dilluns, 1 de febrer de 2010

Extremaydura: una aproximació


El primer que el visitant valencià ha de saber sobre la Nació Extremenya és que es troba molt lluny de casa, entre altres coses perquè La Manxa s'hi posa al mig d'una forma absolutament innecessària. El valencià que visita Extremadura per primera vegada ha de ser conscient, també, que la parla extremenya és realment complicada i que li sonarà com una mena d'andalús, però pitjor encara.

Una grata sorpresa, en canvi, a banda de l'excel·lent i hipercalòrica gastronomia extremenya és el paisatge que ens trobem en deixar enrere La Manxa, ja que la Nació Extremenya, en contra de qualsevol apriorisme, ofereix al visitant en esta època de l'any quilòmetres i quilòmetres de deveses tacades de carrasques, oliveres i alzines i un gran nombre de rierols sense canalitzar.

Òbric parèntesi llarg. Un passeig per la província de Càceres desmunta d'una forma incontestable eixe argument tan infantil que es gasten els taurofílics que afirma que l'existència de les corregudes de bous és la que garanteix el manteniment d'este ecosistema tan particular, ja que volen fer-nos creure que si ningú ha requalificat els terrenys de mitja Nació Extremenya per aixecar gratacels, urbanitzacions i parcs temàtics és perquè la cria de bous fa rendible el sòl i no perquè la densitat de població a Extremadura no arriba als 27 habitants per quilòmetre quadrat i perquè ningú que no estiga drogat hi fixaria la seua residència. Tanque parèntesi llarg.

La Nació extremenya, a banda del paisatge i de l'impressionant Parc de Monfragüe, que vam recórrer de camí a Trujillo, ofereix al visitant vertaderes ciutats-joia com ara Càceres, infestada en esta època de l'any de parelles de cigonyes, Plasència i la sensacional i monumental Trujillo, així com l'antiga Emèrita Augusta, l'actual Mèrida, de la qual només paga la pena visitar l'herència romana i el Museu d'Art Romà, obra de Rafael Moneo.

La resta de la capital administrativa d'Extremadura és prescindible, tal com divendres ens va il·lustrar un aborigen al qual li vam preguntar on podríem anar a festejar la nit: Mérida está muerta. Tal qual. I ens va recomanar deixar-nos caure per un centre comercial que aplega els pubs de la ciutat i els quals fan ostentació d'una selecció musical impossible esguitada de salsa, de reggaeton i de música electrònica.

Igualment prescindible resulta visitar el monestir/parc temàtic de Guadalupe, far espiritual del ramat extremeny, ja que almenys a Mèrida les copes valen només cinc euros.

De tornada, amb la mà del meu xic al genoll i la pudor de tres peces de formatge fent d'ambientador al cotxe, vaig passar una ratlla mental sobre Extremadura a la llista de viatges pendents.




2 comentaris:

David ha dit...

El cas és que a mi el paisatge de la Manxa m'agrada, em recorda al dessert, em resulta estrany i torbador. No sé, serà perque tinc sang manxega.

Busca qui t'ha pegat ha dit...

quan fem neteja de sang al país valencià seràs expulsat, que lo sepas.

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails