda havia afectat la seua capacitat volitiva? Potser... poden ser moltes coses, la veritat.

Siga com siga estarem atents a quina és la pròxima jugada de la família reial i si els prínceps decideixen acceptar o no la seua part de l'herència, perquè el que és clar és que part que pertoca a Felipe Juan Froilán de Todos los Santos i els seus cosinets quedarà sota tutela fins que siguen majors d'edat.

Esta segona part del cabal hereditari, la que correspon als infants, és, de tot plegat, la més raonable, ja que quin sentit haguera tingut destinar tots eixos diners, per exemple, a becar els estudis universitaris de tots els joves menorquins quan pots ajudar a que estos huit xiquets/paràsits puguen garantir-se un nivell de vida encara més alt?

Almenys sabem que les Illes recaptaran el 68% de l'herència gràcies al benvolgut Impost de Successions. Ara només cal vigilar de prop la Maria Antònia Munar perquè no toque ni un euro.

L'horror

La societat occidental, desenvolupada, democràtica i frívola que ens ha tocat viure no està exempta d'horror: ens espanta la programació de Telecinco, el català que parla Ferran Monegal o els polítics que ens malgovernen; i un suor fred ens recorre l'esquena cada vegada que Bisbal trau un nou disc, que Leire Pajín dóna una conferència de premsa o que escoltem la veu de Jesús Mariñas.

De la mateixa forma, ens atemoreix la possibilitat de fer-li un bony al cotxe, la vigorèxia de Pablo Motos o el preu de les copes als locals de moda; i ens posa els pèls de punta l'accent andalús, la quantitat d'hores al dia que perdem al Facebook o el somriure de cocodril d'Esteban González Pons.

Igualment, ens espanta la possibilitat de quedar-nos sense connexió a Internet durant cinc minuts, perdre les claus de casa o que el nóvio tarde més d'un quart hora a contestar un missatge de mòbil; i molts pensem que el pitjor que ens pot passar és quedar-nos un dissabte sense eixir, que ens isca un gra a la cara quan tenim una cita important o haver de fer la cua per comprar les maleïdes càpsules de Nespresso.

Però molts de nosaltres, superficials, capritxosos, consentits i malcriats, també sabem reconéixer el vertader horror perquè no hi som immunes, i sabem que l'horror diari, per dir-ho d'alguna forma, que ens produeixen coses com Belén Esteban, Joan Laporta, els editorials d'El Mundo o una taca en la camisa no poden comparar-se, ni de lluny, amb l'horror que ens arriba des de llocs molt més llunyans i als quals mai hi anirem, però que per un moment podem sentir ben a prop.

I sabem, malgrat tot, que això és el vertader horror i que és pitjor encara que els abdominals de Pablo Motos.

Macho men

- Martí, veus eixe xic d'allà darrere? -em pregunta una amiga durant un sopar i afegeix: és d'ací del poble i crec que és gai, però no ho sabem cert.

- Però creus que ens reconeguem per l'olor? -proteste mentre em capgire i faig una ullada furtiva a l'adolescent abans de suggerir: Sí, podria ser gai... té certes qualitats.

- Home, ja sé que no és tan fàcil, però no em negaràs que sí que hi ha gent a la qual se li nota més que als altres... -intervé una altra amiga.

- Clar, nena, és el que es coneix com ploma -continue amb la classe magistral.

- A tu, per exemple... -torna a intervindre la primera amiga i note que no sap ben bé com dir-ho: no se't nota... a primera vista.

- I a segona vista? -prove a fer més lleugera la conversa.

- I al teu xic menys encara -intervé un amic, nóvio de la segona amiga

- Clar, és que sempre m'han agradat els macho men.

Any de bodes

Si no passa res més, enguany estic convidat a la celebració de l'enllaç matrimonial de quatre parelles d'amics. 2010, doncs, sembla que serà un any profitós per a Rosa Clarà i per als salons de banquets de la comarca.

L'estadística ens diu que dels quatre matrimonis només dos acabaran en separació o divorci, tot i que des de 2006 el nombre de dissolucions del vincle matrimonial no fa una altra cosa que caure per culpa de la crisi, però pel que fa a les altres dos parelles les estadístiques no ens diuen res.

Òbric parèntesi. No seré jo qui s'aventure a fer prediccions o apostes (seria de mal gust) sobre quines seran les dues parelles que es trencaran i quines les que sobreviuran als hipotètics contratemps, infidelitats o disfuncions erèctils, però sí que estaré al seu costat si arriba el moment per oferir els meus serveis com advocat. Tanque parèntesi.

Tal com ja he dit en alguna ocasió, la meua condició d'advocat m'obliga a recomanar el matrimoni per a aquells que pretenen formalitzar la seua relació sentimental, ja que es tracta d'una figura civil heretada del Dret Romà que dóna solució a molts problemes i incidents que poden sorgir en el dia a dia d'una parella.

Una altra cosa ben diferent és la vergonyosa i miserable apropiació per part de l'Església catòlica d'este contracte exclusivament civil (recordem que fins el Concili de Trento de 1563 el Vaticà no considerà que el matrimoni fóra indissoluble) i els elements, de millor o pitjor gust, que solen acompanyar la posada en escena de l'esdeveniment.

Siga com siga, les bodes no només et permeten mudar-te (amb més o menys gràcia), menjar sense mesura, beure fins caure redó i comprovar que no només en la teua família, sinó en la de qualsevol altre, hi ha membres amb tendència a fer el ridícul, sinó participar de la formalització d'un contracte civil.

I si són amics (i tu ets advocat) no hi ha res millor.

Dissabte vaig arreplegar la primera invitació. I la boda serà el 15 de maig.

El País Valencià va per lliure

Estic segur que aquells que viuen convençuts de la dominació que patim els valencians per part de la Confederació Ibèrica de Nacions (així en general) i de com els espanyols ens colonitzen, espolien, violen les nostres dones, beuen la nostra orxata i en estiu ocupen el lloc que ens correspon voreta mar (així en concret) celebraran el gir independentista que el govern de Camps inicià uns mesos ençà i que ha fet que el nostre país cada dia siga més a prop d'assolir la tan desitjada independència.

Efectivament, Camps i la gossada de consellers que ens malgovernen han iniciat un camí sense possibilitat de tornada ja que dia rere dia es fa un pas més perquè els valencians deixem de ser una comunitat atòmica i ens fem amb un estat fort i lliure. Libèrrim diria jo.

Així, ja que la idea (destrellatada) de Font de Mora d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés no pogué prosperar, fa unes setmanes tornà a demostrar que per ser conseller valencià només cal ser un temerari i un desvergonyit i anuncià que els valencianets no tindrien l'ordinador portàtil que paga a mitges el Govern espanyol perquè resulta que les pantalles són tan menudes que provocarien miopia en els nostres escolars.

Òbric parèntesi. En cas que este extrem fóra cert, no hi veig el problema: els valencians quan creixem esdevenim cecs, sords i muts. Tanque parèntesi.

Hi ha qui pensarà que la Generalitat no vol els ordinadors perquè les seues butxaques estan tan buides que no poden fer-se càrrec de pagar la seua part dels portàtils, però això seria manipular, ja que de la mateixa forma que la idea d'impartir Educació per a la Ciutadania en anglés no era per boicotejar l'assignatura (que no, de veritat), sinó per allunyar-nos més d'Espanya, rebutjar els ordinadors que el Govern espanyol pagava per meitat és un acte d'autoafirmació nacional, perquè els valencians, des de fa molts segles, ens hem caracteritzat per escriure a mà i no necessitem que els espanyols ens diguem ara com hem de fer-ho.

De la mateixa forma, la Llei de Maternitat valenciana, que bàsicament es dedica a subvencionar gestacions, no respon al caràcter ortodox, ultramuntà i cavernícola de personatges com el conseller Cotino i el mateix Camps. Clar que no: respon, una vegada més, a l'intent uniformador del Govern espanyol, que pretén que la nova regulació de l'avortament s'aplique a tot el territori de la Confederació Ibèrica de Nacions.

En la línia d'estos exemples (i de molts altres) és en la que es troben les bravates dels polítics valencians en relació a la paralització de la destrucció del barri del Cabanyal a València per part del Ministeri de Cultura.

Rita i Camps ja han dit la seua: el barri és nostre (només cal veure els resultats de les darreres eleccions: 52,64% dels vots per al PP) i si volem el destruirem, independentment del que diga el Ministeri (espanyol!) o el Tribunal Suprem (també espanyol!) i si cal restar protecció al barri per poder fer-ho, ho farem. Serà per lleis i decrets!

Estic tan convençut que Rita, Camps i Cotino ens portaran a la independència, o a l'expulsió d'Espanya, que no descarte que en les properes eleccions el PP es presente en coalició amb el PSAN de Josep Guia.

Total, què més dóna, estan igual de torrats.

Una nit abstèmia

La nit de Reis no vaig voler tastar l'alcohol, tret d'un parell de glopets de vi durant el sopar que vaig celebrar en companyia dels amics, ja que imbuït per un ànim constructiu, i per culpa de l'esgotament que arrossegava des del cap de setmana llarg de cap d'any, vaig optar per provar a passar una nit sense lliurar-me a l'habitual i rutinari procés d'intoxicació que m'acompanya cada cop que pose un peu al carrer.

He de reconéixer, també, que sentia una curiositat insana per comprovar si és veritat allò que diuen els amargats: que no cal beure per passar-ho bé.

Que es tractava, tot plegat, d'una missió gairebé impossible, n'era més que conscient, de forma que per evitar caure en la temptació de l'abús de la destil·lació espirituosa, vaig optar per agafar el cotxe.

Òbric parèntesi. Sé que és trist haver d'agafar el cotxe per assegurar-me que no tastaré l'alcohol en tota la nit però, què hi farem, la determinació volitiva mai ha estat el meu punt fort. Tanque parèntesi.

Així, mentre els meus amics demanaven un gintònic darrere un altre, jo em vaig dedicar a beure cocacola com un adolescent, i una estona després els efectes de les dues begudes es manifestaren clarament: mentre els meus amics es desinhibien i començaven a parlar d'una forma balbucejant i pastosa, jo em sentia cada cop més frenètic i taquicàrdic per culpa de la cafeïna i per un moment vaig tindre la sensació que en qualsevol moment el cor saltaria del meu pit a la taula.

He de reconéixer que, per descomptat, vaig trobar a faltar l'amargor del combinat de vodka, i que no tornaré a repetir l'experiència, però el fet d'haver-me mantingut sobri durant tota una nit em va permetre percebre clarament els efectes de l'alcohol sobre l'organisme humà: pèrdua d'habilitat i coordinació, evasió de la realitat, incapacitat per filar arguments, desconnexió neuronal... i si no fóra perquè a l'hora de pagar les consumicions vaig abonar menys de deu euros per quatre refrescos mentre els meus amics es van vore obligats a deixar sobre la barra unes quantes desenes d'euros seria incapaç de concretar un avantatge de la maleïda abstèmia.

Amb una n'he tingut prou.

La hòstia

Només han fet falta quatre dies de l'any per saber quina serà la tònica general de les notícies que ens regalarà 2010: un revival integrista barrejat amb unes gotes de cristianisme i tot ben sucat en un caldo de bizarrisme catòlic.

Així, la jerarquia catòlica espanyola va acomiadar el 2009 amb barbaritats com ara dir que l'avortament és pitjor que el genocidi (Cañizares dixit) o, més divertit encara, que la dona que avorta atorga llicència perquè l'home abuse del seu cos.

Òbric parèntesi. Encara que puga semblar-ho, no estic de conya, així que reproduiré les paraules textuals de l'arquebisbe de Granada per evitar que algú puga pensar que és un malentés causat per una traducció incorrecta: 'matar a un niño indefenso, y que lo haga su propia madre, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar del cuerpo de la mujer'. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Fa por, eh? Retanque parèntesi.

El 2010, però, comença més fort encara, ja que no només haurem de suportar les estridències d'un grup d'escarabats sexagenaris sobre temes que no els afecten, sinó que són els propis poders públics els que sembla que han abusat de les drogues durant les festes nadalenques i així, si a Irlanda la blasfèmia es penalitzarà amb una multa que podrà arribar als 25.000 euros, a un districte de Madrid (Villa y Corte) han permés la participació d'una carrossa antiavortista durant la cavalcada de Reis, de forma que els xiquets madrilenys que assisteixquen a la cavalcada del seu barri podran arreplegar del carrer no només els tradicionals caramels i joguets, sinó també fetus de plàstic i propaganda incendiària.

Si la qüestió madrilenya no passa de l'anècdota catòlicofreak, la vessant irlandesa és més greu, perquè justament Irlanda fou notícia mesos enrere perquè finalment se demostrà que durant dècades els abusos sexuals sobre menors havien estat generalitzats per part dels membres (mai millor dit) de les institucions catòliques que es feien, justament, càrrec dels menors i, sembla que després d'això, encara no han aprés res.

I jo precisament portava uns dies pensant si algú amb dos dits de front és capaç encara de creure a ciència certa que estes festes que hem passat commemoren el naixement d'un xiquet, que resulta que al final de la història és déu, fill d'una verge prenyada per un colom.

I resulta que sí, que encara hi ha gent que ho creu.

Maniàtic

Fa només quinze dies em queixava de l'argumentació que alguns grups de pressió enarboraven per defensar en nom de la llibertat allò que els eixia dels collons. Em referia, en resum, a com alguns pretenen fer un ús prostituït de la llibertat per contrarestar iniciatives amb les quals es pot o no estar d'acord però que són perfectament vàlides en democràcia i que, en cap cas, suposen un atac a la llibertat individual o col·lectiva dels ciutadans, sinó l'exercici normal de les regles democràtiques.

Parlava, en concret, de dues iniciatives falsament polèmiques com l'abolició de les corregudes de bous a Catalunya i la futura llei contra el consum de tabac a llocs públics, i nomenava de passada Javier Manías, tristament conegut per haver manifestat en mil i una ocasions que fumar-se un cigarret en la cara d'un altre és la màxima quota de llibertat a què pot aspirar una persona en el segle XXI.

El primer article d'este escriptor i acadèmic que ha vit la llum enguany fa una passa més enllà i uneix en unes poques ratlles tots dos temes: la iniciativa popular per prohibir les corregudes de bous a Catalunya i la imminent llei antitabac del govern de ZP.

L'article és, en poques paraules, un despropòsit generalitzat i barreja argumentacions tan destrellatades que obliguen el lector a plantejar-se si Manías ha entrat en un procés de senilitat irreparable i com és possible que els responsables d'El País Semanal (EPS) no hagen notat res estrany en els articles del vell escriptor.

Sense ganes d'aprofundir en el fons, si és que es pot considerar que este article té fons ja que compta amb perles com ara que 'La próxima ley antitabaco, por ejemplo, de la que hablé hace unos meses, impide que existan locales en los que se reúnan los fumadores, en vez de aconsejar a los enemigos del humo que se abstengan de frecuentarlos, lo mismo que está vedado el acceso a los casinos y a los bares de topless, supongo, a los menores de edad, o que la mayoría de los heterosexuales procuran no entrar en sitios de ligue gay, porque allí nada se les ha perdido', suposa un insult a la intel·ligència dels lectors del setmanal per part de l'autor i, també, evidencia que la suposada qualitat dels escrits del reputat escriptor és inexistent.

Ens agrade o no EPS és el dominical de referència a la Confederació Ibèrica de Nacions i atorgar un espai tan destacable com la última pàgina a un senyor tan envellit que no fa una altra cosa que queixar-se del soroll del carrer, de les processons de Setmana Santa, de les molèsties que suposen les obres públiques, de la pèssima temporada que feu el seu equip de futbol o del fet que ja no podrà fumar-se un cigarret en un restaurant té el mateix valor que deixar que el president de l'associació de jubilats d'un barri qualsevol es faça càrrec de la columna.

En EPS no han pensat que si volguérem llegir articles com els que perpetra Manías cada puto cap de setmana ens deixaríem caure de tant en tant per una residència a escoltar les opinions dels vells més senils?

Benvingut 2010

Fa anys que els amics vam decidir substituir les alcohòliques i estupefaents nits de cap d'any barcelonines per unes altres nits de cap d'any encara més alcohòliques i més estupefaents, però ambientades a l'interior de la Confederació Ibèrica de Nacions.

Així, si l'any passat vam donar la benvinguda al ja difunt 2009 a Cañete, província de Conca (que és única!), enguany ens ha tocat estrenar el 2010 a Bronxales (aka Bronx), província de Terol (puc donar fe que existeix de veritat) i, talment com l'any passat, he tornat a la civilització esgotat i embafat de la gastronomia pesada i basada en la cacera, però convençut que haguera estat impossible un inici d'any més divertit i en millor companyia, sobretot perquè enguany a banda dels amics he passat els primers dies de l'any en companyia del meu xic. Doble luxe, doncs.

Un cap d'any/cap de setmana llarg a Terol dóna per a molt: per tastar plats de cérvol i de porc senglar, per comprovar que la única discoteca de Bronxales disposa d'una gàbia gegant i que els porters són més violents del que cabria imaginar, que és impossible fer una barbacoa a l'interior d'un pis sense posar en risc la salut de tots els ocupants de l'immoble, que per uns dies l'idioma més parlat al poble és el valencià, que a Orihuela del Tremedal per si no tingueren prou amb ser el poble natal de Jiménez Losantos -o justament per això- encara no han sentit parlar de la Llei de Memòria Històrica (o és que senzillament són uns nostàlgics), que Albarracín és un poble realment bonic, que la neu està sobrevalorada i que no és divertida, sobretot quan es transforma en gel i et fa caure una vegada i una altra al terra, que és possible acabar com toca una partida de Monopoly encara que siga a les quatre de la matinada, que una sessió de Password casolà pot arribar a ser divertidíssima i que si un amic teu estaciona el cotxe prop d'una de les cases de l'ecs!alcalde franquista de Bronxales té moltes paperetes perquè per culpa del vent una pedra de la xemeneia travesse la lluna del seu cotxe des d'un quart pis.

Afortunadament el retorn a la normalitat (i la recuperació física i mental) està garantit amb un parell de dies de feina (abans de celebrar Reis) i amb una bona pòlissa d'assegurances.